dissabte, 23 d’abril de 2011

Una rosa i un poema per aquest Sant Jordi


Abraça’m fort, ben fort, abans que acabi

el rerefons de lluna que ens aïlla

de comú acord contra la soledat,

en la claror de mans entrellaçades

mentre estrenyem l’espai de notes nues

i ens bressa una mateixa melodia.

Així esdevenim aquell ésser feliç que en els orígens

fou castigat pels déus.

Abraça’m fort perquè pugui servar

l’empremta de les mans,

el pou de les besades,

i convertir en lletra aquest instant fugaç

amb l’energia d’unes mans petites

i amb el cor abocat en el poema.


Vinyet Panyella

dimecres, 20 d’abril de 2011

L'aventura

Us convido a escoltar aquest bonic poema de Josep Palau i Fabre:




SENSACIÓ

I

Pels vespres blaus d'estiu aniré pels conreus,
picotejat pels blats, sollant l'herba menuda.
Somiós, sentiré la frescor sota els peus,
deixaré el lliure vent banyar ma testa nua.

No pensaré en res, no parlaré per res,
mes l'amor infinit m'inundarà l'entranya.
I aniré lluny, ben lluny, de mi mateix després,
feliç, per la Natura -com amb una companya.

II

Pels vespres blaus i verds aniré pels conreus,
esgarrinxat pels blats i petjant l'herba fresca.
Sentiré palpitar la terra sota els peus
com si una dona nua s'oferís a ma destra.

Sens parlar, ni pensar, ni enyorar-me de res,
l'ample vent m'ompliria els narius i l'entranya.
I aniré lluny, molt lluny: allí on és defès
-tot sol, amb mi mateix- com amb una companya.


III

Pels vespres blaus de verd aniré al groc de l'aire
amb les cames ferides per espases de blat.
Sentiré sota els peus aquell ventre apagat
que les bèsties flairen amb un desig minaire.

I emmudit -el cap nu- irremeiablement,
em donaré amb furor al gran desig de l'aire,
i em deixaré bressar com una lleu sement
que fecunda una flor -altiva o solitària.

IV

En els blaus i en els verds, a l'estiu, prop de l'aire,
fecundat per llavors que prodigava el vent,
aniré, sense nord, com una rel dansaire,
per la muntanya amunt, cercant el meu ponent.

Vegetal -o animal- i sens bri de raó,
confós amb la natura ardent i solitària,
seré el pol.len que duu el vent de la tardor,
quan la tempesta brunz i s'alça l'alimària.

V

Sense blaus, sense verds, perdut en mi mateix,
conqueriré l'altura que el sol llaura.
Sense fred, sense vent, madura d'un sol bleix,
l'antiga terra encara trepitja Minotaure.

si la font ni la flor no troben la paraula,
la pedra la dirà com el meu front.
En el desig del vent se'n va la vella faula.
El front, la pedra, occeixen. -Resta el desig pregon.


dilluns, 4 d’abril de 2011

Si tornes


Repetiré el meu nom i el teu també.

Me'ls diré en veu molt baixa, com un prec

o, tal volta, un conjur.

De sobte et sento

molt a prop i el temor m'immobilitza

¿Ets dins meu? ¿Et perdré, potser, si em moc?

Em tanca els ulls un calfred i et contemplo

com a través dels vidres enllorats

d'una finestra.

Pren-me tot, si tornes.

Miquel Martí i Pol