dimecres, 29 de juny de 2011

Quan no hi ets...



Quan no hi ets les altres coses no m'importen
Però no ignoro que els meus somnis no es compleixen
Quants més dies passen més difícil sembla
I mentre jo et vaig esperant.

I els records que em fan somriure se'n van amb tu
maltractant el present i el futur.
I tu saps que no m'importa seguir esperant
per només un moment d'estimar.

Quan no hi ets
et busco i no trobo el camí
que intenta apropar-me una mica més a tu
Una mica més a tu.

Quan no hi ets tinc por que el temps ja no em recordi
I que els teus records s'oblidin d'aquell somni
El teu silenci forma part d'aquesta història.
Mmm mmm mmm mmm mmm.

I la nit de cop ens marxa
i el sol il·lumina l'adéu d'una pobra il·lusió
I tu saps que no m'importa seguir esperant
Per només un moment d'estimar.

Quan no hi ets
Et busco i no trobo el camí
Que intenta apropar-me una mica més a tu
Una mica més a tu.


dissabte, 25 de juny de 2011

L'acabadora


L'acabadora és una novel·la que narra de manera fresca i desimbolta la història de dues protagonistes que són protagonistes de dues tradicions ben vigents a la Sardenya dels anys 50:

La tradició de cedir una fill o una filla a una persona o parella estèrils per tal que l’alimentin, eduquin i convertíeixin en hereu o hereva, a canvi que en la vellesa, aquest fill “cedit” se’n faci càrrec i els cuidi i acompanyi en la mort.

“És així com en diuen, dels nens nascuts dues vegades, de la pobresa d’una dona i de l’esterilitat d’una altra. Maria Listru, fruit tardà de l’ànima de Bonaria Urrai, era filla d’aquest segon part”.

Amb aquest fragment s’emmarca la situació i ens presenten les dues protagonistes principals, la Bonaria Urrai, la modista vídua i estèril que amaga un secret i la Maria Listru, la “fill’e anima”.

Socialment, però, fora de l’entorn de l’illa, el costum no s’acaba d’entendre...

“- És que em sembla tan insòlit prendre una nena... de manera consentida, naturalment, vull dir, que s’allunyi de la família així, sense manifestar cap trauma...

- No és estrany, per aquests rodals de tant en tant passa; si va a Genari hi trobarà almenys tres fillus de anima,...”

I la tradició d’ajudar a ben morir.

“La primera vegada que la Maria es va adonar que la Tzia Bonaria sortia de nit devia tenir vuit anys (....) quan va sentir la veu esverada i ofegada d’un home...”

“- La nit de Tots Sants. Com que es deixen les portes obertes per al sopar de les ànimes, vós podreu entrar i sortir sense aixecar sospites! L’endema al matí em trobaran mort al llit i pensaran en una desgràcia.

- (...) T’has begut l’enteniment, Nicola. “

La novel·la ens introdueix paral·lelament en la quotidianitat de l’illa, la vida de dia, la vida de nit. La quotidianitat de la Maria i de la “Tzia” (Bonaria) quan el secret de nit encara no és evident a ulls de la Maria. I el posterior trencament amb tota aquesta societat de Soreni quan la Maria obre els ulls, descobreix l’activitat noctura de la segona mare i fuig.

Però... quina és l’actitud de la Maria quan sap que la Bonaria està moribunda?

“- Demaneu-me el que jo pugui fer – va mussitar espantada.”

En entrar a l’habitació va trobar el coixí esperant a la butaca del costat del llit...”


Com diu Stefano Puddu, la mirada, en aquest llibre, és una eina de comunicació extraordinària, que manté intacta la seva precisió. A través dels ulls es vehiculen de forma instantània missatges complexos, de persona a persona, més important encara: és a través de la mirada que es construeix la realitat compartida.

L'acabadora és una novel·la humana i delicada. Molt ben escrita.

Us la recomano.

dimecres, 15 de juny de 2011

Renúncia






Renúncia

El silenci de la cambra destil·la el record de somriures,
de carícies, de petons enjogassats i apassionats.
Ressegueixo les flors. Nues de tu, llisquen en cendres
que el vent escampa amb caprici.
Lluny i a prop, sota un cel comú, massa fosc endabades.
Dibuixo un camí, desert aspre, de renúncies que s'esfilagarsen.

Marta Enric





dilluns, 13 de juny de 2011

Temps nou


Aquesta cambra sols parla de tu.

Transcorre el temps i em veig desmesurat

perquè no et tinc, i ja no em sé comprendre

fora dels límits del teu cos.


Fidel,

la primavera torna als vells pollancs

que ja verdegen.


I és la transparent

quietud d'aquest aire el que de nou

em confereix la serenor volguda.


Martí i Pol, Miquel