divendres, 3 de febrer de 2012

Es fon el dia...


Es fon el dia, com la neu blanca i delicada que ahir va abrigar terres i cases. A la cuina... la llenya crepita, m'acompanya en un so pausat, dolç, que s'adiu i contrasta amb la impetuositat del vent al jardí.

A fora, la remor dels pins - i tot just fa un instant,...., les campanades....-, dibuixen un paisatge d'hivern a poble.

Els hiverns, als pobles, són pausats, tranquils, provoquen una sonsònia semblant a la de l'infant que endormiscat al bressol escola amatent les passes segures de la mare.
Quina pau!, I quin silenci mesurat!...

Per uns instants és com si l'atemporalitat s'hagués establert a casa.



El fum de la llar enfila xemeneia amunt. S'apressa, es torça i se sent un espetec. Es plany la llenya, i la flama, esmorteïda, reviu i... agosarada ensenya tota la lluïssor dels vermells, dels taronges i dels grocs. Enmig, espurnes blaves, coquetegen i atrauen la mirada...

Al lluny,... el so d'un motor, una remor suau, compassada, com la del rellotge que, damunt la llar de foc, marca les hores. Fugit irreparabile tempus, deia Virgili.

Acaba la tarda. Els llums retallen les ombres del capvespre. Vola fugint un ocell, dringueja la tanca. Enllà, la mimosa espolsa la fonedissa neu de les branques, en aquest plàcid i tendre tombant de la tarda.