Núria Aupí

Si no et tinc...

2012-01-21T00:44:00.002+01:00

&amp;amp;amp;lt;a href="http://uatboada.bandcamp.com/track/si-no-et-tinc"&amp;amp;amp;gt;Si no et tinc by Uat Boada &amp;amp;amp;amp;amp; Agustí Bartra&amp;amp;amp;lt;/a&amp;amp;amp;gt;
Si no et tinc a tu estic sol
de solitud mutilada.
Silenci vestit de dol
de l'hora més atziaga,
sense rialla ni vol:
ves comptant els ulls de l'alba
i els ocells de cada estol.
Si no et tinc a tu estic sol
i amb la veu encavorcada.

Si no et tinc a tu estic sol
talment espantall de marge.
Ja no em puc vestir de sol
ni portar la capa d'aire,
em moc com el lent cargol
que du a coll-i-be sa casa.
Si no et tinc a tu estic sol
i amb la veu enquimerada.

Si no et tinc a tu estic sol
com penell de gran alçada.
Tu que puges, senderol
de fatiga perfumada;
tu que baixes, rierol
d'escumosa cavalcada,
digueu amb mi: si estic sol
tinc la veu desesperada.

Si no etinc a tu estic sol
com l'Estrella de la Tarda.
Sona còsmic flabiol
que em despulles de basarda
en dia de cel revolt
puja als meus ulls didals d'aigua.
Si no et tinc a tu estic sol
i amb la veu crucificada.

Tantes vegades

2012-01-21T00:34:00.002+01:00

&amp;amp;amp;lt;a href="http://uatboada.bandcamp.com/track/tantes-vegades"&amp;amp;amp;gt;Tantes Vegades by Uat&amp;amp;amp;lt;/a&amp;amp;amp;gt;

És un parany de foscor
És un verí que t’atrapa
I et torna fràgil, poruc
Però et canvia la mirada
És un lloc desconegut
És un camí de pujada
És un rellotge aturat
L’únic secret que guardaves

És qui et despulla de nit
I envaeix els teus somnis
I et roba els sentits
És una ferida oberta
És un interrogant

És fugaç, és etern, és estrany
No sempre és fàcil
És secret, és malalt, passatger
És tan estrany

Que per més que passin els anys
Per més que caiguis, t’aixequis, t’amaguis
Ell sempre t’acaba trobant

Perquè tantes vegades l’amor té la respostes
Tantes vegades se’n va però sempre torna

És un destí que se’n va
Al mateix temps que s’apropa
És indecís, capriciós,
És tot allò que t’envolta

És la cançó del silenci
Que et canta a la orella
Si tanques els ulls
És la paraula que busques
Davant del mirall

Pot ser cruel però és tan dolç que al final
Sempre t’atrapa
I et fa únic i tan especial
Que et fa vulnerable

Perquè tantes vegades l’amor té la respostes
Tantes vegades se’n va però sempre torna
I t’atures i el mires als ulls mentre el món dona voltes
Que l’amor dona voltes i és cec, és una nòria

Disseny, tecnologia i música

2012-01-12T22:17:00.004+01:00

Amb la combinació de les noves tecnologies,de l'art, el disseny i la música, podem gaudir de vídeos ben diferents. Sovint harmònics i plens de color o monocroms i de línies senzilles i joganeres. Aquests són petits exemples per gaudir-ne.

Jazz amb Ricard Gili i Andrea motis

2012-01-10T23:52:00.002+01:00

Quin ritme, quines veus...!

El dia de reis... Pinta un somriure

2012-01-06T00:06:00.004+01:00

Avui és el dia dels Reis Mags, un dia de molta felicitat per a molts infants, però no per a tots, no ho oblidem. També és un dia d'alegria per a molts pares, avis i família que han fet regals i n'han rebut, però tampoc passem per alt que no tothom destil·la alegria, ni que tothom rep o pot fer regals. No ho oblidem tampoc.

Per a uns i per als altres i per a tots els amics i amigues que fa tants de temps que m'acompanyeu en aquest espai, un petit regal amb una gran cançó: Pinta un somriure

No us ho perdeu!! Una perla del Youtube...

2012-01-04T10:19:00.004+01:00

DINNER FOR ONE...

Tot i que encara no s'ha traduït a la nostra llengua... és ben entenedor...

Cliqueu per veure'l millor, no hi ha la mida reduïda per al blogger.

I aquesta és la versió original de la pel·lícula per si voleu comparar-les...

Genial!

Llibreries, silenciosa cura d’humilitat

2012-01-02T19:43:00.004+01:00

Un bon article!

L’encant de les llibreries fa que sovint s’oblidi que són un dels motors fonamentals de la nostra indústria cultural. Sense les llibreries, les nostres editorials que fan un esforç per difondre la imaginació, la ficció, la reflexió, l’emoció i el coneixement en forma de llibres no podrien fer-nos arribar les seves propostes. Entre els que dominen l’art d’escriure i el cervell dels lectors hi ha tot un món: els que decideixen editar i arriscar-se i els que finalment exposen les obres per vendre-les en aquests indrets màgics on els futurs lectors aprenem a intuir el coneixement que encara no tenim fullejant, olorant, espiant els objectes que el contenen.

És per això que les llibreries tenen una missió màgica. Quan hi entres, a diferència d’un altre establiment de venda, no pots emprovar-te el llibre que t’ha de quedar millor, que t’ha de ser més pràctic, que t’ha de ser més útil. Et veus empesa a triar entre un món inabastable que el voldries gairebé sencer, instal·lat al teu cor i al teu cap. I és tan difícil agafar-ne un o uns quants entre milers i milers! Són ells, els que habiten a les llibreries, els que han de fer-nos entendre què ens anirà bé, en funció del que sentim, pensem, necessitem a cada moment… per endur-nos –encara no posat– el llibre que ens abocarà a un món desconegut per nosaltres. Després de submergir-nos-hi, i en funció de com ens hagi anat el viatge, la nostra experiència de retorn a la llibreria serà encara més confiada. Els llibreters que fan aquest ofici per difondre obres en la nostra llengua tenen un mèrit encara més gran, perquè l’entorn en què conviuen els llibres en català és minoritari en relació amb el mercat editorial d’altres llengües. Ells han de ser mestres de seduir en la lectura i que aquesta sigui en la nostra llengua. A l’audiovisual, compartim amb ells aquesta difícil missió de fer triar el català en l’accés al món dels intangibles.

Com en altres àmbits de la nostra indústria, no podem menystenir ni deixar de donar suport, tant com sigui possible, als que, darrere de les muntanyes de llibres que es publiquen cada dia, discerneixen el que és valuós per a nosaltres i per a la difusió del coneixement. Per això, d’alguna manera, ells llibreters són com els farmacèutics. D’entre tots els remeis possibles, tots els “tractaments” que fabrica la indústria editorial, ens han d’aconsellar quin és el que respon millor a les nostres inquietuds i necessitats. Hi ha, segur, un món d’aprenentatge sobre l’ésser humà darrere d’un llibreter. Quan entres en una llibreria, no et passa com en altres establiments que de seguida t’assetgen per veure què t’han de vendre. Et veuen, et deixen mirar, relaxadament, t’observen en la distància i només intervenen si la teva mirada els busca. Aleshores se t’acosten, et pregunten i, sobretot, t’escolten… ¿No us ha passat mai que entres en una llibreria buscant una obra que et convé per saber-ne més d’alguna cosa i en surts amb un llibre de poemes o una novel·la? M’ha passat més d’un cop que, submergida davant la prestatgeria dels llibres de sociologia i comunicació, gràcies a la intuïció del llibreter n’he sortit amb un milers de pàgines de ficció i he deixat de capbussar-me, afortunadament, en la meva quotidianitat.

Però encara hi ha un factor més que fa imprescindibles les llibreries, encara que la nostra visita sigui en silenci. En els temps que ens ha tocat viure, submergir-nos-hi a estones s’ha convertit en una cura d’humilitat. Ara que tendim a convèncer-nos que a toc de teclat ho podem saber tot perquè trobem dades a través de la xarxa de les coses més insòlites, fer un tomb per una llibreria resulta un bany de realitat ineludible. Quan entro en una llibreria, me’n faig creus de com en sóc d’ignorant, que les dades que trobo en el dia a dia, que faig anar per la feina, no són coneixement, i que els llibres que articulen discurs i mostren processos narratius o de recerca complexos són les eines fonamentals per créixer. En aquests moments prenc consciència, amb un cert sentiment d’angoixa, que sempre vaig tard, sempre em falten coses per llegir, per aprendre, per reflexionar-hi a través de les reflexions dels altres. D’alguna manera, ser en una llibreria t’empetiteix, et situa a la mida de qui ets, amb l’esperança que el que t’envolta –aquelles muntanyes endreçades d’experiències, sentiments i coneixements– et faci créixer una mica més. És un sentiment ambivalent: la meva ignorància em deixa cruixida, però em segresta la curiositat. És en moments com aquests, a les llibreries, que m’envaeix sempre el mateix prec al destí: tant de bo quan em faci gran no em falli la vista per poder llegir tot el que em quedarà encara per llegir, ara que sembla que el temps s’esmuny sense poder-ho fer.

Llarga vida, doncs, al temple dels llibreters en la meva llengua, perquè cada llengua, com diu George Steiner, és una manera d’explicar el món. I és en els llibres on millor podem entendre’l, perquè ens obliguen a no compartir la nostra atenció amb res més, cosa que a hores d’ara és un tresor.
Mònica Terribas Sala

* Escrit pel Congrès de llibreters en Llegua Catalana

Amb el desig d'un 2012 ben feliç

2012-01-01T09:09:00.000+01:00

Amb aquesta cançó dolça i harmònica,

us desitjo un 2012 molt feliç!

Sort i canya per aconseguir tots els reptes!

Una abraçada!

Acaba el desembre

2011-12-28T22:29:00.007+01:00

Ja s’acaba el calendari del pagès de 2011. El desembre és encapçalat per tres sentències breus, sàvies i antigues que tenen el seu què. La primera fa referència a la matança del porc i de la importància que tenia en els àpats de l’hivern. El segon, avisa que cal plantar verdures que collirem a la primavera i la tercera fa referència a les tasques de les cases de pagès i a l’estalvi de regir-les bé.

En desembre mata’l porch

Lo que n’ha pogut crià

Y al que no, té de passà

De la manera que pot.

Pot plantarne la verdura

Per lo temps de primavera,

Perquè ja tan sols prospera

Al que per tot temps procura.

Faràs las feinas de casa,

Arregla estables, corrals,

Que estalbiaras bon rals

Y no passaràs per assa.

Bones festes

2011-12-25T09:57:00.000+01:00

Joia

2011-12-12T16:51:00.000+01:00

Podran florir els estels, florir les roses
i el món espurnejar de meravelles,
i sols ho copsaré dins els teus braços:
jo veig el món en la teva pupil.la.

Rosa Leveroni

Inma Shara: emotivitat i contundència.

2011-12-01T21:12:00.003+01:00

Coneixeu Inma Shara?, és una de les importants directores d’orquestra del món.

Ha dirigit orquestres importants com les London London Philharmonic Orchestra, Filarmònica d’Israel, London City Chamber Orchestra, Simfònica Nacional Txeca, Simfònica Nacional Russa, Royal Philharmonic Orchestra, Simfònica de Roma, Orquestra Simfònica Nacional de Taiwan, Simfònica de Milà; Orquestra de la Suisse Romande; Simfònica de Lituània; Simfònica Nacional de Letònia; Orquestra Simfònica del Teatre Regio de Parma, Orquestra del Teatre Carlo Felice, Simfònica Nacional d’Ucrania... I ha col·laborat amb músics com Mischa Maisky o Boris Berezovsky, entre altres.

Inma Shara, però, també és coneguda pel seu talent i per la seva col·laboració i compromís en projectes socials mitjançant la música, ha dirigit un munt de concerts per a ajudar a organitzacions sense ànim de lucre, organitzacions compromeses amb els infants, per recaptar fons per a la recerca i el tractament de malalties greus,...

Professionalitat, i generositat en la mateixa persona són visibles quan s’assisteix a un concert que dirigeix.

Inma Shara no només dirigeix una orquestra, es transforma. Es converteix en quelcom eteri i alhora contundent. En directora i amant de la música. La delicadesa del seu cos, prim com un branquilló vinclat per l’harmonia contrasta amb la fermesa i elegància del gest.

Mentre la música flueix, Inma Shara embadaleix amb el seu gest refinat i amb el seu art brillant, exquisit i emotiu.

Assistir a un concert dirigit per Inma Shara és d’aquells petits grans plaers que no us podeu perdre.

Pòrtic

2011-11-12T16:36:00.005+01:00

Jo porto dintre meu
per fer-me companyia
la solitud només.
La solitud immensa
de l'estimar infinit
que voldria ésser terra,
aire i sol, mar i estrella,
perquè fossis més meu,
perquè jo fos més teva.

Epigrames i cançons Rosa Leveroni

Recordeu aquests anuncis?... ui, ui... que ràpid que passa el temps...

2011-10-13T20:44:00.004+02:00

Camí de perfecció

2011-10-12T11:26:00.004+02:00

Mai no et deturis:

no hi ha fi ni principi.

Però les roses

cada cop més vermelles

les passes t'encatifen.

Josep M Llompart

La llengua de l'Empordanet - 2

2011-09-19T20:28:00.009+02:00

El dia 12 de setembre, en el bloc, comentava...

La influència de la televisió, de les altres llengües internacionalitzadores, l’aparició de nou vocabulari tecnificat estandarditzat, i, altres raons, provoquen que, poc a poc, la nostra joventut ignori bona part de les paraules, que, abans, en sentir-les, ens permetien identificar, en un no res, de quin poble, de quina comarca,... era la persona que ens parlava.

Per això, de tant, en tant, en el bloc, he anat comentant, i continuaré comentant, algunes d’aquestes paraules. Algunes, quan les llegiu, retornaran al vostre record, perquè les haureu sentit dir a avis, oncles... Altres,... somriureu perquè les coneixeu i les dieu, tot i que sabeu que al vostre entorn hi ha persones que no les han sentides mai.

Avui, continuem amb la desfilada de paraules i vet aquí que en podeu llegir unes miques més. A veure qui les coneix totes, perquè us puc ben assegurar que en els poblets de l'Empordà, les podeu sentir.

Bordegàs: Vailet en sentit pejoratiu. Per exemple: Aquell bordegàs anava pels carrers ben esparrecat.

Catxassa: Persona que es mou sense esma, amb posat fleuma. Per exemple: Amb aquesta catxassa no acabaràs mai els deures, ni arribaràs mai enlloc.

Enxerinat: Persona que està molt enfadada, indignada. Per exemple: Estava enxerinat com una abella.

Escotorit: Persona oberta, espavilada. Per exemple: Era tan escotorit que s’adonava quan el volíem enganyar.

Enredar: Enganyar o embolicar un tema. Per exemple: El volien enredar amb tantes mentides que al final van enredar la troca i tothom es va enfadar.

Esterigonyat. Esteriganyar. Engrandir una peça i deformar-la. Per exemple: Es va estirar tant el jersei que era ben estrigonyat.

Joc

2011-09-16T00:16:00.002+02:00

Pots jugar amb el seu cos,

que és jove i riu, i vol

el joc, i no n'ha tingut prou

Encara creus que en tu hi ha vici?

Mostra el teu vici. Dóna't

sencer. Si te l'estimes,

no li ofeguis aquesta tremolor:

la curiositat del cos, que tu

fa massa temps que en dius desig.

Gabriel Ferrater

La llengua de l'Empordanet

2011-09-12T22:12:00.000+02:00

Avui, 12 de setembre de 2011, la llengua catalana continua amenaçada. El continuat degoteig d’agressions directes i indirectes provoquen que la nostra llengua es vagi empobrint, no només en el nombre d’usuaris actius, sinó també en l’ús de les particularitats de la llengua, en aquells trets que l’enriqueixen i que la diferencien de les altres.

Aquest empobriment afecta, sobretot, al lèxic, a les paraules del nostre vocabulari quotidià. La influència de la televisió, de les altres llengües internacionalitzadores, l’aparició de nou vocabulari tecnificat estandarditzat, i, altres raons, provoquen que, poc a poc, la nostra joventut ignori bona part de les paraules, que, abans, en sentir-les, ens permetien identificar, en un no res, de quin poble, de quina comarca,... era la persona que ens parlava.

La meva intenció no és crear cap tipus de discussió, ni d’expectació, només despertar algunes paraules de la meva terra, de l’Empordanet, del País Petit, i atabalar-les prou perquè no s’adormin, ni desapareguin.

Comencem... Les coneixeu?

BOSSOGA. Bony que surt a causa d’haver rebut un cop en el cap. Per exemple: Ha topat de caps amb el cantó d’un armari. Li sortirà una bossoga!

CANCALLETA. Fer la trabanqueta a algú. Fer-lo ensopegar. Per exemple: Li va fer la cancalleta, va perdre l’equilibri i va caure a terra.

CANYÓ/ ENCANYONAR. Gola, faringe. Per exemple: Li feia mal el canyó quan encanyonava saliva.

CATAU. Cau, amagatall. Per exemple: El conill no sortia del cau i no el van poder caçar.

EMBOSTA. Mesura de volum que correspon al contingut que cabia en la conca de les dues mans. A pagès, a l'hora de donar menjar als animals, era el pinso que cabia en les dues mans juntes. Per exemple: Dóna una embosta de gra a les gallines a veure si callen.

EMPASSEGAR. Ensopegar. Per exemple: L’oncle va empassegar quan sortia de casa, sort que no va caure.

Himme a Catalunya

2011-09-11T10:41:00.001+02:00

¡Oh Catalunya, mare nostra,
mare del cor que venerem,
respira fort i aixeca el rostre:
mentre el món sia món te voltarem.

Avant, avant, que ets nostra mare!
Sàpigue´t tu, que Déu ja et sap,
i el teu terrer és teu encara
amb l´ànima damunt, de cap a cap.

Regada amb sang, ta terra és bona,
Tingues al mar clavats los peus,
un braç enlaire per l´escona,
i amb l´altre arrapa´t fort als Pirineus.

Amb nostra llengua franca i noble
crida´ns a tots, que et respondrem;
som una raça i som un poble,
i tan drets com caiguts poble serem.

Caiguts avui i enmig de runes;
demà el peu ferm i enlaira els corts;
sense captar d´enlloc engrunes,
sense lligams de ferro ni de flors.

Va, doncs, oh Pàtria, que t´ho imploren
damunt la terra els qui s´hi estan,
davall la terra aquells que foren,
i més lluny que els estels els que vindran.

Que no ets pas morta; ets adormida.
Amb ta bandera els vents remou;
sigui tothom a l´embranzida,
i cauran els castells quan diguis: Prou!
(Angel Guimerà)

VISCA CATALUNYA LLIURE!

CATALUNYA, EN CATALÀ, A L'ESCOLA I A PER TOT ARREU!

Alegria

2011-07-29T19:23:00.008+02:00

La sang, ràpida, presta, circula

El cor batega enèrgic, renovat.

El somriure encén els ulls i

Captivador, enriola la cara.

Ets l’alegria que passa.

Poemada. Simple i destra,

Et descric per por que t’esmunyis

Capritxosa, i cobejada.

Guspireges juganera, afalagada,

t’agomboles per tot el cos

com a hostessa que avança

brillant, en miralls perpetuada.

I et dono la mà ,

I no dic cap paraula vana

Assaboreixo el moment,

Que ets l’alegria que passa.

Dream of life, de Patti Smith

2011-07-27T00:05:00.003+02:00

En un dia de pluja, en què mar i cel es confonen, en què recordem que és estiu perquè sabem que és juliol i el bany salat és agradable... somiar és una alternativa.

literari? un fals intent...

2011-07-17T12:39:00.002+02:00

Descanso. Amb els ulls entreoberts, jugo amb les espurnes de sol que entren per les escletxes de la finestra. En els fils de llum, blancs, hi ballen transparents uns minúsculs punts de borrissol, o de pols etèria. Dansen capritxosos, qui sap si empesos pel poc aire que s’escola a dins la cambra.

El silenci envaix l’espai. Respectuós, sense gosar trencar l’encantament del pensament. S’estén i s’escampa, i s’agombola, crea una atmosfera plàcida, delicada, tènue.

Et penso. I imagino la teva cara que fa tants dies que no veig. I somric. Recordo cada traça. El teu somriure mesurat, les teves dents blanques que tantes vegades he descobert lentament. Els teus ulls, foscos, amb petites guspires provocadores. delerosos quan els tanques, per assaborir.

I et sé lluny i sento tant aprop, com l’estiu amb la calor, i els dies de fresca i pluja.

Bella's Lullaby, frescor de tardor, per a un dia de poc estiu

2011-07-13T18:31:00.003+02:00

La darrera entrada del bloc era de música, i ara hauria de treure'm la mandra i escriure quelcom més que no fos aquestes quatre ratlles, però un amic m'ha recomanat que escoltés Michael Silverman i, sincerament, m'ha encantat. I per això el vull compartir amb vosaltres. És una peça més de tardor que d'estiu, però just s'adiu amb el dia que fa, entre núvol, fresc de tramuntana i amb picades d'ullet del sol.
Desitjo que us agradi.

Tarda de diumenge amb jazz

2011-07-10T16:57:00.002+02:00

Nit d'havaneres a Calella de Palafrugell

2011-07-02T23:54:00.005+02:00

Avui és la nit de les Havaneres de Calella de Palafrugell. Una nit en què el vaivé de les onades dança fent joc amb les modulacions de les veus i els acords d'acordions i guitarres.

La bonança de la nit, la calidesa de l'aire, amanyaguen la pell dels centenars de persones que emocionades escolten "Rosa dels vents", "Ulls verds" "salió de Jamaica" i altres havaneres que parlen d'amor, de Cuba i d'indrets tant bells com la cova d'en Gispert, a la Costa Brava.

Cova d'en Gispert

Ulls verds

Una nit, que com cada any, no oblida i ens obsequia amb havaneres simbòliques i entranyables com "La bella Lola" i l'emotiva i cantada per tothom "El meu avi".

El meu avi

Quan no hi ets...

2011-06-29T00:00:00.000+02:00

Quan no hi ets les altres coses no m'importen
Però no ignoro que els meus somnis no es compleixen
Quants més dies passen més difícil sembla
I mentre jo et vaig esperant.

I els records que em fan somriure se'n van amb tu
maltractant el present i el futur.
I tu saps que no m'importa seguir esperant
per només un moment d'estimar.

Quan no hi ets
et busco i no trobo el camí
que intenta apropar-me una mica més a tu
Una mica més a tu.

Quan no hi ets tinc por que el temps ja no em recordi
I que els teus records s'oblidin d'aquell somni
El teu silenci forma part d'aquesta història.
Mmm mmm mmm mmm mmm.

I la nit de cop ens marxa
i el sol il·lumina l'adéu d'una pobra il·lusió
I tu saps que no m'importa seguir esperant
Per només un moment d'estimar.

Quan no hi ets
Et busco i no trobo el camí
Que intenta apropar-me una mica més a tu
Una mica més a tu.

L'acabadora

2011-06-25T22:14:00.005+02:00

L'acabadora és una novel·la que narra de manera fresca i desimbolta la història de dues protagonistes que són protagonistes de dues tradicions ben vigents a la Sardenya dels anys 50:

La tradició de cedir una fill o una filla a una persona o parella estèrils per tal que l’alimentin, eduquin i convertíeixin en hereu o hereva, a canvi que en la vellesa, aquest fill “cedit” se’n faci càrrec i els cuidi i acompanyi en la mort.

“És així com en diuen, dels nens nascuts dues vegades, de la pobresa d’una dona i de l’esterilitat d’una altra. Maria Listru, fruit tardà de l’ànima de Bonaria Urrai, era filla d’aquest segon part”.

Amb aquest fragment s’emmarca la situació i ens presenten les dues protagonistes principals, la Bonaria Urrai, la modista vídua i estèril que amaga un secret i la Maria Listru, la “fill’e anima”.

Socialment, però, fora de l’entorn de l’illa, el costum no s’acaba d’entendre...

“- És que em sembla tan insòlit prendre una nena... de manera consentida, naturalment, vull dir, que s’allunyi de la família així, sense manifestar cap trauma...

- No és estrany, per aquests rodals de tant en tant passa; si va a Genari hi trobarà almenys tres fillus de anima,...”

I la tradició d’ajudar a ben morir.

“La primera vegada que la Maria es va adonar que la Tzia Bonaria sortia de nit devia tenir vuit anys (....) quan va sentir la veu esverada i ofegada d’un home...”

“- La nit de Tots Sants. Com que es deixen les portes obertes per al sopar de les ànimes, vós podreu entrar i sortir sense aixecar sospites! L’endema al matí em trobaran mort al llit i pensaran en una desgràcia.

- (...) T’has begut l’enteniment, Nicola. “

La novel·la ens introdueix paral·lelament en la quotidianitat de l’illa, la vida de dia, la vida de nit. La quotidianitat de la Maria i de la “Tzia” (Bonaria) quan el secret de nit encara no és evident a ulls de la Maria. I el posterior trencament amb tota aquesta societat de Soreni quan la Maria obre els ulls, descobreix l’activitat noctura de la segona mare i fuig.

Però... quina és l’actitud de la Maria quan sap que la Bonaria està moribunda?

“- Demaneu-me el que jo pugui fer – va mussitar espantada.”

En entrar a l’habitació va trobar el coixí esperant a la butaca del costat del llit...”

Com diu Stefano Puddu, la mirada, en aquest llibre, és una eina de comunicació extraordinària, que manté intacta la seva precisió. A través dels ulls es vehiculen de forma instantània missatges complexos, de persona a persona, més important encara: és a través de la mirada que es construeix la realitat compartida.

L'acabadora és una novel·la humana i delicada. Molt ben escrita.

Us la recomano.

Renúncia

2011-06-15T01:09:00.004+02:00

Renúncia

El silenci de la cambra destil·la el record de somriures,
de carícies, de petons enjogassats i apassionats.
Ressegueixo les flors. Nues de tu, llisquen en cendres
que el vent escampa amb caprici.
Lluny i a prop, sota un cel comú, massa fosc endabades.
Dibuixo un camí, desert aspre, de renúncies que s'esfilagarsen.

Marta Enric

Temps nou

2011-06-13T20:04:00.005+02:00

Aquesta cambra sols parla de tu.

Transcorre el temps i em veig desmesurat

perquè no et tinc, i ja no em sé comprendre

fora dels límits del teu cos.

Fidel,

la primavera torna als vells pollancs

que ja verdegen.

I és la transparent

quietud d'aquest aire el que de nou

em confereix la serenor volguda.

Martí i Pol, Miquel

Colors de primavera

2011-05-24T17:21:00.007+02:00

En aquests dies en què la primavera comença a esvaïr-se i s'intueixen les primeres calors de l'estiu, passejar pels camps és un regal per a la vista.

Les olors dels camps, la llum intensa, es complementen amb una gamma de colors de gran bellesa, i alhora senzillesa. Les petites i poc valorades flors de camp dibuixen catifes arreu i en qualsevol indret, sense cap tipus de vegetació interessant, aparentment, apaerixen flors delicades i d'una bellesa efímera.

Us convido a contemplar-ne algunes.

Una rosa i un poema per aquest Sant Jordi

2011-04-23T10:58:00.003+02:00

Abraça’m fort, ben fort, abans que acabi

el rerefons de lluna que ens aïlla

de comú acord contra la soledat,

en la claror de mans entrellaçades

mentre estrenyem l’espai de notes nues

i ens bressa una mateixa melodia.

Així esdevenim aquell ésser feliç que en els orígens

fou castigat pels déus.

Abraça’m fort perquè pugui servar

l’empremta de les mans,

el pou de les besades,

i convertir en lletra aquest instant fugaç

amb l’energia d’unes mans petites

i amb el cor abocat en el poema.

Vinyet Panyella

L'aventura

2011-04-20T12:45:00.005+02:00

Us convido a escoltar aquest bonic poema de Josep Palau i Fabre:

SENSACIÓ

I

Pels vespres blaus d'estiu aniré pels conreus,
picotejat pels blats, sollant l'herba menuda.
Somiós, sentiré la frescor sota els peus,
deixaré el lliure vent banyar ma testa nua.

No pensaré en res, no parlaré per res,
mes l'amor infinit m'inundarà l'entranya.
I aniré lluny, ben lluny, de mi mateix després,
feliç, per la Natura -com amb una companya.

II

Pels vespres blaus i verds aniré pels conreus,
esgarrinxat pels blats i petjant l'herba fresca.
Sentiré palpitar la terra sota els peus
com si una dona nua s'oferís a ma destra.

Sens parlar, ni pensar, ni enyorar-me de res,
l'ample vent m'ompliria els narius i l'entranya.
I aniré lluny, molt lluny: allí on és defès
-tot sol, amb mi mateix- com amb una companya.

III

Pels vespres blaus de verd aniré al groc de l'aire
amb les cames ferides per espases de blat.
Sentiré sota els peus aquell ventre apagat
que les bèsties flairen amb un desig minaire.

I emmudit -el cap nu- irremeiablement,
em donaré amb furor al gran desig de l'aire,
i em deixaré bressar com una lleu sement
que fecunda una flor -altiva o solitària.

IV

En els blaus i en els verds, a l'estiu, prop de l'aire,
fecundat per llavors que prodigava el vent,
aniré, sense nord, com una rel dansaire,
per la muntanya amunt, cercant el meu ponent.

Vegetal -o animal- i sens bri de raó,
confós amb la natura ardent i solitària,
seré el pol.len que duu el vent de la tardor,
quan la tempesta brunz i s'alça l'alimària.

V

Sense blaus, sense verds, perdut en mi mateix,
conqueriré l'altura que el sol llaura.
Sense fred, sense vent, madura d'un sol bleix,
l'antiga terra encara trepitja Minotaure.

si la font ni la flor no troben la paraula,
la pedra la dirà com el meu front.
En el desig del vent se'n va la vella faula.
El front, la pedra, occeixen. -Resta el desig pregon.

Si tornes

2011-04-04T22:20:00.007+02:00

Repetiré el meu nom i el teu també.

Me'ls diré en veu molt baixa, com un prec

o, tal volta, un conjur.

De sobte et sento

molt a prop i el temor m'immobilitza

¿Ets dins meu? ¿Et perdré, potser, si em moc?

Em tanca els ulls un calfred i et contemplo

com a través dels vidres enllorats

d'una finestra.

Pren-me tot, si tornes.

Miquel Martí i Pol

Economia mundial explicada amb dues vaques

2011-03-12T22:39:00.006+01:00

Socialisme:
Tu tens 2 vaques.
L'estat t'obliga a donar-ne 1 al teu veí.

Comunisme:
Tu tens 2 vaques.
L'estat se les queda i et dóna llet.

Feixisme:
Tu tens 2 vaques.
L'estat te les pren i et VEN la llet.

Nazisme:
Tu tens 2 vaques.
L'estat te les pren i et dispara un tret al cap.

Burocratisme:
Tu tens 2 vaques.
L'estat en perd una, muny l'altra i després se li vessa la llet per terra.

Capitalisme tradicional:
Tu tens 2 vaques.
En vens una i et compres un brau.
Fas més vaques.
Vens les vaques i guanyes diners.

Capitalisme modern:
Tu tens 2 vaques.
Vens 3 de les teves vaques a la teva empresa que cotitza en borsa mitjançant lletres de crèdit obertes per el teu
cunyat al banc.
Després executes un intercanvi de participació de deute amb una oferta general associada amb lo qual ja tens les 4 vaques de tornada, amb l'exempció d'impostos per 5 vaques.
La llet que fan les teves 6 vaques és transferida mitjançant un intermediari a una empresa amb seu a les Illes Cayman que torna a vendre els drets de les 7 vaques a la teva companyia.
L'informe anual afirma que tu tens 8 vaques amb opció a una més.
Agafes les teves 9 vaques i les talles a trossets. Després vens a la gent les teves 10 vaques trossejades.
Curiosament durant tot el procés ningú sembla adonar-se que, en realitat, tu només tens 2 vaques.

Economia japonesa:
Tu tens 2 vaques.
Les redissenyes a escala 1:10 i que et produeixin el doble de llet. Però no et fas ric.
Després rodes tot el procés en dibuixos animats. Els anomenes 'Vakimon' i incomprensiblement, et fas milionari.

Economia Alemanya:
Tu tens 2 vaques.
Mitjançant un procés de reenginyeria aconsegueixes que visquin 100 anys, mengin un cop al mes i que és munyin soles.
Ningú creu que tingui cap mèrit.

Economia Russa:
Tu tens 2 vaques.
Comptes i tens 5 vaques.
Tornes a comptar i et surten 257 vaques
Tornes a comptar i et surten 3 vaques.
Deixes de comptar vaques i obres una altra ampolla de vodka.

Economia Xinesa:
Tu tens 2 vaques.
Tens a 300 individus munyint-les.
Expliques al món la teva increïble ràtio de productivitat lletera.
Dispares a un periodista que es disposa a explicar la veritat.

Economia Iraquiana:
Tu no tens vaques.
Ningú creu que no tinguis vaques, et bombardegen i t'envaeixen el país.
Tu segueixes sense tenir vaques.

Economia suïssa:
Hi ha 5.000.000.000 de vaques. És obvi que tenen amo però sembla que ningú sàpiga qui és.

Economia francesa:
Tu tens 2 vaques.
Llavors et declares en vaga, organitzes una revolta violenta i talles totes les carreteres del país, perquè tu el que vols són 3 vaques.

Economia neozelandesa:
Tu tens 2 vaques.
La de l'esquerra et sembla cada dia més atractiva.

Economia espanyola:
Tu tens 2 vaques, però no tens ni idea d'on són.
Però com ja és divendres, baixes a esmorzar al bar que tenen l'Esport.
Si de cas, ja et posaràs a buscar-les dimecres després del pont de Sant Josep.

Economia catalana:
Tu tens 2 vaques i l'estat s'encarrega de repartir tal riquesa entre les autonomies més pobres.
Per això, al final l'estat et lliura un cartró de llet del DIA i si protestes et diuen insolidari.
Mentrestant, les autonomies pobres és mengen a la brasa les vaques i després protesten perquè no tenen llet i necessiten tenir vaques.
I és que els catalans ho volen tot per a ells.

Voldria endinsar-me

2011-03-12T17:19:00.006+01:00

Voldria endinsar-me
en el teu esguard clar
i sentir el tacte
de les teves mans
llises, tendres, sense
senyals ni nafres.
Viure amb tu cada un
d’aquells moments en què
se t’aniran fent més fortes
i més dures. I sentir-te
cada cop més a prop meu.

Montserrat Abelló

Avui,... el 8 de març,... també es pot expressar amb música

2011-03-08T06:24:00.001+01:00

Una caixa... un banc... amb humor

2011-03-03T17:26:00.006+01:00

Heu rebut aquest acudit (?) No sé qui és l'autor, ni on va ser publicat, però és dels que ens permeten "estalviar" totes les paraules, perquè amb poques imatges, diuen molt.

Del Calendari dels pagesos als records de les lloques

2011-02-28T20:00:00.005+01:00

El 28 de febrer de 1876 s’acaba la Tercera Guerra Carlina. Ho llegeixo en el Calendari dels pagesos que enguany compleix 150 anys.

Si no l’heu consultat mai, us el recomano. A part del calendari, els sants del dia, les hores de sortida i posta de lluna i sol, hi trobareu informació ben diversa i, a vegades, curiosa.

Hi podem trobar des de consells en vers:

Que lo pagès que no acut

Tots los dies a la feyna

Y deixa penjada l’eyna...

Cuan jemega ja ha rebut.

A un calendari de pràctiques agrícoles, sembres i plantacions:

Març: Aquest és un dels mesos que registren una major activitat camperola, doncs s’ha de tenir cura dels conreus de cereals... A les parts més fredes es sembra la patata i a les càlides i protegides, cap a final de mes, el blat de moro, la remolatxa i els cigrons. (...) S’ha de tenir en compte que els pollets nascuts aquest mes i darrers del mes anterior són els més apreciats.

http://escolaseatp3a.blogspot.com/

I arribo en aquest punt i recordo, llunyanament, quan l’àvia tenia lloques i les vigilava perquè no abandonessin el niu quan covaven els ous i que, a nosaltres, terribles infants, no ens hi deixaven acostar perquè no les féssim fugir. Recordo la lloca, i uns ous, més endavant trencats i uns pollets, xops, petits, arrugats i un piulejar fi, prim i incisiu. El clam dels petits que cercaven aliment.
Unes setmanes enllà, els pollets s’havien convertit en uns pollastrets joves i valents que gambaven pel pati amb el coll aixecat i una mirada entre encuriosida i temorenca. El que no sabien era que la nostra mirada era igualment, una barreja de temor i curiositat, que desapareixia amb els dies, quan finalment ens trobàvem amb un pollastre que no tenia cap altre atractiu que no fos pel rostit de festa major.

Les garoines

2011-02-17T20:13:00.006+01:00

Les garoines, aquests equinoderms que són motiu de pintures mesurades, dibuixen la seva silueta, sota les aigües transparents del nostre mar, a les minves de gener i el febrer.

Com cavallers armats, exerceixen un joc de moviments alterns amb punxes que s'alcen com esperons, de gradients tons violats i atzabeja.

La gelor de l’aigua no és aturador per a la captura, mesurada, d’aquests fruits deliciosos.

Les garoines, foc rogent entre les brases, ens deliten la vista amb un contrast de tons ardents que oscil·len entre el taronja vermellós al roig més agosarat i potent.

Assaborir-les i traspassar els límits de les sensacions és tot una mateixa cosa. Olor i sabor intensos, ens insinuen un glop tendre de mar que ens amara la boca.

Endevinar-les dins els tornassols de l’aigua, observar-les obertes indecentment al sol, paladejar-les amb els ulls clucs , amb pa, ametlles i una copa de vi, són plaers terrenals inoblidables.

El mar, mare, on és el pare?

2011-02-07T20:20:00.001+01:00

Perquè plores mare?

Remor de mar agitada.

Perquè mires les onades?

Veig el far enteranyinat,

la teva mirada perduda

morta, mar enllà.

Aigua encrespada,

Per què ploren totes les dones?

On és el pare? La barca, els rems...

Llàgrimes, cristalls rompents,

sal a la cara, sal als peus...

Mar brava...

Crepuscle cruel vestit de fosc

Esgarips d’aigua furtadora

Pare!, mare,... on és el pare?

Marta Enric

Barça

2011-02-05T23:59:00.004+01:00

QUIN BARÇA QUE TENIM!!!

Veure el partit d'avui i tot seguit l'anunci d'Estrella Dam, emociona.
Tothom coneix el Barça, és clar! Però com que no sé si tothom ha vist l'anunci de la cervesa, us el poso tot seguit. Un anunci ple d'estratègia, però també d'exaltació i d'orgull per la nostra terra.

Terra de pas, terra d'acollida

2011-02-02T00:19:00.009+01:00

“D’un quaranta a un cinquanta per cent de la població de Catalunya és nucli immigrant. N’hi ha que diuen que ja arriben a la meitat, i d’altres que el nombre d’immigrants la sobrepassen. Els qui fan enquestes, que ho saben tot, vaticinen que l’any 2000 serà molt més abundant l’element foraster que l’autòcton dintre els cinc milions i mig d’habitants que calculen que tindrà en aquella data Barcelona i la seva província. I que, si se segueix aquest ritme, l’any 2040 no hi haurà catalans o almenys catalans, diguem-ne purs.

(...) És clar, el que passa és que no acabem de decidir-nos a anomenar catalans els qui han nascut aquí de pares de fora.

(...) Sembla que hem quedat que, als reductes suburbials, el percentatge de catalans és baixíssim. I això no obstant, segueix essent Catalunya, allò? Són catalans els seus habitants? Si fem cas de la teoria que la terra és la que fa els pobles haurem d’admetre que allò és Catalunya, qui ho dubta!, que allò és terra catalana, puix que cau dintre els seus límits. Ara bé, que els seus habitants siguin catalans, tot i la teoria exposada, ja són figues d’un altre paner. De moment ens quedem indecisos. Després diem que no, o que ens sembla que no; almenys a i al primer cop d’ull, és la impressió que ens fa; fins i tot després de rumiar-hi una mica encara podem seguir opinant que no. Però pel que fa a si seran catalans pel que fa a aquesta pregunta, ja no podem seguir dient que no, ni tan sols de primera impressió. Les criatures que neixin seran catalanes. Categòricament.”

Els altres catalans, Francesc Candel, Edicions 62, 1964

Catalunya és terra de pas, terra d'acollida i, des de fa molts segles, acull persones que marxen del seu país o del seu territori amb la il·lusió de cobrir les necessitats bàsiques i aconseguir un nivell de vida millor. Aquest fragment del llibre “Els altres catalans”, de Paco Candel seria vàlid avui dia. Moltes de les reflexions que llegim en aquests textos, no fugen del que sentim en el carrer.

Expressions conegudes?

2011-01-16T23:35:00.005+01:00

Pocs dies abans de vacances, parlava per telèfon amb un company de feina i li vaig comentar: amb tot l’enrenou de feina que s’ha de finalitzar en pocs dies i amb la documentació que s’ha de tramitar, enviar,..., m’hauries d’ajudar a resoldre un parell de temes perquè vaig amb un dimoni a cada orella.

I, a l’altra banda de l’auricular, vaig notar un silenci que s’allargava i de sobte... la veu va preguntar: què vol dir anar amb un dimoni a cada orella?

I em vaig sorprendre: podia ser que no conegués l’expressió? Si ja la sentia quan era petita...

I li vaig explicar: volia dir que anaves a mil, que tenies molta feina i tenies pressa i neguit per resoldre-la. Potser l’expressió moderna que se li assemblaria seria: “anar com una moto”.

I ara em pregunto: la feu servir aquesta expressió? La coneixíeu?

I ja, per acabar-ho d’arrodonir n’afegeixo una altra: A en Pepet o a la Pepeta, “ni cent matalassos li tapen el cul”, expressió que es fa servir per indicar que una persona és molt creguda, que té fums, o com algunes persones diuen “és un cregut o una creguda”. Aquesta sí, oi, i és que és més coneguda.

Ah! I feu servir la paraula gota per donar força a una negació?

Per exemple:

- I havia gota de pa a la bossa del pa? (pressuposa el no)

- No, ni gota

Plantar sobre la terra

2011-01-07T23:01:00.000+01:00

Plantar sobre la terra

els peus. Ja no tenir

por. Sentir com puja

la saba, amunt, amunt.

Créixer com un arbre.

A la seva ombra

aixoplugar a algú que

també se senti sol, sola

com tu, com jo.

Montserrat Abelló

D’El blat del temps, 1986

La cerimònia japonesa del te

2011-01-04T00:15:00.006+01:00

Fa uns dies, vaig poder assistir a una cerimònia del te japonesa. Quan em van convidar em va venir al cap el te i les pastes angleses. Però pel to cerimòniós i la importància que li donaven, de seguida em vaig adonar que no es tractava d'anar a prendre el te a mitja tarda, d'acord als costums anglesos, sinó de quelcom especial, que intentaré descriure.

Japó és un país amb força cerimònies tradicionals. Una d’aquestes és la cerimònia del te, una cerimònia que té una estètica que la fa diferent de qualsevol altra.

El te més utilitzat a Japó, per a la cerimònia, és el te verd en pols, que s’anomena matxa. És un te molt refrescant i suau, de color de jade.

Japó va introduir el te al voltant del segle VIII, tot i que el matxa no va entrar fins el segle XII. Un dels tes més famosos és el de Uji, procedent de la zona propera a Kioto, on es diu que es produeix el millor te japonès.

Les primeres normes i procediments vinculades a la cerimònia del te van sorgir per influència dels guerrers samurais a la societat i es van sensibilitzar a partir del segle XV, amb influència del budismes Zen.

La cerimònia del te és el símbol de l’esforç instintiu dels japonesos per aconseguir el reconeixement de la verdadera bellesa, que resideix en la simplicitat i la senzillesa.

Els utensilis per preparar el te són el Txa-wan (tetera), el Txa-ire (bol per al te), el Txa-sen (escombreta especial de bambú) i la txa-shaku (cullerot de bambú de servir). Aquests estris, petites obres d’art, acostumen a passar d’una generació a l’altra.

El te es prepara en un bol, amb tres cullerades de matxa per persona i un terç d’un cullerot d’aigua calenta, es bat amb l’escombreta fins que té consistència semblant a la sopa de pèsols.

Es posa damunt la taula i el convidat o convidada l’agafa en beu un glop o dos, fa una inclinació i neteja la vora del bol i el desa per tal que en pugui beure un altre convidat.

Gaudir de la cerimònia i assaborir el matxa va ser excepcional. El joc de contrastos del matxa, fresc i intens, espès i suau alhora, són incomparables i difícils de descriure: deliciós.

Recepta de la felicitat per al 2011

2010-12-31T19:06:00.007+01:00

Recepta de la felicitat

Ingredients per a 1 persona:

1 pessic d'amor propi
3 gr. de petons dels amics
3 unces de felicitat
1 manyoc de riure
1 grapat de carícies
1 terça de solidaritat
1 petricó de pessigolles
1 copeta de suc de pau (100% de puresa)
3 cullerades d'optimisme
1 punt de bona fe
1 raig de sol primaverenc
1 gotes d’olor d’infantesa
1 pètal de rosa fresca

Fem una infusió amb tots aquests ingredients i la deixem reposar 5 minuts. La colem i bevem, amb bona companyia, ei, si pot ser; ben poc a poc.
En podem conservar un petricó i, com a bona medicina, prendre’n una xerric cada mes.

US DESITJO MOLTA FELICITAT EN AQUEST ANY, 2011.

UNA ABRAÇADA!

Un somriure nadalenc amb gust tecnològic

2010-12-29T21:00:00.007+01:00

Tot i que és molt possible que ja l’hagueu vist, us recomano aquest “naixement” tecnològic i el punt d’humor amb què es combinen tradició i modernitat.

L'Escola en català, ara i sempre

2010-12-28T01:04:00.007+01:00

Afegim-nos a la campanya que va iniciar dijous passat el diari ARA i reivindiquem que, a l'escola, l'ensenyament sigui SEMPRE en llengua catalana.
Afegim aquesta imatge en el perfil de Facebook, fem que prengui força i s'encomani la protesta. Ja n'hi ha prou que ens agradeixin contínuament.
Qui agredeix una llengua, agredeix el poble que la parla, que s'hi identifica i l'estima.

DIGUEM PROU! RECLAMEM RESPECTE PER LA NOSTRA LLENGUA!

Per llegir-ne més, cliqueu AQUÍ.

Dolcesa freda

2010-12-26T00:05:00.004+01:00

BON NADAL

2010-12-25T01:59:00.004+01:00

L’encant de les gotes de la rosada és la senzillesa, i la puresa, veure com es fonen amb la carícia tèbia del sol o com llisquen amb la força del vent enjogassat a les fulles.

Us desitjo que el nou 2011 us permeti gaudir de totes aquestes petites coses.

Bon Nadal i feliç 2011

Nadal i Bressol de pobre: entranyables

2010-12-23T20:36:00.009+01:00

Nadal

Sento el fred de la nit i la simbomba fosca.

Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.

Sento el carro dels apis que l'empedrat recolza

i els altres que l'avencen tots d'adreça al mercat.

Els de casa a la cuina prop del braser que crema

amb el gas tot encès han enllestit el gall.

Ara esguardo la lluna que m'apar lluna plena

i els recullen les plomes i ja enyoren demà.

Demà posats a la taula oblidarem els pobres

- i tan pobres com som- Jesús ja serà nat.

Ens mirarà un moment a l'hora dels postres

i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

Joan Salvat Papasseit

Bressol de pobre

Dins una casa de pagès
per l’infantó que hi fa l´entrada,
han adobat el rústic bres
d´antiga fusta mig corcada.

La pobra mare, que es desviu
perquè el fillet més bé hi estiga,
com una aucella al fer son niu,
busques cercà per la garriga.

Mes, de quina herba les trià?
D´aritja, arreu tan espinosa,
i allò de molles servirà
baix d´una pell forta i llanosa

La pell en doble de moltó,
matalasset de llana fina,
serà més blana a l´infantó
damunt l´aplec de tanta espina.

Ai!, aqueix bres, amable niu
fet per l´amor i la indigència,
un símbol és ben expressiu
de nostra sort de l´existància.

Rams de dolor que ocults estan,
a l´innocent fan goig encara...
Oh! i fer d´espines un niu blan,
vet aquí l´art d´un cor de mare!

Miquel Costa i Llobera

Sensacions animals

2010-12-22T05:56:00.004+01:00

De quan els trens tenien més excusa per ser impuntuals...

2010-12-07T00:02:00.000+01:00

Expressions de "collons", sí, sí... i no malparlo, si no us ho creieu mireu el vídeo

2010-12-05T19:41:00.006+01:00

No us perdeu aquest vídeo en què David Espunya, prenent com a base l'escrit de Pére-Reverte "Cuestión de cojones" publicat a Patente de Corso, ens detalla quasi tots els sentits que podem donar a una paraula comodí tant coneguda i interpretada com "collons".

DESPRÉS DE SOMIAR AMB TU

2010-12-04T00:02:00.006+01:00

Quan era un nen, em deien que les flors

no moren mai, i que quan es panseixen,

de nit, mentre els infants estan dormint,

es revifen i ballen, somrients,

en habitacions sense ningú

que s'il·luminen amb les seves festes.

No oblidaré la teva última cara

dessota el gel primíssim de l'oblit.

No em queda més consol que aquest silenci

de les històries de la infantesa.

Pensar que el teu somriure és a prop meu.

Que està plena de flors l'obscuritat.

Que no et veuré en la llum, sinó només

en les parpelles negres d'algun somni.

Joan Margarit

“El temps no és res més 
que un gran bosc de paraules”

Brownie de xocolata

2010-11-29T23:40:00.009+01:00

Ingredients per al Brownie de xocolata

· 250 gr. xocolata per fondre

· 100 gr. de mantega

· 200 gr. de sucre

· 2 ous grossos

· 75 gr. de farina

· 60 gr. de nous pelades

· 1 mica de mantega per untar el motllo

Ens caldrà un motlle quadrat d’uns 20 cm/25 cm de costat.

Com el farem

Posarem el forn a escalfar a uns 160º, encès a dalt i a baix.

Agafarem les nous i les trossejarem. No cal que siguin gaire petites, però alhora que tam

poc siguin molt grosses perquè ens podrien molestar per tallar el brownie.

Agafarem un caçó i hi posarem la xocolata i la mantega tallada a trossets petits i els posarem a fondre a foc lent. Ho anirem remenant amb una espàtula de fusta fins que la mantega i la xocolata siguin ben desfetes i barrejades. Aleshores, retirarem el caçó del foc i deixarem que la barreja reposi un minut.

Posarem els ous en un altre caçó amb el sucre i els batrem bé fins que la barreja sigui escumosa i blanqueta. Aleshores l’ajuntarem amb la barreja de mantega i xocolata i ho remenarem bé durant un minut.

Agafarem farina tamisada i la hi afegirem a poc a poc, amb ajuda de l’espàtula de fusta i la ben barrejarem. Hi incorporarem les nous i ho tornarem a remenar.

Agafarem un motlle i l’untarem amb un tros de mantega i tot seguit hi espolsarem una mica de farina. Hi abocarem la barreja del brownie i el posarem al forn durant 25 o 30 minuts. Passat aquest temps, traurem el brownie del forn, el deixarem refredar i el desmotllarem.

El tallarem en quadradets i... Bon profit!

Ah!, i el podem menjar sol o amb gelat de vainilla, de nata, de plàtan o del que més ens agradi.

La Meditació de Thaïs

2010-11-23T22:42:00.013+01:00

Coneixeu una de les peces musicals més boniques de Jules Massenet, La Meditació de Thaïs, de l'òpera Thaïs, estrenada en el Teatre de l'Òpera de París, el 16 de març de 1894?

En el bloc, podem gaudir de tres versions diferents: la primera, d'una delicadesa que arriba al cor; la segona, tot i que per a públic adult, amb la ballerina Letizia Giuliani, del Birmingham Royal Ballet, d'una gran bellesa i la tercera apassionada i profunda.

De taps i polítics que em fan entrar certa mala llet

2010-11-21T23:54:00.010+01:00

http://ca.wikipedia.org/wiki/Tap_de_suro

Aquesta tarda fullejava la Revista de Palafrugell d'aquest mes i en un escrit anomenat Taps (pàg. 29) llegia una conversa. En transcric un fragment perquè quasi les mateixes paraules em serveixen per a un altre context ben diferent:

"- Cada vegada que estiro del tirabuixó i em surt un tap de plàstic m'entra una certa mala llet...

- Doncs aquest cop és un sentiment compartit. Recordo la meva sorpresa la primera vegada que vaig veure aparèixer un cilindre plastificat i vivament acolorit de dins d'una ampolla de vi (...)

- Desenganyat? "

Aquest vespre en el debat polític de TV3 dos representants de dos partits minoritaris, intencionadament, s'han posat a parlar en castellà amb aire pedant.

Ha estat aleshores que he recordat la conversa dels taps de plàstic.

I, com si m'hagués trobat amb un tap de plàstic negre, he notat com se'm despertava una important certa mala llet i he demanat, mentalment, que fos un sentiment compartit per tots nosaltres i que la sorpresa i la indignació que m'ha provocat el canvi voluntari i sostingut de llengua, hagi acolorit les galtes de molts catalans i catalanes -no de ciutadans de Catalunya- com deia un dels polítics castellanoparlants- i a tots plegats ens hagi ajudat a tenir clar amb qui ens les havem i que diumenge no volem "taps de plàstic".

Noies, ja teniu el marit content?

2010-11-14T22:12:00.015+01:00

Sí, l’heu ben encertada! La meva intenció és... provocar una reflexió. Aquestes consells pertanyen a una guia de 1953. No fa tants anys que s’educava les noies perquè fossin unes esposes “exemplars” al servei del marit, dels fills i de la casa. Això sí, tenien el deure de reposar “cinc minuts” perquè l’home les trobés amb bona cara i a punt per a les seves ordres.

No cal que escrigui res més, llegiu els consells i l'"extra". Estic segura que no us deixaran indiferents i que us faran pensar.

Tenim la veu cansada

2010-11-12T00:19:00.002+01:00

Tenim la veu cansada de pregar
i un mur de vent i llum davant dels ulls;
defallim sota el pes de tants principis.

Tenim les mans cansades de l'esforç
i tu restes encara inassolible
molt més enllà del nostre desgavell.
No ens allibera el camp ni la ciutat
de la teva presència feixuga,
perquè l'espai ets tu; tu, la remor
del vent i de la llum i de les paraules.

Vindrà un jorn, és ben cert que vindrà un jorn
creat només per oblidar-te.
Ens deus aquest instant de llibertat
com un perdó per tot el que hem sofert.

Després ja tot serà llunyà i absurd,
i la vida i la mort i tu i tot,
com un vent de record,

que amb prou feines arriba a insinuar-se.

Miquel Martí i Pol

Suca el pa amb tomata...

2010-11-05T20:07:00.008+01:00

Un diumenge de finals d’octubre vaig anar a mercat. Mentre omplia una bossa amb cebes,... el noi que hi havia al meu costat es va adreçar a la pagesa de la parada i li va preguntar:

- Té tomates per UNTAR pa i que untin bé?

La senyora va quedar uns segons desconcertada, se’l va mirar un moment, i li va assenyalar les tomates de penjar, les tomates de sucar que podem comprar tot l’any, i que s’agraeixen sobretot a la tardor i a l’hivern.

El noi es va mirar a la venedora amb cara d’incredulitat, i, com ofès, va assenyalar unes tomates vermelles, més grosses, més brillants que hi havia en un extrem. I li va respondre:

- N’està segura, senyora, que aquestes UNTEN? Vol dir que no són millors aquestes tant vermelles i grosses?

La pagesa, va posar cara de pensar: "santa paciència", i amb veu dolça li va explicar que no, que les vermelles tot i que tenien una aparença més bonica, tenien poc suc. Que l’aconsellava bé i que sucaria molt més pa amb les petitones, ataronjades, tomates arraïmades que li havia mostrat.

No em va escandalitzar que el noi dubtes si escollir unes tomates o unes altres, però em va esgarrifar que demanés tomates per untar.

Avui, encara hi pensava i se m’ha acudit que el noi devia utilitzar una forma calcada del castellà, he fet una petita consulta i cliqueu aquí per llegir el que he trobat.

En resum, tal com diuen els “Amants del pa amb tomata”, al Facebook, en català, el pa es SUCA :

El pa amb tomàquet és una de les preparacions més típiques de la cuina catalana. El pa amb tomàquet consisteix en una llesca de pa —tradicionalment era torrat— sucat amb tomàquet madur. S'hi afegeix un raig d'oli d'oliva i sal. De vegades es frega un all sobre el pa abans de sucar-hi el tomàquet.

Tradicionalment, menjat amb una arengada a sobre, era un àpat a pagès. Es pot acompanyar amb botifarres, xoriço, fuet, pernil, formatges, anxoves o altre peix adobat, o verdures rostides a la graella com l'escalivada.

Entre vidres entelats

2010-11-03T22:20:00.007+01:00

Entre vidres entelats

Les fulles fugen de les branques

I travessen el cel fred, rúfol,

Esventat i ploraner.

En el silenci somort,

Cerco les lletres del teu cos,

amb els dits, pell amunt,

i, lentament, les assaboreixo.

Sorpreses, a les galtes,

peresoses i rutilants, s’aturen

enlluernades. Llisquen a la boca

teixint paraules d’amor.

Trevinell, les desordenes,

Les amagues per racons insospitats

Plenes de desig

Impacients per a la nova descoberta.

Marta Enric

Desglaç

2010-11-01T09:29:00.005+01:00

La mort t’ha fet escac i mat sense retop.
I de retop a mi, des del fons del mirall
que se m’encara, clos: no hi val amagatall.
Em sé arrapats al coll els tentacles del pop.

Sento l’udol del ca i el plany del llop.
El galop desbocat de l’hora i el cavall
del record que ens calciga, ja ni cassigall
del que fórem, i el glaç que ens colga cóp a cóp.

No sé sortir d’aquest carrer tallat
a sang pel mur on les ombres m’endolen
i on estrafaig només ganyotes de penjat.

I on et veig, cec als dies que s’escolen
sense donar-nos treva, en el tauler marcat
de la Mort, que ens ha fet escac i mat.

Quan, enmig del desglaç,
el riu remunta
cap a la deu,
i el seu curs foraviat es peix
com un mirall
del teu rostre, i me’l torna,
enllà de tu,
convertit en tenebra
i esglai opac...
Que em neixin ulls de cega,
uns ulls vivents
al cap dels dits
per llegir-te i no perdre’m
en el vell simulacre
sense contorns
que com un gorg devora
la meva nit.

Desglaç, Maria Mercè Marçal

Mar matinal

2010-10-30T07:03:00.001+02:00

Deixeu que aquí m'estigui,

I que posi una mica els ulls en la natura,

aquest mar matinal, aquest cel sense núvols

amb llurs blaus resplendents i la groga ribera. 

Tot bell i immensament il·luminat. 

Deixeu que aquí m'estigui

i que m'enganyi com si veiés tot això. 

(De fet ho vaig veure un instant 

quan aquí em vaig estar per primera vegada.)

 I no també aquí les meves fantasies,

 les meves recordances, les imatges del goig.

Konstantinos P. Kavafis

Apunteu-vos-hi, Joan Solà

2010-10-27T16:30:00.009+02:00

Aquest és un dels molts escrits de Joan Solà que recull el llibre Plantem cara. Uns escrits planers, acurats, documentats i que ens transmeten el seu amor per la llengua catalana, una llengua que ens ha ajudat a mantenir viva i a conèixer més enllà dels llibres de text escolars.

No ens hem pas de lamentar sempre. Avui tinc la satisfacció de donar-vos una bona notícia i la voluntat de demanar-vos col·laboració. La notícia és que s’ha expedit íntegrament en llengua catalana, per primera vegada des del règim franquista, un certificat literal. Es tracta d’un certificat de defunció del ciutadà britànic Michael Brunning Strubell. Els seus familiars van anar a demanar el document al Registre Civil de Barcelona. De primera reacció, se’ls va dir que què diu vostè ara, que el reglament del dit Registre prohibia tal expedició en una llengua altra que el castellà; (...)

Però el peticionari era del morro fort i tenia molta paciència i voluntat i aviat els va poder replicar amb dos documents. (...) I la cosa només va tardar un any i mig. I també hi va haver alguna excusa, quan el pastís va quedar al descobert: com que els certificats literals es fan per simple fotocòpia, si els vols en català... “los Juzgados carecen de sistema informàtico y (...) de la posibilidad de acceder a algún programa de traducció del castellano al catalán”, i per tant, “devendría imposible prestar este servicio en plazos normalizados”, li digué, en llengua clara i transparent, el secretari judicial del Registre Civil de Barcelona (...)

Doncs, bé, el cas és que ara tenen l’imprès de defunció, però també, vés per on, el de matrimoni i el de naixement. I el tenen en el Registre en qüestió, però també als altres.(...)

I la col·laboració que us demano és d’imitar l’esmentat ciutadà en l’exigència dels drets lingüístics. Més que res, perquè ara els impresos no s’esgrogueeixin.

[22 V 2003] Plantem cara, Joan Solà pg.184. Edicions la Magrana

Moltes gràcies, Joan!

Les fotos de la Júlia

2010-10-26T17:19:00.008+02:00

Avui us regalo unes fotos que em fan molta il·lusió per moltes raons, però sobretot per dues:

Primera: les ha fetes i me les ha regalades la meva neboda.

I és clar, em cau la bava!

Sovint, la importància de les fotografies rau més en què ens transmeten que no en la qualitat tècnica. És clar, que si les fotos són tècnicament ben resoltes, seran fantàstiques, però les sensacions i la il·lusió que ens produeixen les fotos fetes per una persona estimada o com a record d'un instant o d'un paisatge, són emocionalment insuperables.

Segona: la Júlia, no té setze, ni disset anys. És una alumna de primària, d'una escola del nostre Empordanet, que ha après, igual que el seu germà, Pol, a conèixer, estimar i respectar la natura. Per això, li agrada tant fotografiar-la.

Precioses Júlia!

*

Music Playlist at MixPod.com

Qüestió de botons

2010-10-23T01:44:00.006+02:00

No té, em penso, el mínim dubte que la immensa majoria dels homes van pel món amb la bragueta botonada. És probablement una de les conquestes de la civilització més admirables. Però també és cert –i no ho dic pas per molestarels pusil·lànimes- que hi ha una quantitat de persones que no es corden mai la bragueta. Aquetes persones, quan van en una reunió, produeixen amb el seu descuit un moment d’irrisió general. “Però Cèsar, corda’t la bragueta, quina vergonya!”, vaig sentir un dia una senyora, en un saló, parlant d’aquesta manera al seu marit, angoixada. Vaig comprendre que l’escena havia passat altres vegades, perquè el marit no es precipità pas, avergonyit, nerviós i pàl·lid a cordar-se-la, sinó que ho féu d’una manera compassada com si fos un acte d’administració ordinària.

La meva petita experiència sobre aquesta classe de persones és que tracten aquesta part dels pantalons amb un descuit notori i accentuat. Són persones que per una o altra raó estan embadocades o distretes, o obsessionades. Quan es vesteixen se’n descuiden i el fet produeix les escenes abans esmentades.

Les persones que en aquest país són considerades perilloses la porten molt ben cordada.

Notes disperes, Josep Pla

Matermagna

2010-10-19T00:26:00.006+02:00

Un grup de professor i professores dels centres de secundària de Palafrugell són els protagonistes de Matermagna, el primer llargmetratge fet per professorat, resultat de la doble vessant del gust pel cinema i el desig de cohesió com a grup.

El director és el també professor Jose Manuel Rodríguez.

Sinopsi de la pel·lícula:

Una dona busca informació sobre els seus pares, que no va arribar a conèixer mai. La recerca la porta al poble de Matermagna on hi troba la casa i el negoci familiar. Però els habitants de la població amaguen un secret terrible i inquietant...

La pel·lícula la podrem veure aquest divendres a la nit al Teatre Municipal de Palafrugell.

Felicitats José Manuel, Montse, Conxi, Muntsa, Teia, Òscar, Àlex,... a tots i a totes... per pel·lícula i, sobretot, per la iniciativa i tenacitat!

La unitat de la llengua

2010-10-12T14:01:00.007+02:00

Aquest matí, un amic m’ha enviat l’article d’Opinió de Josep Maria Fonolleras, en el diari El periódico, (versió catalana).

És un article, breu, planer però que, alhora, amb un punt d’ironia, com qui no diu massa res que no se sàpiga, toca de ple un dels aspectes més interessants de la nostra llengua, la seva riquesa.

No us en dono més pistes, llegiu-lo:

Fa uns dies, els meus fills petits van conèixer uns amics mallorquins, de Felanitx. A la pàtria de Bauçà iBarceló, dels pèsols en diuen estiragassons. La cara dels meus fills quan van sentir aquesta paraula estranya va ser antològica. També van saber que un gat és un moix i que la tarda rep, a les Illes, el nom d'horabaixa. I que són els cans, els que borden, i que una pepa és una nina i que una nina és una nena. I que aquells extraterrestres estiragassons es couen en una greixonera i no pas en una cassola. Els meus fills no han estudiat mai mallorquí, ni menorquí, ni eivissenc ni formenterí, que

són les llengües que cal preservar, segons el president del PP balear, i tampoc no han anat a classes de lleidatà. Pobrets. Però resulta que els meus fills deuen ser superdotats perquè, sense haver obert mai un llibre en aquestes parles tan exòtiques, són capaços de mantenir una conversa amb una parella de Felanitx. S'entenen i riuen i s'expliquen acudits i, quan un dels illencs diu al cambrer que vol un tassó tornen a badar la boca, mentre beuen aigua en un vas, que és la manera que ells tenen de parlar de l'humil «recipient destinat a contenir un líquid» que ja va fer servir el mallorquí Ramon Llull fa 700 anys. L'amic de Felanitx, quan sent parlar del beat no es treu el capell, perquè no en porta, però si dugués un barret ho faria.

Josep Maria Fonolleras

Cançons i jocs d’infantesa

2010-10-11T14:03:00.005+02:00

Recordeu aquestes cançons que acompanyaven els nostres jocs de la infantesa?

Cuit a amagar

Quan havíem d’escollir qui hauria de parar (tapar-nos els ulls amb la mà i comptar fins a vint, cinquanta o la quantitat pactada) en el joc de cuit a amagar, es feia cantant aquesta cançó mentre s’anava assenyalant amb el dit els participants. Qui era assenyalat en el moment d’acabar la cançó era qui parava i tot seguit havia de buscar la resta de companys que s'havien amagat en algun indret proper.

Una plata d’enciam,

ben amanida, ben amanida,

Una plata d’enciam,

Ben amanida amb oli i sal.

Sucarem un tros de pa

Per qui toqui, per qui toqui,

Sucarem un tros de pa,

Per qui toqui de parar.

Un altre joc era el de tapar-se els ulls, mentre algú amagava algun estri o alguna peça de roba.

Per saber qui l’amagava es cantava:

Dalt del cotxe hi ha una nina

Que repica els cascavells.

Trenta, quaranta,

L’ametlla amarganta,

Pinyol madur,

Vés-te’n, tu.

Si tu te’n vas,

Nero, nero, nero,

Si tu te’n vas,

Nero, nero, nas!

Dues dones emblemàtiques

2010-10-05T21:39:00.007+02:00

Dues dones, cohetànies, emblemàtiques per la seva tenacitat i per la lluita social en un moment que les dones tenien un paper secundari i gens valorat fora de la llar.

Dolors Monserdà és representativa com a escriptora i com a activitsta en moviments socials de la segona meitat del segle XIX.

La seva dedicació i anàlisis sobre la condició de la dona la situen com a una de les primeres feministes del nostre país i la primera dona a presidir uns Jocs Florals, el 1909.  

Com a escriptora va excel·lir sobretot en el camp de la novel·la. La seva obra és una barreja de costumisme, realisme i romanticisme.   

D’entre les seves novel·les, destaca sobretot La fabricanta (1904), on retrata una dona modèlica que va pujant en l'escala social gràcies al seu realisme i a un esforç laboral considerable. Anava doncs contra una idea bovarista de la dona i va escriure amb la intenció de construir una novel·la sobre la mítica burgesia barcelonina.

http://www.escriptors.cat/autors/monserdad/pagina.php?id_sec=453

Gaudim d’un fragment d’un dels seus poemes que descriu la mutació de la natura en acabar-se l’estiu:

La tartana s'és vinguda,

los infants ja hi salten dins.

¡Adéu siau, esplais alegres

dels clars dies de l'estiu!

D'aquell aplec de belleses,

avui, no en resta altre encís

que els pilots de fulles seques

que el vent passant fa cruixir.

La verdor de camps i vinyes

poc a poc s'ha esgrogueït;

i les flors ja no hi gallegen

per les vores dels camins.

Ja no es veu penjar dels arbres

lo fruit ros i el flonjo niu;

sols dins son pelló de punxes,

la castanya hi branda humil.

Per entre boires polsoses

resten planures i cims;

i el poblet i la parròquia

s'esfumen sota un cel gris.

Teresa Claramunt va ser obrera tèxtil i destacada dirigent sindicalista i activista anarquista. Va organitzar grups anarquistes a Sabadell i va ser detinguda arran dels atemptats anarquistes que van conduir al Procés de Montjuïc (1897). Va ser deportada a Anglaterra aquell any, però va residir a França i el 1898 va tornar a Barcelona.

Poc després va tenir un paper significatiu en la vaga general de Barcelona del febrer del 1902, i arran dels esdeveniments de la Setmana Tràgica (1909) va ser confinada a Saragossa, on també va promoure el moviment anarquista. De fet, s'hi va quedar fins a la dictadura, participant en l'organització de la CNT aragonesa.

Teresa Claramunt va destacar també en la seva militància feminista en defensa dels interessos de les dones obreres. El 1891 va impulsar la creació de la primera associació autònoma de treballadores de tots els oficis a fi de defensar-ne els interessos laborals. En els seus escrits denunciava l'opressió específica de l'obrera com a "esclava de l'esclau", i reivindicava la dignificació del treball femení i la seva valoració social.

Fragments dels seus escrits:

A la dona, 1900

Deixeu-vos, amigues meves, d’aquestes mentides que us ensenyen les religions totes. Desterreu lluny, ben lluny, aquestes preocupacions que us tenen, com als esclaus del segle XIII, amb un dogal que no us deixa moure-us perquè no penetreu en la senda de la raó. La meva veu no arriba a totes vosaltres, companyes estimades; però sigueu les que sigueu les que llegiu aquestes línies que dicta un cor que sent i un cervell que pensa, no oblideu que la dona s’ha de preocupar per la seva sort, ha de llegir els llibres que ensenyen, com ho són les obres àcrates, ha d’associar-se amb les seves germanes i formar càtedres populars on aprendre a discutir o per anar aprenent el que ens convé saber.

I un fragment esfereïdor del seu empresonament. Si cliqueu l’enllaç podreu llegir-ne més:

El día 14 de Junio de 1896 tuve que abandonar la humilde casa en que vivía con mi compañero Antonio Gurri. La guardia civil nos detuvo en Camprodón y practicó en mis muebles un minucioso registro, que más bien parecía un saqueo. Este acto produjo en nuestro ánimo una impresión penosa y no pude contener mis lágrimas al ver que se nos trataba como si fuésemos unos facinerosos, de los que no se podía esperar nada bueno. Cuatro días después de mi detención y cuando se hubieron cansado de marearme con preguntas irritantes, llevándome del juzgado al gobierno civil y de ceca en meca, me vi separada de mi compañero é ingresé en la cárcel. En ésta me hallé con unas infelices mujeres detenidas como yo á consecuencia del crimen de la calle de Cambios Nuevos. Los hierros candentes aplicados á los muslos del infortunado Nogues no le causaron quizá un dolor tan horrible como el que padecieron aquellas desgraciadas mujeres, que en su mayoría eran madres. -¡ Mis hijas en la calle sin pan ni albergue ! exclamaba una de ellas, presa de mayor desesperación. Se perderán, se perderán y no volveré a verlas ! repetía llorando con desconsuelo. - ¡ Las mías también! Gritaba otra, derramando abundantes lágrimas. ¡ Las llevarán al Hospicio y las matarán porque no saben rezar! ¡ Pobres hijitas, pobres pedazos de mí corazón!... Y sin poderlas ver... y seguía sollozando. Todo esto lo presenció sor Juana, superiora de las hermanas de la cárcel; pero no se inmutó siquiera demostrando la perversidad de sus sentimientos, que aun se evidencia mejor con lo que vamos á transcribir. Y fué el caso que una de aquellas mujeres se dirigió á la superiora en tono de súplica, diciéndole: -Por Dios, sor Juana, déjenos ver á nuestros pequeñuelos! ¡Somos inocentes ! -No puede ser, es imposible, respondió fríamente la hermana; no son Vds. casadas, son malas y es menester se vuelvan buenas... 

http://www.xtec.es/%7Ejrovira6/restau11/teresa.htm

El volkswagen que ens sorprèn

2010-09-24T00:19:00.006+02:00

Els cotxes de la marca Volkswagen sempre m'han agradat, però mai hauria pensat que em sorprenguessin tant com ho han fet amb aquest anunci. No us el perdeu. Segur que us farà somriure. Ja ho veureu, ja!

Imatges de la Costa Brava que ens han de fer reflexionar

2010-09-19T23:29:00.008+02:00

Hi ha imatges que parlen soles. Només cal mirar-les i reflexionar. Aquest és el cas del vídeo que ens ofereix la Filmoteca. Si no fos pels noms que hi apareixen i perquè coneixem el territori, se'ns faria difícil emmarcar-los.

Quin és aquest país...

2010-09-11T08:57:00.007+02:00

Digues-me amor,

Quin és aquest país que

Tant m’agrada?

Té un teixit de caminets

Que uneixen mar i muntanya.

On s’entonen cants

Amb olor de mar i algues.

Dansen a la mort i

De la terra en fan ceràmica.

Digues-me estimat,

Quin és aquest país

Que el sol i la neu

Amanyaguen les muntanyes.

On boscos, vinyes i camps,

S’amaren de rosada.

I a pobles i ciutats,

La gent és afable.

Agafa’m la mà

Per corriols, camins i places.

Olor de romaní, so de gralla.

Descobrim amb ulls d’infant

la senyera que pertot l’engalana.

Visca Catalunya!