Admiro la majestat del xiprer,
la fulla tan ben dibuixada del roure,
la tendresa dels pollancs, i l’escabellament
dels desmais, però el meu arbre,
per discret, per la seva fulla perenne,
la soca rugosa de suro, és l’alzina sagrada.
les Gavarres, totes un alzinar, a l’hora
de la posta quan el sol les besa de biaix,
semblen de vellut.
Mercè Rodoreda
I la bona ombra de un pi pinyoner.
ResponEliminaLes alzines i els roures són propis de la meva comarca i com m'agraden!
ResponEliminaBon dia Núria!
CAP NORFEU
ResponEliminaTremola el teu temps sobre la roca
despertant a la tardor
grocs ataronjats
amagats en el teu estiu
assotat pel vent tramontano
arrissant el teu mar enllà
de entusiasmes onades
pintades de blau.
De terra endins
arriba l'ombra en abric
escoltant el teu extens mantell blau
col•lecció de moments
que no passen mai
com el dibuix regalat.
(Manel N.)
molt xulo.
ResponEliminaQue què puc dir del xiprer? Moltes coses, però no diré res!
ResponEliminaEl xiprer s'ha de veure i, sobretot, s'ha de sentir i olorar.
Què què em sorprèn del xiprer? La tendresa amb què m'hi embadaleixo
quan el vent cantusseja, o quan la gota d'aigua cau i s'escola gelosament
avara! I s'hi arrapa i s'hi aguanta i es tomba viva cap a la verdor i segueix nua, freda,
humida, tova i imponent esquivant la formiga!
No sé parpellejar quan veig un xiprer fent remor de vida pels seus laberints, o guaitant
els núvols venint d'altres bandes i endevinant les millors gales!
Onze de setembre.
INDEPENDÈNCIA!