Digues-me amor,
Quin és aquest país que
Tant m’agrada?
Té un teixit de caminets
Que uneixen mar i muntanya.
On s’entonen cants
Amb olor de mar i algues.
Dansen a la mort i
De la terra en fan ceràmica.
Digues-me estimat,
Quin és aquest país
Que el sol i la neu
Amanyaguen les muntanyes.
On boscos, vinyes i camps,
S’amaren de rosada.
I a pobles i ciutats,
La gent és afable.
Agafa’m la mà
Per corriols, camins i places.
Olor de romaní, so de gralla.
Descobrim amb ulls d’infant
la senyera que pertot l’engalana.
Visca Catalunya!
Visca Catalunya!
ResponEliminaI bona diada!
Bona diada, i bon poema també.
ResponEliminaBona Diada. Visca Catalunya Lliure de mediocres incults i amb una durícia al cor...
ResponEliminaUna encaixada amb la lluita a les mans.
onatge
Lliure!
ResponEliminaSalut i Terra
Que visca, que visca el nostre país! Un petó!
ResponEliminaAquest país és el nostre, amb les seves coses bones (moltes) i dolentes (algunes). Un país petit, un gran país.
ResponEliminaEspero que passessis una excel.lent i sentida Diada, Núria.