Sensacions

Fa calor. El sol, durant el dia, crema. Si hem de sortir al carrer, ens fa mirar amb desesperació per on hem de passar per trobar una ombra. No sempre tenim sort. Arribem a la feina suats, xops, amb ganes de beure aigua o qualsevol altre líquid ben fred i de posar-nos roba fresca i neta. Imaginem una passejada per una fageda, un bany refrescant en el mar, un passeig nocturn entre l'olor dels camps. Evoquem la frescor, l'aroma,... I el desig d'un menjar aromàtic, lleuger,... combinació de colors, olors i textures.



Recordo una cita de Joan Fuster :
"Participo de la idea que l'acte de menjar és un fet cultural tan important com al contemplació d'un quadre excels o com l'audició d'un quartet de Beethoven Sempre he pensat que és una "falla" cultural no haver col·locat les delícies del paladar al mateix nivell que les delícies dels ulls o de l'oïda"

Torno a treballar...



A l'exterior, l'asfalt fumeja.

En record...

“Aquesta nit tinc la sensació que alguna cosa encara indefinida i tanmateix implacable s’ha apoderat de l’estiu i de mi”.

Porcel, Baltasar. Les pomes d’or. Barcelona: Edicions 62, Editorial Planeta, 1980

“I les coses són de vegades així, com si a cada instant hi hagués l’eternitat sencera.

Porcel, Baltasar. Els dies immortals. Barcelona: Edicions 62, 1984

40.000 visites...

Avui és un dia especial: 40.000 visites al bloc! Quin número! Per algunes o alguns de vosaltres us semblarà insignificant, però... què us he de dir... a mi... m'imposa. És una quantitat que fa patxoca. I no hi hauria arribat sense vosaltres. No cal dir, que les 40.000 visites són la vostra empremta, són un trosset del vostre temps, de la vostra paciència, de permetre'm compartir neures, aficions, pensaments, petits plaers,... amb vosaltres.
Una abraçada ben forta!

I... per a l'ocasió, deixeu-me que recordi algunes de les imatges que han acompanyat alguns dels escrits

I... MOLTES GRÀCIES!

L'Almanac del cordill,... al juny

Si llegim les anotacions corresponents al mes de juny, a l'Almanac del cordill, trobem curiositats com que:

Alguns hortelans planten pastanagues a la vora de porros perquè els cucs de la pastanaga i els del porro es repel·len mútuament.

Si mulleu la punta dels claus en aigua bullent, o els fregueu ben fregats amb una pastilla de sabó, evitareu que esquerdin la fusta, en clavar-los.

Aneu a comprar el pa amb una bossa de roba. I guardeu-lo també allí i no pas dins una bossa de plàstic. La roba el conservarà durant més temps i sense perill de floridures.

El dia de Sant Joan era tan important que eles antingues Constitucions de Catalunya el consideraven dia de pau i treva.

Quan un meló "no fa gust de res", talleu-lo en daus, tireu-hi un polsim de pebre i deixeu-lo reposar mitja hora. Així acabarà treient tota la dolçor que amagava.

http://wallpapers.free-review.net/42_~_Flower_-_White_Rose_for_You.htm

De teves a meves...

http://wallpapers.free-review.net/12__Crystal_Sun_Pyramid.htm

Pere Calders, artista de la ironia subtil, descriu, en el llibre De teves a meves, 32 contes que acaben més o menys bé, situacions quotidianes i les desdibuixa donant-los un punt d’humor que ens obliga a dibuixar un somriure a la cara. Llegiu un petit fragment del conte “Mort a data fixa”:

El metge m’acabava de dir que tenia vida per a un any i això (perquè es vegi com són les coses) ens donava una gran força. Per tal de parar una mica el cop –dic jo- el doctor em va fer una carícia a l’esquena al moment de cobrar.

- Ara: nosaltres també ens equivoquem... –digué.
(Va riure com una hiena i va afegir):

- Ja sabeu les històries d’anàlisis i de radiografies canviades per infermeres distretes. Aneu fent i no us hi amoïneu gaire. Us sorprendrà comprovar la quantitat de gent que ha de morir en el transcurs d’aquest any de terme que teniu. Gent tranquil·la i desprevinguda, que no sospita res. Vós, almenys,...

- I tant, i tant! – vaig respondre amb una veu prima-. No sé pas com agrair-ho prou. (...)

Quin pianista...

No vull desanimar als qui teniu la sort de saber tocar el piano amb certa gràcia. Però... què en dieu de com toca el piano aquest noiet?

Jason Mraz, en una nit tan curta com la d'avui

En una nit curta com la d'avui, no podem oblidar la nostra companya fidel de totes les nits de l'an: la lluna.
La combinació de la música de Jason Mraz i de les imatges d'un vídeo del youtube ens transporten a un paradís de sensacions plàcides.
Gaudim-ne...

D'obligada lectura

Us encoratjo a llegir aquests dos articles del diari Avui.

El primer, d’Agustí Colomines, publicat el dia 1 de juny a la pàgina 20.

Que sota el títol : El catalanisme polític i la realitat sociològica: La il·lusió per l’estat, estructura fragments que “m’han remogut els budells” com:

En la defensa de la causa catalana, avui hi ha més budells que cap, més sentimentalisme que política. (dec ser de les que no tenen cap?, com diu Colomines?)

Alçar-se al crit de "Visca Catalunya lliure" no significa que aquells que ho fan vulguin anar-se'n realment d'Espanya.

La proliferació de propaganda diguem-ne independentista, la qual, a més, s'ha inventat aquesta aberració teorètica que divideix els catalans entre independentistes i unionistes, és foc d'encenalls.

El segon, la resposta, la rèplica, de Salvador Cardús, publicat el dia 12 de juny, a la pàgina 24, també en el diari Avui: Una rèplica a Agustí Colomines i l’homenatge a Pepe Rubianes: Creure en el país.

SEMPRE M'HE FET CÀRREC, I HE RESPECTAT sense reserves, que el 1980 el nacionalisme fes un acte de confiança en la via autonomista. I és cert que, venint d'on veníem, l'ambigüitat dels governs de CiU en la seva relació amb l'Estat va permetre avenços significatius en la reconstrucció del país. La pregunta, però, és si actualment aquest model d'ambigüitat permet fer balanços positius. I, francament, totes les dades conegudes són negatives.

Perquè el meu país és molt més gran que no el que representava un Manuel Fuentes lingüísticament acomplexat, parlant gratuïtament en espanyol, com va ser el vuitanta per cent de l'homenatge retransmès per TV3.

Tot i els petits fragments que us adjunto, un petit tast amb regustos diferents, us recomano que llegiu els dos articles i reflexioneu quin voldríeu haver escrit.

Us incorporo l'accés directe a l'enllaç que l'Agustí ens ha fet conèixer a l'apartat de comentaris. i que és la contrarèplica a l'escrit de Salvador Cardús. Podeu llegir-lo AQUÍ

Quan somrius...

...

Quan somrius content de veure'm

Quan la nit es fa més freda

Quan t'abraces al meu cos

I les llums de colors

Mil·luminen nit i dia

Les encens amb el somriure

Quan em parles amb el cor.

...

Quan somric content de veure't

Quan la nit es fa més neta

Quan m'abraço al teu cos.

I les llums de colors

M'il·luminen nit i dia

Les encén el teu somriure

Quan et parlo amb el cor

Glaucs

És Nadal, és primavera, és estiu... quan l'amor és dins el cor

Olor d'estiu

Arriba l’estiu. El sol omple tots els racons dels jardins, dels boscos, de les platges, de les cases. Els raigs intrèpids acaronen insolents les pedres i les herbes. Abracen les nostres pells i ens fan sentir la primera calor abrusadora. I indolents, ens comencem a despullar per foragitar la suor i la sensació de constrenyiment de tot el que ens encercla més del compte. Les olors s’escampen curioses per totes les raconades, olors de pins, de mar, de les flors més perfumades. El paisatge ens apareix com un quadre perfecte, temptació per a pintors i poetes. Capritx d’adolescent que varia d’humor amb els vents i les rosades. I la nit, màgica, plena del garbuix festiu, de vacances, de música que ambienta el que ja s’està orquestrant, que convida indecent a sentir pell a pell, mirades, cercles i besades. Sol i lluna. Mar i cel. Boscos i rosades. Joc de sensacions, de sentiments, de vibracions, de passions. Simfonia exaltada.

Les mallerengues

Una flor no fa estiu, ni dues primavera, però sí que ho marca l'increment de mallerengues en els nostres boscos, zones arbrades i, a voltes, jardins.
El seu espai natural per fer el niu són els forats dels arbres vells. Amb una societat tant destructora com la nostra, massa vegades es troben amb arbres joves que no tenen el cau volgut i han de marxar de l'indret o refugiar-se en petites casetes de fusta que hi ha en alguns d'aquests boscos.

Les mallerengues són insectívores. Tenen el bec fi característic, però alhora més dur que altres aus que s'alimenten d'insectes, peculiaritat que els permet completar la seva dieta amb llavors, fruits, brots nous de les plantes,...



Tot i que les mallerengues ens acompanyen tot l'any, és a la primavera quan es deixen veure més i volen i canten alegres.
Les més abundants són les mallerengues "carbonera", de tonalitats groguenques i negres. Més cantaires i més grosses que les blaves.
Si entrem en un bosc les reconeixerem perquè volen ràpides, d'una branca a l'altra, incansables. Hi ha qui diu que si les escoltem amb atenció el seu cant sembla que digui: "ve l'estiu, ve l'estiu, ve l'estiu.." Incansables, una vegada i l'altra. D'aquí que els nostres pares i avis, fessin ús de l'expressió "xerra com una mellarenga" L'havíeu sentida? Aquesta expressió ha anat desapareixent i deixant pas a una altra que fins fa pocs anys tenia ben poc sentit en el nostre país "xerra com una cotorra".


Les mallerengues formen part del nostre paisatge, un paisatge que hem d'aprendre a gaudir més, per la seva bellesa de colors, d'olors i de formes, per la vida que preserva i ens encomana.

Se'm fa la boca aigua..

Llegim, poc a poc, aquest fragment de l'obra de Josep Pla i imaginem i assaborim les menges i les sensacions que descriu... és una temptació per als sentits.

L'arròs de peix es feia bo, en el meu temps, en aquests paratges. La llagosta, la gamba, la sèpia i el calamar fan l'arròs fort, però una mica moll.

A la primavera, un bon peix per a fer arròs és el congre (amb quatre pèsols), els congres verdosos, de carn dura i fina, d'aquests mars. A l'estiu no hi ha res com el cap de nero per a fer un arròs important.

El sofregit del plat tendia al paradís terrenal. S'acompanyava del marisc corresponent -el musclo i el cargol, el cabrot i la pallerida- a part de la ceba i l'oli, el tomàquet i la cabeça d'all. Els perfums del sofregit, barrejats amb l'aspror dels pins i amb la salabror del mar, ens feien mirar el món amb ulls enlluernats. L'arròs, posat sobre aquesta base, sortia sòlid, aeri i perfumat.

L'arròs vol un vi negre de cos, aguantat. Aquest vi dóna alegria a la forquilla, la fa saltar sobre el plat i fa menjar l'arròs amb uns ulls brillants.

Ben menjats i ben beguts preníem un cafè de barretina, amb els contraforts del conyac, que ens donava una somnolència il·luminada, de tant en tant, per uns llampecs de lucidesa blanca i blava.

Ajaguts sota un pi, sentíem el ventet de mar que ens passava per darrera l'orella, per la galta, que ens pujava calces amunt com una pessigolla vaga.

Passava una vela, ara un pas, ara un altre; el sol tenia damunt la mar una reverberació enlluernadora; les menudes onades morien, inútils i indiferents, sobre la platja.

Josep Pla

Visca el nostre Barça!

L'Empordà

Llegia una entrevista, a Antoni Martí, un cineasta empordanès nascut a Barcelona. La resposta a la pregunta "Com és l'Empordà que vostè estima?", va ser la descripció poètica que podeu llegir:
Des dels temps dels grecs, l'Empordà és un disseny dels deus. Un marc escènic esplèndid i espectacular. Una orografia rica i amable. Un país on amb poca distància trobem planes mediterrànies, paisatges centreeuropeus i un clima alpí. Molts països necessiten hores de tren d'alta velocitat per gaudir de tot això, però aquí Josep Pla ho feia amb tartana.
La Vanguàrdia, 20 de maig de 2009

La definició em recordà un fragment d'un text de Joaquim Casas que havia llegit feia un temps:

El Baix Empordà, o l'Empordanet, conforma una de les comarques més insignes de la Catalunya Vella. Des del punt de vista paisatgístic, esdevé un rodal ben construït, complet, madur, acabat amb gràcia.
La seva façana marítima -sensacional de debó- reflecteix una singularitat manifesta. És, sense cap mena de dubte, el rovell d'ou de la Costa Brava. Filant prim, es pot afirmar que la seva quinta essència és la zona de Palafrugell i de Begur, on hi ha les cales més íntimes, acollidores, glorioses i plenes de llum de la riba mediterrània catalana, incommensurable.

És ben cert. Calella, Llafranc, Tamariu, Aiguablava, Fornells, Sa Tuna, Aiguafreda i tantes altres integren un rosari fantàstic refolgades marineres, de racons salats que posseeixen qualitats excelses, emocionants. Sant Feliu de Guíxols i Palamós són, per la seva banda, les pancartes anunciadores del paradís marítim comarcal.
No resulta pas menys amanit l'Empordà petit de terra endins. El Pedró de Pals, pel cas, dibuixa un recinte excepcional, tant de contingut com de continent. L'espai que domina, equilibrat fins a graus superlatius, fa posar la pell de gallina. (...)
La deixalla humana més antiga i sorprenent de la comarca és -deixant al marge els dòlmens i altres elements semblants- el poblat ibèric d'Ullastret, que tragina pel camí dels segles més de mitja dotzena de milers d'anys en les seves pedres. (...)

Prop de Palafrugell, en un mas de la parròquia de Llofriu, hi viu un home que coneix pam a pam l'Empordanet, el meu país, com ell l'anomena. És Josep Pla, pagès, mariner, escriptor, català i ciutadà del món com pocs n'hi ha a la nostra terra. Ell ens ha ensenyat, més que ningú, a conèixer i a estimar amb serenitat apassionada el paisatge, els vents, les pluges i els suquets de peix del Baix Empordà. I, amb tot plegat, la humanitat que l'habita.

Un Josep Pla que a Escrits empordanesos ens diu:

Ara la meva idea és que aquesta comarca ha tingut molts paisatges successius i molt diferents... A l'Empordà, que havia desat sobretot un país de vinyes i d'oliveres, hi foren fomentades les closes, els prats, és a dir, les herbes per al bestiar...

les carrinclonades també tenen algun, només algun... aspecte positiu

Qui diu que d’una cosa dolenta no se’n pot descobrir una de bona? De la difusió d’un concurs tan “cutre” – perdoneu la paraula- i carrincló com eurovision, n'he descobert un músic i cantant que contagia gratament.

Em refereixo a Alexander Rybak, un jovenet de 23 anys, violinista, compositor, actor i cantant, nascut a Minsk i que des de petit viu a Noruega. It's the violin that has made 20 years of my life exciting, diu. I realment és el que transmet. El violí l’apassiona. I aquesta passió i virtuositat és el que l’ha portat a ser admirat pels noruecs i per mitja Europa (deu ser que l’altra encara no el coneix!).

Guanyador de premis com el Anders Jahre Culture Prize el 2004, no ha estat que hagi guanyat l’eurovisió – déu me’n guardi (diuen els grans)- que m’ha portat a parlar-ne. No, no... És haver aconseguit que una cançó folk i amb aires de tradicionalitat, estil massa sovint rebutjat i considerat de segones- hagi esdevingut capdavantera i valorada

En record de Mario Benedetti

Piedrecitas en la ventana

De vez en cuando la alegría

tira piedritas contra mi ventana
quiere avisarme que está ahí esperando
pero me siento calmo
casi diría ecuánime
voy a guardar la angustia en un escondite
y luego a tenderme cara al techo
que es una posición gallarda y cómoda
para filtrar noticias y creerlas

quién sabe dónde quedan mis próximas huellas
ni cuándo mi historia va a ser computada
quién sabe qué consejos voy a inventar aún
y qué atajo hallaré para no seguirlos

está bien no jugaré al desahucio
no tatuaré el recuerdo con olvidos
mucho queda por decir y callar
y también quedan uvas para llenar la boca

está bien me doy por persuadido
que la alegría no tire más piedritas
abriré la ventana
abriré la ventana.

Yo no te pido

Yo no te pido que me bajes
una estrella azul
sólo te pido que mi espacio
llenes con tu luz.

Yo no te pido que me firmes
diez papeles grises para amar
sólo te pido que tú quieras
las palomas que suelo mirar.

De lo pasado no lo voy a negar
el futuro algún día llegará
y del presente
qué le importa a la gente
si es que siempre van a hablar.

Sigue llenando este minuto
de razones para respirar
no me complazcas no te niegues
no hables por hablar.

Yo no te pido que me bajes
una estrella azul
sólo te pido que mi espacio
llenes con tu luz.

Viceversa

Tengo miedo de verte
necesidad de verte
esperanza de verte
desazones de verte.

Tengo ganas de hallarte
preocupación de hallarte
certidumbre de hallarte
pobres dudas de hallarte.

Tengo urgencia de oírte
alegría de oírte
buena suerte de oírte
y temores de oírte.
o sea,
resumiendo
estoy jodido
y radiante
quizá más lo primero
que lo segundo
y también
viceversa.

Haiku 115

Cuando me entierren
por favor no se olviden
de mi bolígrafo.

Curiós

Segurament sóc la darrera a haver-ho descobert. El cert és que no m'ho havia preguntat mai. I tant que em neguiteja quan no el trobo, quan no el veig. I és que des de fa uns anys, és imprescindible en bona part de les hores que compartim. I ara sembla que puc descobrir què amaga en el seu interior. Puc descobrir el misteri de la seva agilitat, eficiència, complicitat. De qui estic parlant? No! De què... la fletxeta que com un gínjol es mou per la pantalla de l'ordinador quan movem el ratolí. Què faríem sense la fletxeta? Sabeu com es mou? Quin és el mecanisme que l'activa?


Doncs, clica ara, i ho podreu comprovar. Quan hagueu clicat, moveu el ratolí per la pantalla i amb la lent rodona que apareixerà, descobrireu l'enginy.

Un somni virtual

El dia 1 de maig, a la pàgina 48 del diari El punt, (www.elpunt.cat) hi ha l'escrit que en forma d'imatge he enganxat a sota. El somni de tornar a pujar al tren fa referència al curtmetratge d'animació "Un somni virtual", un document d'una delicadesa i bellesa que només pot ser fruit de l'amor que senten els autors pels trens, i especialment pels petits trens que a finals del segle XIX van representar un puntal per al desenvolupament de les zones que travessava. Aquest és el cas d'aquest tren, que una vegada i altra, sense cansament, però sí amb la lenta elegància d'un progrés que seria superat, cobria la ruta entre Sant Feliu de Guíxols i Girona. J Carles Cardona i Francesc Blanch són els dos gironins que amb tossuderia, esforç i passió han recollit tota la documentació necessària per donar vida en aquest projecte que els transporta i ens transporta, com un petit luxe, a una època, a un viatge que per als nostres avis són grans records.

Per a avui...

Una música que ha esdevingut clàssica, un ball ple de bellesa i esforç, una pel·lícula símbol de treball i de superació per a un objectiu. Un conjunt d'adjectius per a un 1 de maig.

FlashDance -

La guerra de l'enciam

L'any 1986 Espanya entrava a la Unió Europea. Un dels sectors que va viure amb més polèmica aquest pas, va ser el del món de l'agricultura. La incertesa de la repercussió que tindria en el camp de la producció i de les exportacions, omplia de neguit la gent que vivia del camp. Els excedents en la producció de llet que feia preveure un abaratiment per sota del cost, les fruites i les verdures que haurien de competir amb les de països com França, membre consolidat a la Unió Europea, creava pors i especulacions de futur.
En aquest context, apareixia la cançó de la Trinca: La guerra de l'enciam (incorporo la versió castellana perquè és més ben gravada i permet copsar més la contundència de la cançó).



Portem més de vint anys a la Unió Europea, i si bé és cert que Espanya és un dels països que més s'ha beneficiat durant aquest temps dels fons estructurals, també cal que fem un cop d'ull a la situació en què ha quedat el món de la nostra pagesia.
La pagesia tradicional que passava de pares i fills ha derivat en una agricultura industrialitzada, en la qual importa més el coneixement científic que el de la natura de l'entorn i el medi ambient.
La ramaderia ha derivat en una situació més extrema ,encara. Els ramaders es converteixen en treballadors a compte de grans companyies que estan més capficades en l'acceleració de la producció que en la qualitat.
Si a Catalunya el nombre de pagesos, el 1960 era de 275.000, a principis del segle XXI era de 67.700.
Com a conseqüència, un bon nombre d'espais de cultiu, de pastura i forestal han estat abandonats i deixats erms, situació que se suma a la degradació que pateix el medi ambient, sobretot per l'abús de fertilitzants químics i de pesticides, elements que no sabem com influeixen indirectament en la nostra salut.