dilluns, 30 d’abril del 2007

Relacions particulars - Josep M Espinàs



Avui brilla un sol radiant. És un plaer. I el plaer s’ha convertit en doble quan he començat a llegir el llibre Relacions particulars, de Josep M Espinàs (Edicions La Campana).

Espinàs fa un retrat d’escriptors com Salvador Espriu, Josep Vicenç Foix, Josep Pla,... sense l’encarcarament de les biografies dels llibres escolars o de les antologies d’escriptors.

Relacions Particulars converteix els escriptors en éssers de carn i ossos, amb virtuts i amb defectes, i defuig els retrats apergaminats amb pudor de naftalina robòtica.

Salvador Espriu, Josep Vicenç Foix, són descrits amb una delicadesa extrema, amb detall, i emmarcats en el moment que van viure, broda reflexions i situacions de la Catalunya de la postguerra.

Josep Maria Espinàs descriu la darrera vegada que va veure Foix amb unes paraules tan encertades que si gosés, em permetria el luxe de robar-les-hi per descriure la primera i única vegada que vaig conèixer a Foix, quan jo era estudiant: “Assegut a la seva butaca, amb el cos dret com sempre, (...) vestia impecablement. Era inimaginable un Foix casolà, amb bata i sabatilles. Semblava que el visitant fos ell, i de l’americana a les sabates, -peces excel·lents- mantenia el punt d’elegància dicretament esportiva i juvenil, el punt de senyoret.”

Josep Pla és descrit, enmig d’anècdotes, per la seva “capacitat de construir uns textos que bategaven con si fossin viscuts”, per estar “molt preocupat per l’estabilitat monetària” i per ser “partidari de l’economia de l’estalvi”, “un escriptor infatigable sense ambició de diners” i, entre altres, per l’ús premeditat dels adjectius, la triple adjectivació. Una descripció rotunda i contundent.


I copio les paraules de Josep Pla que cita Josep M Espinàs, tot tractant-vos de vós, “Llegeixi els bons llibres, que són aquells que quan se’ls posa a la boca i els mossega, li deixen, al paladar, una sensació de sabor i d’acostament a la vida” per recomanar-vos que assaboriu i gaudiu amb aquesta obra.

dissabte, 28 d’abril del 2007

La pressió popular va impedir que es tanqués TV3 a la Carrasqueta

Diferents actes com el del vídeo que precedeix i finalment la pressió popular d’ahir al matí, han aconseguit impedir que « de moment » el govern valencià tanqui el repetidor que TV3 té a la Carrasqueta (l’Alacantí). Veurem quin serà el proper capítol de la serie "La lluita inacabable: defensa contra les agressions de a nostra cultura i dels nostres drets".

dimecres, 25 d’abril del 2007

L'art de traduir



Parlar de traduir com a art i de la importància que té ens és poc habitual.

Traduir segons la definició del Diccionari de la Llengua Catalana (IEC) és "escriure o dir en un llenguatge allò que ha estat escrit o dit en un altre".Agafada aquesta definició literal entendríem el traductor com un copista, gairebé autòmat, que és fidel amb extrem a la llengua original.

No obstant, entenem que perquè una obra "funcioni", un traductor o traductora no es pot limitar a aplicar uns coneixements lingüístics, sinó que ha de posseir unes competències essencials que interactuaran en el procés mental que implica la traducció.

A la competència lingüística cal afegir-hi la extralingüística i la metodològica.

Ho diu Josep Carner a "De l'art de traduir":No es tradueix per paraules destriades, sinó per frases senceres, això és per cops d'ala intel·lectuals; i tota frase que no aconsegueixi pas artísticament un aire d'espontaneïtat, no és bona sinó per llençar. (4)

Cap cultura "intel·ligent" es qüestiona la importància que té la traducció en la promoció exterior de la seva obra escrita, i tampoc dubte de la riquesa que aporta el procediment invers. No obstant això, els traductors i les traductores són aquelles persones que passen desapercebudes. Són com un pas més del procés de l'edició d'un llibre. Són personatges anònims que enriqueixen la nostra cultura.

Per això cal parlar-ne, no hem d'oblidar que n'hi ha que han deixat una empremta visible i duradora en el paisatge literari del nostre país.

dimarts, 24 d’abril del 2007

Pregària de Salvador Espriu




Senyor sant Jordi,
patró,
cavaller sense por,
guarda'ns sempre
del crim
de la guerra civil.
Allibera'ns dels nostres
pecats
d'avarícia i enveja,
del drac
de la ira i de l'odi
entre germans,
de tot altre mal.
Ajuda'ns a merèixer
la pau
i salva la parla
de la gent
catalana.
Amén.


dilluns, 23 d’abril del 2007

Per Sant Jordi... una rosa

FELIÇ SANT JORDI !

Per Sant Jordi... un llibre




per Sant Jordi hem de recordar llibres que no ens han deixat o no ens deixaran indiferents:

El carrer estret, Josep Pla

El senyor de les mosques, Emili Teixidor

Cròniques de la veritat oculta, Pere Calders

Solitud, Caterina Albert

Mirall trencat, Mercè Rodoreda

Te deix amor la mar com a penyora, Carme Riera


I, d'altres, que per la temàtica i per l'interessants coneixement que ens aportaran, ens enriqueixen:

Ben educats, Salvador Cardús

I a tu què t’importa ? Josep M Terricabras

Aprendre a conviure, José Antonio Marina

dijous, 19 d’abril del 2007

Una de les escoles d'abans




No fa gaires anys, hi havia escoles semblants a la de la foto. Sembla impossible !

dimecres, 18 d’abril del 2007

100 preguntes per fugir d'estudi



Quant més va, menys hi entenc.

Ara resulta que el que més preocupa a ERC i que ha presentat al Congrés dels Diputats són una proposició no de llei, per al seu debat en el Ple, en què s'insta el govern espanyol a presentar la liquidació pressupostària anual feta per la casa reial espanyola i 100 preguntes referents a les finances de la monarquia espanyola.

No és un tema frívol que haguem de defugir, o que no ens interessi, però... ara?

En el moment polític que vivim... Aquestes són les 100 millors preguntes que es poden fer al Congrès?

Són aquestes les que ens treuen la son cada dia i ens fan posar de mal humor?

No, i tant que no. Tenim preocupacions bàsiques com l’accés a l’habitatge, el dèficit fiscal, el dèficit i mal estat de les infraestructures, i un llarg etcètera. Sembla talment com si ERC ens volgués distreure amb tòpics per justificar la renúncia a defensar les necessitats reals del país.

dilluns, 16 d’abril del 2007

La borratja o pa d'àngel


Aquesta flor blau-lilosa tan bonica que trobem en els marges aquests dies de primavera és la borratja o com en diem popularment al meu poble “pa d’àngel”. L’heu tastada? Té un gust especial, que no us sé descriure, però molt agradable.

El gran blau: immersió a pulmó lliure

La paraula àpnea, en medicina significa una pausa respiratòria, però en el les activitats subaquàtiques, és sinònim d’immersió a pulmó lliure, sense cap tipus d’aparell que ajudi en la respiració.

Aquesta activitat, molt antiga, i que havia portat el 1913, al grec Yorgos Haggi, a arribar a una profunditat de 75m per recuperar l’àncora del seu vaixell, ha esdevingut un repte esportiu, una manera d’entendre la vida lligada al mar per a les persones que se n’han sentit atretes.

La pau, el silenci i el misteri del fons del mar s’han convertit en un imant perillós cap a la profunditat.

La finalitat esportiva de la immersió a pulmó lliure és d’origen molt recent. El càlcul dels metres de profunditat que es baixava es va iniciar el 1949 quan l’italià Raimondo Bucher va baixar fins a 22m de profunditat.

Va ser el 1960 quan Enzo Maiorca, sicilià, va baixar a 54m. Es va haver d’esperar el 1976 per trencar la barrera dels 100m. Va ser Jacques Mayol, francès, amb ajuda d’un cinturó de pesos per baixar i l’ajuda d’un globus d’aire per pujar (sistema molt semblant al que encara s’utilitza). Enzo i Jacques van esdevenir amics i rivals durant dècades. Per entendre el funcionament de la immersió a pulmó lliure “sense límits” i gaudir amb la història dels dos personatges, us recomano, per els qui no l’hagueu vista, la pel·lícula “El gran blau” de Luc bensson. Gaudiu també amb la música d’Eric Serra. En aquest enllaç teniu una mostra de la música:





El 2006 Herbert Nitsch, austríac, va arribar als 183 metres. Aquí en teniu unes imatges: no us quedeu sense alè, respireu, és ell qui ha de contenir la respiració , no vosaltres.






Herbert lluita per superar el seu rècord que vol intentar batre aquest 2007 i superar els 200m. La passió continua.



dissabte, 14 d’abril del 2007

Qui educa?



Quan sentim la paraula educació, la primera imatge que ens ve al cap és vinculada a un edifici escolar, sigui llar d'infants, escola, institut o universitat. Ens cal una segona reflexió per anar més enllà del concepte.I és que "educació" és una paraula que està vinculada en totes les accions i actituds del nostre dia a dia. Educar, bé o malament, educa tot i tothom.


Tot i que sovint caiem en el parany de considerar l'escola com el màxim responsable de l'educació, és la família i el seu entorn qui són l'ànima, l'eix principal de l'educació de les persones.


Així mateix, les persones no són elements aïllats, sinó que la seva suma conforma una societat que segons es desenvolupi, les prioritats que tingui i les actituds que adopti, influiran d'una manera o altra en la conformació de la nostra educació. Per exemple, educarà diferent una societat que prioritzi la netedat de les ciutats, l'ordre, el civisme,... a una altra que prioritzi el desordre urbanístic, el lleure nocturn malentès,... Amb quina us quedeu?

divendres, 13 d’abril del 2007

Que l'humor ens ajudi



Sort que encara tenim sentit de l'humor !!

El que no sé és quina quantitat dels diners que paguem a Espanya ens costa tenir-lo...

dijous, 12 d’abril del 2007

Fiberparty 2007



Sabeu què és Fiberparty? Sou aficionats o aficionades al món del programari i del maquinari?

Fiberparty (http://www.fiberparty.org) és un esdeveniment, a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), al campus nord, obert a tothom interessat en la informàtica i les noves tecnologies on es podran veure curiositats tecnològiques difícils d'imaginar (pantalles 3D,...) i participar en xerrades, "workshops", concursos diversos (programació, creació multimèdia, etc.) i fins i tot altres activitats com pot ser el llançament de cds.

No us ho perdeu !

dimecres, 11 d’abril del 2007

Trobada d'homenatge a Marta Mata



El dia 14 d'abril de 2007, dia de la proclamació de la Segona República, es durà a terme un acte d'homenatge a Marta Mata.Marta Mata, pedagoga i defensora de l'educació laica, va fundar l'any 1965 de l'Escola de Mestres Rosa Sensat, un nucli de renovació pedagògica que, entre altres accions, va reprendre les escoles d'estiu per a mestres, instituïdes per primera vegada el 1914, en temps de la Mancomunitat de Catalunya. L'any 1971 va participar en la creació de l'Institut de Ciències de l'Educació (ICE) de la Universitat Autònoma i, l'any següent, en l'inici de l'Escola de Mestres de la mateixa universitat on hi va impartir cursos de Didàctica de la Llengua i de Pedagogia.

L'any 1999 va ser nomenada doctora honoris causa per la UAB, distinció que posava en relleu la seva tasca com a pedagoga, la lluita per la recuperació de la memòria històrica educativa a Catalunya després de la guerra civil i la defensa de l'escola pública, democràtica i catalana.

Quan falta poc perquè es compleixi un any de la seva mort, Marta Mata serà homenatjada en un acte en el qual participaran pedagogs, polítics i músics.

Us podeu descarregar el programa de la trobada a:

http://www.martamata.cat/trobada.htm

dilluns, 9 d’abril del 2007

Lighthouse Family - fantàstics


Light House Family, els coneixeu?

Us animo a escoltar algunes de les seves cançons i ja em direu què us han semblat.

High:







Lifted:

Premis Joan Cormines 2007

El proper dia 21 d'abril, data propera a Sant Jordi, la Coordinadora d'Associacions de Llengua Catalana, CAL , farà lliurament dels Premis Joan Coromines 2007.

Aquest any seran premiats Salvador Cardús, Arriska Films i la Plataforma pel Dret de Decidir, en reconeixement per la defensa i el compromís vers la nostra llengua catalana.

Enhorabona !

diumenge, 8 d’abril del 2007

Foc latent

Foc latent és un llibre magnífic d'una escriptora que desconeixia fins fa sis mesos: Lluïsa Forrellad (Sabadell, 1927). En el llibre es barreja l'anècdota personal, biogràfica del personatge principal, en Pol i de la seva ascensió personal i laboral, amb la descripció deliciosa de fets històrics i socials de l'època en què està emmarcada la novel·la. Us n'incorporo un fragment a tall d'exemple:

Aquell dia el senyor Isidre complia vint-i-nou anys.(...) La senyora Amèlia el va obsequiar amb un objecte de luxe, molt car, que havia fet dur de París. Es tractava d'una espècie de llapis, una ploma d'estil gràfic, en deien això, estilogràfica. Cilindre prim i fi que, a mesura que escrivies, anava facilitant la tinta sense que haguessis de sucar. ASi se li desenroscava la primera coberta, apareixia a dins un comptagotes ple, i allò era el truc. (...) També traspuntava un novel·lista francès amb corbata de pics, vidres negres pinçats al nas i un estil de jaqueta sense entretela que se'n deia americana. (...) Absort en al novíssima estilogràfica, l'arquitecte Antoni Gaudí s'estava acomodat en una butaca, solitari, sorrut, provant de desenroscar el mànec. (...) Construïa uns edificis estranys, amb pedra boteruda i amb revestiments de ceràmiques vidriades, tan vives i ondulants que semblaven moure's. (...) Pg. 217-218

És un bon llibre per comprar per Sant Jordi i gaudir amb tranquil·litat.

dissabte, 7 d’abril del 2007

Dites relacionades amb Setmana Santa



Els refranys i les dites són reflex de la "saviesa" popular dels pobles. Podríem estendre'ns en definicions llargues i matisos concrets, però aquesta no és, ni de lluny la meva intenció en aquests moments. Només vull recordar algunes de les dites que fem servir, cada vegada menys sovint, i que tenen relació amb la Setmana Santa i la Pasqua.


Anar d'Herodes a Pilats: Anar de mal en pitjor.

Ser la pell d'en Barrabàs: Ser una mala peça.

Ser entremeliat (la mainada), o dolent.

Portar la creu: patir.

Passar pel carrer (camí) de l'Amargura: patir molt.

Passar un calvari: patir molt i durant temps.

Rentar-se'n les mans: desentendre's d'un tema o eludir responsabilitats.

Posar el dit a la llaga: Fer referència a un afer dolorós o que s'ha trobat la resposta correcta a un tema.

Plorar com una Magdalena: plorar molt i amb sentiment

Gallejar més que el gall de la Passió: dit a persona creguda o amb excés d'orgull.

Fer Pasqua abans de Rams: avançar decisions o esdeveniments. Quedar embarassada abans del casament.


Segur que les heu sentides dir, però en feu servir alguna d'aquestes o de diferent? En un món tan globalitzador, cal que tots ajudem a mantenir viva la riquesa popular de la nostra llengua.

dimecres, 4 d’abril del 2007

El Dijous Sant pren una importància especial a Verges (Baix Empordà).

El dijous sant, al vespre té lloc "la Processó", representació anual d'un misteri tradicional que té les seves arrels en l'origen del teatre català, en plena època medieval. El misteri que es representa en l'actualitat es basa en un llibre en vers de Fra Antoni de St. Jeroni, autor que pertany a l'època que habitualment es defineix com a decadència de la literatura catalana.


La Processó es desenvolupa en dues parts diferenciades: una estàtica, a la plaça major del poble, espai emmurallat i que, en un ambient màgic, és on es representen escenes dels últims temps de Jesús; i l'altra, a partir de les 12h de la nit, que es desenvolupa pels carrers del poble. És en aquesta part de la Processó en què es pot contemplar amb perfecció el ball de la Dansa de la Mort. La Dansa de la Mort de Verges és l'única dansa vivent de totes les que van proliferar a l'Europa cristiana a partir de les epidèmies de la baixa Edat Mitjana.Colpeig profundament l'impacte visual i el so profund i rítmic del tabal que va marcant el pas dels esquelets que formen la dansa.

Cinc esquelets dansants (tres adults i dos infants), cada un amb un estri diferent i amb un sentit diferent:El capdanser, la Mort, amb la dalla diu: "Sóc la mort i amb la dalla sego les vides"El segon, l'oficiant, que amb el rellotge sense busques diu: "Sóc el rellotge. En qualsevol hora podem morir".Un tercer porta una banderola amb les inscripcions: Nemini parco (No perdono a ningú;) i Lo temps és breu (Tempus fugit).Els dos restants porten platets de cendra, sinònim de la descomposició del cos i de la mort. Completen el quadre cinc esquelets amb túniques negres i espelmes.

Dansa de la mort, Processó i manaies es complementen en un escenari format per carrers estrets, i acollidors. Cal fer esment del carrer dels Cargols, carrer que rep popularment aquest nom perquè el Dijous sant se n'omplen les parets de cloves de cargols, buides i reemplenades amb oli i a les quals se'ls posa un ble que s'encén just quan està a punt de passar la processó.

Les cloves s'enganxen a les parets amb un pa fet de cendra.És un dels punts més emblemàtics i bonics: llum tènue, brillantor dels vestits daurats dels soldats, el so del tabal i de les passes de la dansa de la mort: i un gran silenci de les persones assistents. Un moment màgic


La processó i la Dansa de la mort de Verges - Dijous sant

El Dijous Sant pren una importancia especial a Verges (Baix Empordà;). El dijous sant, al vespre té lloc "la Processó", representació anual d'un misteri tradicional que té les seves arrels en l'origen del teatre català, en plena època medieval. El misteri que es representa en l'actualitat es basa en un llibre en vers de Fra Antoni de St. Geroni, autor que pertany a l'època que habitualment es defineix com a decadència de la literatura catalana.La Processó es desenvolupa en dues parts diferenciades: una estàtica, a la plaça major del poble, espai emmurallat i que, en un ambient màgic, és on es representen escenes dels últims temps de Jesús; i l'altra, a partir de les 12h de la nit, que es desenvolupa pels carrers del poble. És en aquesta part de la Processó en què es pot contemplar amb perfecció el ball de la Dansa de la Mort.


La Dansa de la Mort de Verges és l'única dansa vivent de totes les que van proliferar a l'Europa cristiana a partir de les epidèmies de la baixa Edat Mitjana.Colpeig profundament l'impacte visual i el so profund i rítmic del tabal que va marcant el pas dels esquelets que formen la dansa. Cinc esquelets dansants (tres adults i dos infants), cada un amb un estri diferent i amb un sentit diferent:El capdanser, la Mort, amb la dalla diu: "Sóc la mort i amb la dala sego les vides"El segon, l'oficiant, que amb el rellotge sense busques diu: "Sóc el rellotge. En qualsevol hora podem morir".Un tercer porta una banderola amb les inscripcions: Nemini parco (No perdono a ningú) i Lo temps és breu (Tempus fugit).Els dos restants porten platets de cendra, sinònim de la descomposició del cos i de la mort. Completen el quadre cinc esquelets amb túniques negres i espelmes. Dansa de la mort, Processó i manaies es complementen en un escenari format per carrers estrets, i acollidors. Cal fer esment del carrer dels Cargols, carrer que rep popularment aquest nom perquè el Dijous sant se n'omplen les parets de cloves de cargols, buides i reemplenades amb oli i a les quals se'ls posa un ble que s'encén just quan està a punt de passar la processó. Les cloves s'enganxen a les parets amb un pa fet de cendra.És un dels punts més emblemàtics i bonics: llum tènue, brillantor dels vestits daurats dels soldats, el so del tabal i de les passes de la dansa de la mort: i un gran silenci de les persones assistents. Un moment màgic.

dimarts, 3 d’abril del 2007

Carles Rahola i l'esperit de ciutadania dels joves



El 1833, Carles Rahola, en el llibre "Breviari de la ciutadania" es proposava orientar amb un llenguatge clar, planer, senzill i concís, l'esperit de ciutadania dels joves d'aquell temps. Aquest fragment és encara ben vigent:

"Jo us he de dir, amics meus, que la joventut no s'ha de debatre en convulsions estèrils, ni ha de deixar-se portar per l'instint de destrucció, sinó que ha de fer, allà on es trobi, obra creadora. La joventut ha de comprendre que les seves aspiracions humanes i justes sols podran realitzar-se amb l'exercici de la llibertat dintre de les lleis. Fora d'elles no hi pot haver més que desordre i tenebra. Aquestes lleis, com tota obra de l'home, són perfectibles: però sols podrà perfeccionar-les un poble en el qual l'esperit de ciutadania sigui cada dia més afinat i el sentit de la justícia més viu."

diumenge, 1 d’abril del 2007

Diumenge de Rams: palmes i palmons



El diumenge de Rams és una celebració religiosa que encara mantenim viva amb petites variacions en unes comarques o altres.Al Baix Empordà la tradició marca que els nens i les nenes, el diumenge de Rams al matí, vagin acompanyats dels pares i, a ser possible, dels padrins a l'església a beneir el palmó, els nens; la palma, les nenes. El palmó i la palma poden ser substituïts per un ram de llor.Antigament la palma, el palmó o el ram eren nets, no portaven cap guarniment. Posteriorment s'hi introduí el costum de penjar-hi uns rosaris, quant més grossos millor. Dels rosaris casolans, fets pels mateixos infants amb pinyols o fruits secs, es passà als actuals rosaris de sucre amb boletes de colors rosa i blancs.Els rosaris es van anar acompanyant de guarniments com rosquilles i altres figuretes de sucre com galls, flors, papallones,... Uns i altres s'han anat substituint per caramels i llaminadures.No fa massa anys, l'endemà del diumenge de Rams, aquestes palmes i palmons es penjaven als balcons de les cases i hi romanien fins el dia de Carnestoltes de l'any següent perquè fossin cremats i se'n fes la cendra per al dimecres següent. Actualment, és difícil de veure-n'hi cap, als balcons.Un altre costum d'aquest dia, encara prou viu, és que el padrí regali el tortell i la padrina, el vestit o la muda que vestirà el fillol o la fillola el diumenge. Palmes, palmons, llor, llaminadures, tortells i mudes, en una època erma de creences, guanyen sentit si són el pretext perquè tota la família comparteixi un jorn entranyable.I, avui, en alguns indrets "mullat". Sort que com diu la dita: "Rams mullats, bo per als sembrats".