dissabte, 30 d’octubre del 2010

Mar matinal




Deixeu que aquí m'estigui,

I que posi una mica els ulls en la natura,

aquest mar matinal, aquest cel sense núvols

amb llurs blaus resplendents i la groga ribera.


Tot bell i immensament il·luminat.


Deixeu que aquí m'estigui

i que m'enganyi com si veiés tot això.


(De fet ho vaig veure un instant


quan aquí em vaig estar per primera vegada.)


I no també aquí les meves fantasies,


les meves recordances, les imatges del goig.

Konstantinos P. Kavafis



dimecres, 27 d’octubre del 2010

Apunteu-vos-hi, Joan Solà


Aquest és un dels molts escrits de Joan Solà que recull el llibre Plantem cara. Uns escrits planers, acurats, documentats i que ens transmeten el seu amor per la llengua catalana, una llengua que ens ha ajudat a mantenir viva i a conèixer més enllà dels llibres de text escolars.

No ens hem pas de lamentar sempre. Avui tinc la satisfacció de donar-vos una bona notícia i la voluntat de demanar-vos col·laboració. La notícia és que s’ha expedit íntegrament en llengua catalana, per primera vegada des del règim franquista, un certificat literal. Es tracta d’un certificat de defunció del ciutadà britànic Michael Brunning Strubell. Els seus familiars van anar a demanar el document al Registre Civil de Barcelona. De primera reacció, se’ls va dir que què diu vostè ara, que el reglament del dit Registre prohibia tal expedició en una llengua altra que el castellà; (...)

Però el peticionari era del morro fort i tenia molta paciència i voluntat i aviat els va poder replicar amb dos documents. (...) I la cosa només va tardar un any i mig. I també hi va haver alguna excusa, quan el pastís va quedar al descobert: com que els certificats literals es fan per simple fotocòpia, si els vols en català... “los Juzgados carecen de sistema informàtico y (...) de la posibilidad de acceder a algún programa de traducció del castellano al catalán”, i per tant, “devendría imposible prestar este servicio en plazos normalizados”, li digué, en llengua clara i transparent, el secretari judicial del Registre Civil de Barcelona (...)

Doncs, bé, el cas és que ara tenen l’imprès de defunció, però també, vés per on, el de matrimoni i el de naixement. I el tenen en el Registre en qüestió, però també als altres.(...)

I la col·laboració que us demano és d’imitar l’esmentat ciutadà en l’exigència dels drets lingüístics. Més que res, perquè ara els impresos no s’esgrogueeixin.

[22 V 2003] Plantem cara, Joan Solà pg.184. Edicions la Magrana


Moltes gràcies, Joan!


dimarts, 26 d’octubre del 2010

Les fotos de la Júlia


Avui us regalo unes fotos que em fan molta il·lusió per moltes raons, però sobretot per dues:

Primera: les ha fetes i me les ha regalades la meva neboda.
I és clar, em cau la bava!




Sovint, la importància de les fotografies rau més en què ens transmeten que no en la qualitat tècnica. És clar, que si les fotos són tècnicament ben resoltes, seran fantàstiques, però les sensacions i la il·lusió que ens produeixen les fotos fetes per una persona estimada o com a record d'un instant o d'un paisatge, són emocionalment insuperables.



Segona: la Júlia, no té setze, ni disset anys. És una alumna de primària, d'una escola del nostre Empordanet, que ha après, igual que el seu germà, Pol, a conèixer, estimar i respectar la natura. Per això, li agrada tant fotografiar-la.



Precioses Júlia!




dissabte, 23 d’octubre del 2010

Qüestió de botons


No té, em penso, el mínim dubte que la immensa majoria dels homes van pel món amb la bragueta botonada. És probablement una de les conquestes de la civilització més admirables. Però també és cert –i no ho dic pas per molestarels pusil·lànimes- que hi ha una quantitat de persones que no es corden mai la bragueta. Aquetes persones, quan van en una reunió, produeixen amb el seu descuit un moment d’irrisió general. “Però Cèsar, corda’t la bragueta, quina vergonya!”, vaig sentir un dia una senyora, en un saló, parlant d’aquesta manera al seu marit, angoixada. Vaig comprendre que l’escena havia passat altres vegades, perquè el marit no es precipità pas, avergonyit, nerviós i pàl·lid a cordar-se-la, sinó que ho féu d’una manera compassada com si fos un acte d’administració ordinària.

La meva petita experiència sobre aquesta classe de persones és que tracten aquesta part dels pantalons amb un descuit notori i accentuat. Són persones que per una o altra raó estan embadocades o distretes, o obsessionades. Quan es vesteixen se’n descuiden i el fet produeix les escenes abans esmentades.

Les persones que en aquest país són considerades perilloses la porten molt ben cordada.

Notes disperes, Josep Pla

dimarts, 19 d’octubre del 2010

Matermagna


Un grup de professor i professores dels centres de secundària de Palafrugell són els protagonistes de Matermagna, el primer llargmetratge fet per professorat, resultat de la doble vessant del gust pel cinema i el desig de cohesió com a grup.
El director és el també professor Jose Manuel Rodríguez.

Sinopsi de la pel·lícula:
Una dona busca informació sobre els seus pares, que no va arribar a conèixer mai. La recerca la porta al poble de Matermagna on hi troba la casa i el negoci familiar. Però els habitants de la població amaguen un secret terrible i inquietant...



La pel·lícula la podrem veure aquest divendres a la nit al Teatre Municipal de Palafrugell.
Felicitats José Manuel, Montse, Conxi, Muntsa, Teia, Òscar, Àlex,... a tots i a totes... per pel·lícula i, sobretot, per la iniciativa i tenacitat!

dimarts, 12 d’octubre del 2010

La unitat de la llengua



Aquest matí, un amic m’ha enviat l’article d’Opinió de Josep Maria Fonolleras, en el diari El periódico, (versió catalana).

És un article, breu, planer però que, alhora, amb un punt d’ironia, com qui no diu massa res que no se sàpiga, toca de ple un dels aspectes més interessants de la nostra llengua, la seva riquesa.

No us en dono més pistes, llegiu-lo:

Fa uns dies, els meus fills petits van conèixer uns amics mallorquins, de Felanitx. A la pàtria de Bauçà iBarceló, dels pèsols en diuen estiragassons. La cara dels meus fills quan van sentir aquesta paraula estranya va ser antològica. També van saber que un gat és un moix i que la tarda rep, a les Illes, el nom d'horabaixa. I que són els cans, els que borden, i que una pepa és una nina i que una nina és una nena. I que aquells extraterrestres estiragassons es couen en una greixonera i no pas en una cassola. Els meus fills no han estudiat mai mallorquí, ni menorquí, ni eivissenc ni formenterí, que

són les llengües que cal preservar, segons el president del PP balear, i tampoc no han anat a classes de lleidatà. Pobrets. Però resulta que els meus fills deuen ser superdotats perquè, sense haver obert mai un llibre en aquestes parles tan exòtiques, són capaços de mantenir una conversa amb una parella de Felanitx. S'entenen i riuen i s'expliquen acudits i, quan un dels illencs diu al cambrer que vol un tassó tornen a badar la boca, mentre beuen aigua en un vas, que és la manera que ells tenen de parlar de l'humil «recipient destinat a contenir un líquid» que ja va fer servir el mallorquí Ramon Llull fa 700 anys. L'amic de Felanitx, quan sent parlar del beat no es treu el capell, perquè no en porta, però si dugués un barret ho faria.

Josep Maria Fonolleras



dilluns, 11 d’octubre del 2010

Cançons i jocs d’infantesa




Recordeu aquestes cançons que acompanyaven els nostres jocs de la infantesa?

Cuit a amagar

Quan havíem d’escollir qui hauria de parar (tapar-nos els ulls amb la mà i comptar fins a vint, cinquanta o la quantitat pactada) en el joc de cuit a amagar, es feia cantant aquesta cançó mentre s’anava assenyalant amb el dit els participants. Qui era assenyalat en el moment d’acabar la cançó era qui parava i tot seguit havia de buscar la resta de companys que s'havien amagat en algun indret proper.

Una plata d’enciam,

ben amanida, ben amanida,

Una plata d’enciam,

Ben amanida amb oli i sal.

Sucarem un tros de pa

Per qui toqui, per qui toqui,

Sucarem un tros de pa,

Per qui toqui de parar.



Un altre joc era el de tapar-se els ulls, mentre algú amagava algun estri o alguna peça de roba.

Per saber qui l’amagava es cantava:


Dalt del cotxe hi ha una nina

Que repica els cascavells.

Trenta, quaranta,

L’ametlla amarganta,

Pinyol madur,

Vés-te’n, tu.

Si tu te’n vas,

Nero, nero, nero,

Si tu te’n vas,

Nero, nero, nas!


dimarts, 5 d’octubre del 2010

Dues dones emblemàtiques






Dues dones, cohetànies, emblemàtiques per la seva tenacitat i per la lluita social en un moment que les dones tenien un paper secundari i gens valorat fora de la llar.


Dolors Monserdà és representativa com a escriptora i com a activitsta en moviments socials de la segona meitat del segle XIX.

La seva dedicació i anàlisis sobre la condició de la dona la situen com a una de les primeres feministes del nostre país i la primera dona a presidir uns Jocs Florals, el 1909. 


Com a escriptora va excel·lir sobretot en el camp de la novel·la. La seva obra és una barreja de costumisme, realisme i romanticisme. 



D’entre les seves novel·les, destaca sobretot La fabricanta (1904), on retrata una dona modèlica que va pujant en l'escala social gràcies al seu realisme i a un esforç laboral considerable. Anava doncs contra una idea bovarista de la dona i va escriure amb la intenció de construir una novel·la sobre la mítica burgesia barcelonina.

http://www.escriptors.cat/autors/monserdad/pagina.php?id_sec=453

Gaudim d’un fragment d’un dels seus poemes que descriu la mutació de la natura en acabar-se l’estiu:

La tartana s'és vinguda,

los infants ja hi salten dins.

¡Adéu siau, esplais alegres

dels clars dies de l'estiu!

D'aquell aplec de belleses,

avui, no en resta altre encís

que els pilots de fulles seques

que el vent passant fa cruixir.

La verdor de camps i vinyes

poc a poc s'ha esgrogueït;

i les flors ja no hi gallegen

per les vores dels camins.

Ja no es veu penjar dels arbres

lo fruit ros i el flonjo niu;

sols dins son pelló de punxes,

la castanya hi branda humil.

Per entre boires polsoses

resten planures i cims;

i el poblet i la parròquia

s'esfumen sota un cel gris.


Teresa Claramunt va ser obrera tèxtil i destacada dirigent sindicalista i activista anarquista. Va organitzar grups anarquistes a Sabadell i va ser detinguda arran dels atemptats anarquistes que van conduir al Procés de Montjuïc (1897). Va ser deportada a Anglaterra aquell any, però va residir a França i el 1898 va tornar a Barcelona.

Poc després va tenir un paper significatiu en la vaga general de Barcelona del febrer del 1902, i arran dels esdeveniments de la Setmana Tràgica (1909) va ser confinada a Saragossa, on també va promoure el moviment anarquista. De fet, s'hi va quedar fins a la dictadura, participant en l'organització de la CNT aragonesa.

Teresa Claramunt va destacar també en la seva militància feminista en defensa dels interessos de les dones obreres. El 1891 va impulsar la creació de la primera associació autònoma de treballadores de tots els oficis a fi de defensar-ne els interessos laborals. En els seus escrits denunciava l'opressió específica de l'obrera com a "esclava de l'esclau", i reivindicava la dignificació del treball femení i la seva valoració social.

Fragments dels seus escrits:

A la dona, 1900

Deixeu-vos, amigues meves, d’aquestes mentides que us ensenyen les religions totes. Desterreu lluny, ben lluny, aquestes preocupacions que us tenen, com als esclaus del segle XIII, amb un dogal que no us deixa moure-us perquè no penetreu en la senda de la raó. La meva veu no arriba a totes vosaltres, companyes estimades; però sigueu les que sigueu les que llegiu aquestes línies que dicta un cor que sent i un cervell que pensa, no oblideu que la dona s’ha de preocupar per la seva sort, ha de llegir els llibres que ensenyen, com ho són les obres àcrates, ha d’associar-se amb les seves germanes i formar càtedres populars on aprendre a discutir o per anar aprenent el que ens convé saber.

I un fragment esfereïdor del seu empresonament. Si cliqueu l’enllaç podreu llegir-ne més:

El día 14 de Junio de 1896 tuve que abandonar la humilde casa en que vivía con mi compañero Antonio Gurri. La guardia civil nos detuvo en Camprodón y practicó en mis muebles un minucioso registro, que más bien parecía un saqueo. Este acto produjo en nuestro ánimo una impresión penosa y no pude contener mis lágrimas al ver que se nos trataba como si fuésemos unos facinerosos, de los que no se podía esperar nada bueno.
Cuatro días después de mi detención y cuando se hubieron cansado de marearme con preguntas irritantes, llevándome del juzgado al gobierno civil y de ceca en meca, me vi separada de mi compañero é ingresé en la cárcel. En ésta me hallé con unas infelices mujeres detenidas como yo á consecuencia del crimen de la calle de Cambios Nuevos.
Los hierros candentes aplicados á los muslos del infortunado Nogues no le causaron quizá un dolor tan horrible como el que padecieron aquellas desgraciadas mujeres, que en su mayoría eran madres.
-¡ Mis hijas en la calle sin pan ni albergue ! exclamaba una de ellas, presa de mayor desesperación. Se perderán, se perderán y no volveré a verlas ! repetía llorando con desconsuelo.
- ¡ Las mías también! Gritaba otra, derramando abundantes lágrimas. ¡ Las llevarán al Hospicio y las matarán porque no saben rezar! ¡ Pobres hijitas, pobres pedazos de mí corazón!... Y sin poderlas ver... y seguía sollozando.
Todo esto lo presenció sor Juana, superiora de las hermanas de la cárcel; pero no se inmutó siquiera demostrando la perversidad de sus sentimientos, que aun se evidencia mejor con lo que vamos á transcribir.
Y fué el caso que una de aquellas mujeres se dirigió á la superiora en tono de súplica, diciéndole:
-Por Dios, sor Juana, déjenos ver á nuestros pequeñuelos! ¡Somos inocentes !
-No puede ser, es imposible, respondió fríamente la hermana; no son Vds. casadas, son malas y es menester se vuelvan buenas...

http://www.xtec.es/%7Ejrovira6/restau11/teresa.htm