diumenge, 30 de desembre del 2012

Una música deliciosa

Una música deliciosa que ens anima a ballar i sinó a contemplar les pintures que van sortint a la pantalla. O totes dues coses,....

dissabte, 29 de desembre del 2012

Carta moderna als Reis



No pot passar desapercebuda aquesta "Carta als Reis" que ha escrit la Núria Freixa. Un joc de paraules, hàbil, que combina tradició i modernitat i que amb la senzillesa i enginy de les paraules ens fa somriure.

Carta als Reis
 
Escolteu, estimats Reis,
no tindríeu pas mail?
Potser al Face us puc trobar?
D’agafar paper i llapis
me’n voldria estalviar,
perquè l’Orient és molt lluny i,
si les cartes tarden tant
com al poble en arribar,
em fa por que per Nadal
no les haureu rebut pas,
i a la fi m’hauré quedat
plantat amb un pam de nas!
Ja ho sé que envieu als patges,
poseu bústies pel carrer,
i als grans centres comercials
teniu clons que ho fan molt bé.
Però ara hi ha l’Skype,
tenim tots tarifa plana
i, malgrat que estem en crisi,
ens enviem SMS
sempre que ens dóna la gana!
No entenc que amb la vostra màgia
estigueu tan antiquats.
Ja ho sé que a la vostra terra
hi ha conflictes a grapats,
però per dur regals a dojo
sempre us heu espavilat!
Ja que sovint féu cabal
de tots els nostres desitjos,
us convido a tots plegats
a la meva red social.
Si m’accepteu com amic
us publicaré l’evento
per allà els vols de NADAL.
Vet aquí que podreu saber
tots els que pensen venir,
i això us farà estalviar
comprar regals perquè sí.
I, donat que estem en crisi,
en tindreu prou per la bici
o potser pel meu patí.
"Això si no et duen carbó!"
M’escridassa fort la mare
entrant a l’habitació.
Els deures estan per fer
i la sopa està glaçada.
Tanca l’ordinador
i vine d’una vegada!
Núria Freixa 


dissabte, 15 de desembre del 2012

TA

LA TARDOR

Les fulles seques fan rotllana,
saltironant d'aquí i d'allà
i dintre el bosc la tramuntana
sembla la cobla, al lluny sonant
Popular

 



       
                                       LA TARDOR
                                      
                                     Ja ni tinc, ja no tinc,
                                     Ja no, vull ni voldria.
                                     Què no sóc? Què no tinc?
                                     Una cosa que el temps
                                     inclement em prenia.
                                     Si no sóc i no tinc
                                     tal com era i tenia,
                                     per orgull ho demano
                                     no ho prendria.
                                                              Clementina Arderiu



                           CLAROR DE TARDOR
                           És la claror daurada de la posta
                           d'un dia de tardor
                           que veig els teus ulls i
                           que m'ofrenen
                           la teva tremolor.
                           És aquell deix cansat, com d'arribada,
                           després de tràngol forts,
                           a l'esperat recer on tots els somnis
                           troben la pau dels ports.
                           És el somriure lleu, la veu sonora
                           d'haver estimat ja tant,
                           que em prenen dolçament i se m'emporten
                           sense saber on van...
                                                                                                        Rosa Leveroni

dimarts, 11 de desembre del 2012

Una horterada amb gràcia...




En un andalús que fa somriure..., amb paraulotes,... tot i així, tempta escoltar-lo... hahahaha... 

Una mica "hortera" per al bloc, però com que ara en patim tantes d'horterades, no vindrà d'aquesta, que almenys té gràcia. 
Perdoneu l'atreviment!

dilluns, 26 de novembre del 2012

Va pensiero... i continuar caminant...

Va Pensiero de l'òpera Nabucco de Verdi és una de les cançons que sempre m'han emocionat. 
La composició que en fa el Cor de la Metropolitan Ópera House de Nueva York, és impressionant. L'expressió de les cares, els vestits, la plasticitat de l'escena, amb els hebreus esclavitzats a la riba de l'Eufrates, el clam a la llibertat i a la pàtria enyorades em posen la pell de gallina.
Aquest clam, traslladat a avui dia 26 de novembre, dia postelectoral,  i amb els resultats tant fragmentats que hem provocat, es converteix en una petició de seny i alhora d'empenta per continuar el camí que hem començat a traçar.



dijous, 15 de novembre del 2012

Amb clau d'humor...


Tot i que ara per ara sembla una broma... qui sap si és la bestreta d’un inquietant futur... hahahaha....


·       Ring, ring...
·       Pizzeria Google, bona nit, digui.
·       Pizzeria... què?
·       Pizzeria Google, senyor. Quina és la comanda?
·       Però,... no és la Pizzeria La Mamma?
·       Era, senyor, era...! Google ha comprat la pizzeria i ara el servei és més complet.
·       Ah, d’acord! Pren nota de la meva comanda, doncs?
·       I tant! El senyor vol el de sempre?
·       El de sempre? Que em coneix?
·       Tenim un identificador de trucades i d’acord al seu número de telèfon sabem que les últimes 53 vegades que ha trucat ha demanat una pizza mixta de quatre formatges i calabresa i una cervesa ben freda.
·       Carai, no me n’havia adonat! Sí, sí,... vull el mateix.
·       Senyor, li puc fer un suggeriment?
·       I tant! Que tenen una pizza nova en el menú?
·       No. No senyor. El nostre menú és molt complet, però voldria suggerir-li la pizza de ricotta i ruca i una ampolla d’aigua de baixa mineralització.
·       Ricotta, ruca? Aigua de mineralització baixa? S’ha tornat boig? Odio aquestes coses!
·       Senyor, són bones per a la salut. A més el seu colesterol és massa alt.
·       I com ho sap vostè?
.     Senyor, la nostra empresa té la base de dades més grossa del planeta. Hem creuat la seva trucada i tenim la informació del laboratori on li fan les proves.
·       Carai amb la base de dades! No vull pizza suau, ni amanida, ni res... per això em medico i menjo el que em ve de gust... Assabentat?
·       Senyor, ho sento, però crec que darrerament no es pren la medicina...
·       Ah, sí? I com carai ho sap? És que m’està mirant tot el sant dia?
·       No! Què va! És que tenim la base de dades de totes les farmàcies de la ciutat. L’última vegada que va comprar el medicament és fa tres mesos. I la capsa té 30 pastilles.
·       Coi! És cert! I com ho sap això, també?
·       Per la seva targeta de crèdit.
·       Quèeeee?
·       Sí, vostè té el costum de comprar els medicaments en una farmàcia que fa descompte si es paga amb targeta de crèdit del banc Bang bang. Tenim la base de dades de les seves despeses amb targeta. Fa tres mesos que no ha comprat res allà, però sí que compra en altres botigues, cosa que demostra que no ha perdut la targeta.
·       Ah, sí? I no puc pagar en efectiu a la farmàcia? Eh! A veure què hi diu ara...
·       No és probable, senyor. Vostè només paga en efectiu 200 euros setmanals a la netejadora i tota la resta la paga amb targeta.
·       I com ho sabeu quant guanya la meva netejadora?
·       Perquè li paga la Seguretat social, no?
·       Vés-te’n a fer punyetes!
·       Com vulgui. Ho sento senyor, però és que a la meva pantalla hi apareix tot i la meva obligació és ajudar-lo. Hauria de tornar a programar una consulta al metge i portar-li els resultats de la darrera analítica.
·       Miri, guapo, n’estic fins als... de vostè, dels ordinadors, de les bases de dades , d’internet, del Google, facebook,... de la manca de privacitat, d’aquest país...
·       Senyor,... no es posi nerviós.
·       Calli. Demà mateix me’n vaig a qualsevol racó del món que no tingui internet, ordinadors, ni telèfons...
·       Entenc senyor...
·       L’última vegada que faré servir la targeta serà per pagar un bitllet d’avió per anar-me’n a l’altra punta de món.
·       D’acord, senyor.
·       Cancel·li la meva pizza
·       Sí, senyor. Ja està... cancel·lada... Em permet un darrer comentari...
·       I ara què carai vol...
·       Només avisar-lo que té el passaport caducat...
Acudit rebut per internet


dimecres, 7 de novembre del 2012

Alguna cosa més que guerres...

No sé quin dels dos vídeos impressiona més, però tots dos transmeten missatges de fortalesa i coratge. Mireu-los.

El primer vídeo ens mostra un noi cec, amb Síndrome de Down, tocant Campanella de Paganini... una música bella tocada amb una precisió quasi màgica...


El segon vídeo, el missatge d'un noi israelí adreçat a la gent iraniana i a la israeliana, i no només a aquesta, sinó a tot el món. 

El missatge és clar:
Sóc una persona normal i no tinc res contra els iranians, i estic segur que els iranians no tenen res contra la gent israeliana. Ni uns, ni els altres ens coneixem...
Aleshores... quin sentit té la guerra... qui provoca les guerres...? Escolteu-lo... segur que em deixo part del missatge... 

dimarts, 6 de novembre del 2012

Es pot dir més clar?

Josep Maria Gay és professor titular d'Economia Financera i Comptabilitat a la Universitat de Barcelona i professor de l'Escola d'Administració d'Empreses EAE.

 Tot i que el segon vídeo ja té quasi un any,... el Sr. Gay ens parla de com està l'economia a espanya... i no ho pot explicar més clar...

Hi estareu d'acord o no... però clar, clar... ho és!

I

dimecres, 31 d’octubre del 2012

Salvem les nostres tradicions: La castanyada



 Fantasmes i bruixes, esquelets i carbasses, negre i taronja, personatges ficticis sortits de països forans s'escampen pels carrers de les nostres viles.
Ens allunyen de les nostres tradicions, alegres i, fins fa ben poc, arrelades a molts pobles i viles.
La globalització o la necessitat de demostrar que anem de guais i que som capaços de copiar idees desvinculades, ens porten últimament a deixar la castanyera, sola, avorrida, en un racó de les nostres places i patis o amb molta sort, veure-la esquivar els cops d'escombra, els barrets punxeguts o les màscares insolents que alguns petits i grans passegen per jardins i carrers del poble.
Mentrestant, però, sinuosa, l'olor de castanyes cuites, s'escampa.

MARRAMEU TORRA CASTANYES



Marrameu torra castanyes
a la voreta del foc;
ja n'hi peta una als morros,
ja en tenim Marrameu mort.

Pica ben fort,
pica ben fort,
que piques fusta,
pica ben fort.

Marrameu i Marrameua,
s'embolica amb un llençol!
feia veure que era un home
i era una fulla de col.

Pica ben fort,
pica ben fort,
que piques fusta,
pica ben fort.

Marrameu ja no s'enfila
per terrats ni per balcons,
que té una gateta a casa
que li cus tots els mitjons.

Pica ben fort,
pica ben fort,
que piques fusta,
pica ben fort.
 

dimecres, 10 d’octubre del 2012

I ens quedarem sense fer res?




Sabíeu que en època de Felip V les famílies posaven una moneda de Felip V a la porta de la comuna -actual vàter- i la clavaven cap per avall com a protesta?


Podeu llegir la informació en els mitjans de comunicació

Pitjor que el 1712? (- 20 de febrer - Madrid: Es dicten instruccions secretes al corregidors del territori català: Pondrá el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto, sin que se note el cuidado.)

 I no el posarem cap per avall?

És el mínim gest que es pot fer de protesta mentre decidim la resta de mobilitzacions.


WERT - TREW

I per a qui vulgui llegir més atacs contra la llengua catalana, especialment en l'ensenyament... que cliqui aquí i llegeixi...

divendres, 5 d’octubre del 2012

La Sílvia en el Fraternal, a Palafrugell


Hi ha un munt de vídeos, de gravacions, de la Sílvia, la nova dea de la cançó. No deixa de sorprendre'm, però, que en un món on l'espontaneïtat, la quotidinitat pesen poc, la Sílvia, amb el seu pare, ens cantin dins del marc d'un dels llocs més emblemàtics de Palafrugell: el Casino Fraternal. 

El contrast de les veus i les pells treballades dels palafrugellencs que s'ajunten cada tarda per jugar a la botifarra, a la brisca o a escacs, i de la pell delicada i la puresa de la veu de la Sílvia, em fan posar la pell de gallina. 



dijous, 10 de maig del 2012

Bellesa en macro

Si la natura ja ens transmet sensacions i bellesa..., quan la veiem ampliada, detallada des d'una perspectiva sensible, encara és més emocionant. 

Aquest vídeo és una petita joia del que no veiem de la natura i que existeix al nostre voltant.


dimecres, 2 de maig del 2012

Protestes amb força...


Llegia en el diari ARA:

L 'animadversió contra els peatges a Catalunya sembla més significativa que en èpoques anteriors, sobretot des que hi ha la possibilitat que el govern espanyol rescati les deficitàries autopistes radials de Madrid a base d'allargar les concessions de les vies de pagament catalanes i del País Valencià.  
(16 d'abril de 2012)
Com a conseqüència..., milers de catalans, ahir,  van protagonitzar una campanya popular d'impagament de les autopistes.  En arribar als peatges, els conductors tocaven el clàxon i manifestaven que no volien pagar.  Inicialment els operaris d'Acesa feien fotos de les matrícules dels vehicles, però el colapsament i la magnitud els van portar a desistir i es van limitar a recollir els tiquets i a obrir la barrera.
El Punt avui ens explica que  a les dues del migdia d'ahir, Abertis deia registrar 2500 casos d'impagament en els catorze peatges  on s'havia convocat la protesta. 
Ben segur que el balanç del dia va ser de molts més conductors que es van sumar a la campanya. 

Una campanya, els organitzadors de la qual han manifestat que la mantindran activa i que ja han tornat a convocar els conductors el dia 20 de maig.

I tot això....

Doncs, amb un munt de diferències, però també amb semblances....  em recorda...
la Vaga delsTramvies de l'1 de març de 1951. Una revolta popular en què una espontània i massiva multitud de barcelonins, usuaris de tramvia, va decidir de fer els trajectes a peu i deixar d’utilitzar els tramvies. 
La causa era que el govern espanyol havia decidit d’augmentar, a Barcelona, el bitllet del tramvia de 50 a 70 cèntims, mentre que, en canvi, a Madrid el congelava a 40 cèntims.


Trobareu més informació a: