divendres, 25 de desembre de 2009

Bon Nadal




 Que cada nit,
sigui la nit més bella.
Que aquest any nou
porti pau a tot el món.
Que cada nen
neixi sota una estrella.
És un desig,
i el volem per a tu.

Que cada nit,
sigui la nit més bella.
Que aquest any nou
porti pau a tot el món.
Que cada nen
neixi sota una estrella.
És un desig,
i el volem per a tothom. 

Josep Thió
.


dijous, 24 de desembre de 2009

Desembre



Quan ve Nadal fem el pessebre
amb rius, muntanyes de colors,
el caganer, l’estrella, l’Àngel,
el Nen, la Mare i els pastors,
cantem cançons i mengem neules,
també torrons i altres llamins,
i per arrodonir les festes
que omplen de joia grans i nins
ens aboquem a les finestres
a esperar els reis que van venint.

(Miquel Martí i Pol)






dilluns, 21 de desembre de 2009

Comença l'hivern




 El dia 21 de desembre tradicionalment -abans que el canviessin de dia- era Sant Tomàs, dia en què antigament es considerava que començava l’any.  El dia 21 de desembre és  el primer dia de l’hivern i també el més curt.
El dia de Sant Tomàs era quan començaven les fires que duraven fins la vigília de Nadal. Els artesans exposaven i venien els seus productes al carrer. Es podien trobar en uns carrers o altres en funció del producte que venien i en uns espais o altres, en funció de la qualitat que tenien aquests productes.
També era costum que els pagesos que menaven (treballaven) terres,  en aquesta data o els dies següents, lliuressin aviram als propietaris.  El tribut per als camps de cultiu eren pollastres;  per les vinyes, es tributaven capons i per als horts, gallines. Els que tenien vinyes també donaven una mica de vi dolç. Els propietaris els donaven torrons i alguna altra llaminadura.

Diuen els refranys:
El sol, a l’hivern emmandrat, es lleva tard i s’acotxa aviat.
Per sant Tomàs, comença l’hivernàs.
De Sant Tomàs a Sant Pancràs, dura l’hivernàs.
Per Sant Tomàs, enganxa el porc pel nas.

Per Sant Andreu, mata el porc teu, si no està prou gras, mata’l per Sant Tomàs i siencara no ho fos prou, mata’l per Any nou.






diumenge, 20 de desembre de 2009

Refranys d'hivern i Nadal






A l'hivern escudella i vi calent
A l'hivern, el millor amic és un bon abric
Estiu calorós, hivern rigorós
Hivern fred, estiu calent
Hivern plujós, estiu calorós
Hivern gelat, poca palla i molt blat
Hivern de gelades, collites assegurades
L'hivern té mal govern
Llamps d’hivern, dimonis de l’infern
Darrera el desembre nuvolós, ve el gener polsós.
 Desembre finat, any acabat
El desembre és un vell que fa arrugar la pell
El desembre i el gener, no siguis matiner.
Amb vi ranci i pa calent fa de bon passar l'hivern.



El sol a l'hivern, emmandrat, es lleva tard i s'acotxa aviat
Si l'hivern trona, l'anyada serà bona.
Vent terral que omple el barral, bo per a l'hivern, i per a l'estiu, mal.
Amoretes pel gener, per Pasqua muller i per Nadal bolquer.
El vi de Nadal, ni emborratxa ni fa mal.
Nadal en dijous, ven la capa i compra bous.
Nadal en dilluns, any de difunts.
Nadal en dimarts, festes a grapats.
Nadal humit fa el pagès ric
Per Nadal, maduren les nespres.
Per Nadal, posarem el porc en sal.
Sempre donen els torrons a qui no té dents.
Si per Nadal fa lluna blanca, posa al llit una altra manta.





dilluns, 7 de desembre de 2009

Heus ací, s'estimaven





Heus ací, s'estimaven.
Tan senzill com això.
Hauria estat una molt bella història
i al capdavall els anys...

I és que ho sabien;
sabien que amb el temps
els sentits s'aquieten
i sabien que els mots
a poc a poc retornen

a llur incert origen.

I tanmateix haurien
viscut aquell amor
tan fràgil sens témer
l'oblit, com qui s'atura
per reposar una estona
sota una ombra benigna.

Hauria estat una molt bella història.
Però la gent..., la llei...
Se'ls faria dura
la veu de tant no poder dir les coses
i eren massa orgullosos
per doblegar-se i massa
valents per tancar els ulls.


I bé; van créixer
rebels i esperançats, potser una mica
massa solemnes, com dos arbres
sorgits enmig d'un erm,
com dos grans arbres.

Heus ací, s'estimaven.
I s'estimen encara.

Miquel Martí i Pol






dijous, 3 de desembre de 2009

Cercles

 
Us recomano que escolteu Feliu Formosa recitant el poema Cercles de Joan Vinyoli. Però primer, i per gaudir-ne plenament, pareu la música del bloc.






Cercles
Un altre cop vols agitar les aigües
del llac. Està bé, però pensa
que no serveix de res tirar una sola pedra,
que has d'estar aquí des de la matinada
fins a la posta, des que neix la nit
fins al llevant -tindràs la companyia
de les estrelles, podràs veure l'ocellassa
de la nit negra covant l'ou de la llum
del dia nou-, assajant sempre cercles,
per si al cap de molts anys, tota una vida, et sembla
-i mai potser no n'estaràs segur-
que has assolit el cercle convincent.

Joan Vinyoli
Llegit per Feliu Formosa
Música: Joan Alavedra


dijous, 26 de novembre de 2009

Engrunes i retalls


Llegeixo Engrunes i retalls, escrits de llengua i de cultura catalanes,  de Modest Prats. Un llibre excel·lent que com bé diu el títol recull escrits i reflexions de Modest Prats, professor durant 32 anys del Col·legi Universitari i de la Universitat de Girona, un dels millors professors que vaig tenir, l’únic que em va fer oblidar que havia d’agafar apunts per estudiar després, de tant interessant que era el que explicava i com ho explicava i, sobretot, un estudiós rigorós i enamorat de la llengua catalana i cultura catalanes.

El llibre us he de dir que així de cop, quan el veus, impressiona. Té quasi 700 pàgines, sense sants (dibuixos), ni pàgines en blanc. L’índex ben estructurat ens permet escollir a gust què i de què volem llegir. Hi ha escrits filològics, però també n’hi ha d’altres que són reflexions o anècdotes. En ambdós casos, sempre apareix aquell to, tant propi de Mn. Modest Prats,  que fa somriure amb discreció i, a voltes, esclatar en una rialla.
Us transcric un fragment en què Modest parla d’un moment d’una conversa amb Josep Pla:
El senyor Pla tenia una visió molt peculiar de l’Església. L’encantava parlar del papa, dels bisbes i capellans. Ell veia i valorava uns aspectes de la vida eclesiàstica que no tenien res a veure amb la fe cristiana. Diguem que en tenia una visió purament sociològica.
-          “L’home més important de Girona és el bisbe. Segur, segur. Per què ha deixat el Palua Episcopal? Es pensa que no el mataran igual?”
Immediatament entrava en el camp de les xafarderies de sacristia i dels judicis personals.
-          “Vostè l’aprecia, el senyor bisbe?
-          Sí, senyor, molt.
-          El felicito, s’ha de parlar bé dels superiors.” 
(...)
-          “Com ho veu vostè tot això?
-          Què vol que li digui...
-          Malament. Els qui han de manar no ho fan. Ara mateix, qui ha de manar, a Medinyà?”
Vaig somriure mentre em mirava fixament:
-          “Vostè!” – i em senyalava amb el dit acusadorament.
-          “Pobre de mi. Els capellans tenim prou feina amb la nostra responsabilitat a l’església. No ens corresponen pas aquestes altres feines.
-          Això és una collonada. Jo li parlo de coses concretes i vostè em surt amb estirabots. L’església... què és això?”
Sobtadament canvià de to. Havia aixecat la veu, enrabiat, i de cop, gairebé amorosament, em digué foteta:
-          “El felicito: m’ha contestat el que m’havia de contestar.” (pg. 382)



I finalment, una reflexió seriosa i preocupada de l’article de 1993 Sobre la integració, marginació i multiculturalitat
(...) La societat que estem muntant arracona, cada dia més, grups de gent que no troben en el nostre món formes de vida digna qu els integri, que els identifiqui. Encara ho pensava avui mateix, quan he passat davant del bar i he vist asseguts als escalons de l’entrada aquells sis o set nois. Fa quatre anys eren uns xicots com els altres: anaven a l’escola, venien a catequesi, compartien les festes del poble. Avui, en canvi, els veus desvagats, tancats en la seva colla, fumant, bevent cerveses inacabables o escapant-se dalt de la moto no sé ben bé cap a on. No són d’aquest món nostre, que o els proporciona ni feina, ni raons per a viure com nosaltres vivim.  (...) I adverteixo que estic parlant d’un poble de set-cents habitants, amb una vida social força ben travada. (pg. 469)
Aquests són només dos petits exemples d’un munt de reflexions que podem llegir a Engrunes i retalls.  







dimecres, 25 de novembre de 2009

Si els aconseguiu llegir... us esgarrifaran...

Per poder llegir el contingut dels textos, cliqueu damunt la foto i s'obrirà en una altra finestra que us permetrà una lectura fàcil. El contingut us farà estremir.















divendres, 20 de novembre de 2009

El niu

Conten que el niu és un plat típic de Palafrugell que té l’origen en cuinar amb el que hi havia més a mà, amb el que s’hi podia aportar en el moment que es cuinava: patates, ous, tripes de bacallà, piexopalo (més sec que el bacallà, tot i ser de la mateixa família),..

Inicialment, era un plat típic de la Quaresma i per tant no s’hi podia posar carn.

De mica, en mica, els pescadors van anar enriquint el plat i hi van començar a afegir sèpies i calamars, per donar-li més sabor.

Sembla que més endavant, els surers hi van aportar les salsitxes i l’aviram com per exemple, les guatlles (guatlleres, que en diem en alguns pobles de l’Empordà).

I diuen que és justament d’aquestes aus d’on prové el nom del plat, ja que els cuiners anaven preparant el “niu” on acabaria l’au que portessin els caçadors.

De mica, en mica, el niu es va anar convertint en un plat tradicional, típic en els menjars de colles, de trobades de família, de restaurants...

El niu és un plat molt consistent, que pels aliments que el composen, es converteix en una menja d’hivern, original i deliciosa. Un plat que serviran alguns restaurants de Palafrugell de finals de novembre, a primers de desembre. Mmmm... tempta!




El niu

Amb la ceba preferida

pixopalo i colomins,

una sèpia mitja mida

i salsitxes de porc fins,

amb patates que collim,

i tripes de bacallà,

i aquests ous que ací tenim

que no es poden comparar,

ben cuinat per qui coneix

els secrets dels sofregits,

un plat típic que excel·leix

és el niu. Sí, són servits!

Josep Martí i Clarà. "Bepes"





dimecres, 18 de novembre de 2009

Pugna de raons




El cor té raons que la raó no coneix.

Blaise Pascal
(Clarmont d'Alvèrnia 1623 - París 1662)
Pensées (1670)

divendres, 13 de novembre de 2009

Tinc un somni... lletra en català






Recordeu el grup ABBA? Aquesta tarda, he vist un fragment de l’inici de la pel·lícula Mamma Mia i m’ha impressionat tornar a sentir la cançó I have a dream. Feia anys que no la sentia, és molt dolça. I m’he fixat en la lletra. La lletra, com passa en moltes cançons, té un petit missatge que es va repetint. Dubtosa del meu anglès, al captard, he buscat la lletra per internet i la meva sorpresa ha estat que no l’he sabuda trobar en català.

Potser no he fet la cerca correctament, però hi he estat una bona estona. Així que, he decidit de traduir-la. Tot i que tinc algun dubte, aquí us la deixo, per si us he fet néixer el cuquet de la curiositat.



Tinc un somni


Tinc un somni, una cançó per cantar,

Que m’ajudarà davant qualsevol cosa.

Si veus la màgia en els contes de fades,

Podràs afrontar el futur, encara que fallis.

Crec en els àngels,

Coses bones, en tot el que veig.


Crec en els àngels,

Quan sàpiga que és el millor moment per mi

Creuaré el rierol. Tinc un somni.

Tinc un somni, una fantasia

Que m’ajudarà a afrontar la realitat.

El meu destí fa que valgui la pena

Empènyer en la foscor, encara una altra milla.


Crec en els àngels,

Alguna cosa bona en tot el que veig,

Crec en els àngels,

Quan sàpiga que és el millor moment per mi

Creuaré el rierol. Tinc un somni.

Creuaré el rierol. Tinc un somni.


Tinc un somni, una cançó per cantar
Per ajudar-me a superar qualsevol cosa.

Si veus la màgia en els contes de fades,

Podràs afrontar el futur, encara que fallis.

Crec en els àngels,
Coses bones en tot el que veig.


Crec en els àngels,
Quan sàpiga que és el millor moment per mi

Creuaré el rierol. Tinc un somni.

Creuaré el rierol. Tinc un somni.