dilluns, 28 de febrer del 2011

Del Calendari dels pagesos als records de les lloques



El 28 de febrer de 1876 s’acaba la Tercera Guerra Carlina. Ho llegeixo en el Calendari dels pagesos que enguany compleix 150 anys.

Si no l’heu consultat mai, us el recomano. A part del calendari, els sants del dia, les hores de sortida i posta de lluna i sol, hi trobareu informació ben diversa i, a vegades, curiosa.

Hi podem trobar des de consells en vers:

Que lo pagès que no acut

Tots los dies a la feyna

Y deixa penjada l’eyna...

Cuan jemega ja ha rebut.

A un calendari de pràctiques agrícoles, sembres i plantacions:

Març: Aquest és un dels mesos que registren una major activitat camperola, doncs s’ha de tenir cura dels conreus de cereals... A les parts més fredes es sembra la patata i a les càlides i protegides, cap a final de mes, el blat de moro, la remolatxa i els cigrons. (...) S’ha de tenir en compte que els pollets nascuts aquest mes i darrers del mes anterior són els més apreciats.


http://escolaseatp3a.blogspot.com/

I arribo en aquest punt i recordo, llunyanament, quan l’àvia tenia lloques i les vigilava perquè no abandonessin el niu quan covaven els ous i que, a nosaltres, terribles infants, no ens hi deixaven acostar perquè no les féssim fugir. Recordo la lloca, i uns ous, més endavant trencats i uns pollets, xops, petits, arrugats i un piulejar fi, prim i incisiu. El clam dels petits que cercaven aliment.
Unes setmanes enllà, els pollets s’havien convertit en uns pollastrets joves i valents que gambaven pel pati amb el coll aixecat i una mirada entre encuriosida i temorenca. El que no sabien era que la nostra mirada era igualment, una barreja de temor i curiositat, que desapareixia amb els dies, quan finalment ens trobàvem amb un pollastre que no tenia cap altre atractiu que no fos pel rostit de festa major.


dijous, 17 de febrer del 2011

Les garoines



Les garoines, aquests equinoderms que són motiu de pintures mesurades, dibuixen la seva silueta, sota les aigües transparents del nostre mar, a les minves de gener i el febrer.

Com cavallers armats, exerceixen un joc de moviments alterns amb punxes que s'alcen com esperons, de gradients tons violats i atzabeja.

La gelor de l’aigua no és aturador per a la captura, mesurada, d’aquests fruits deliciosos.

Les garoines, foc rogent entre les brases, ens deliten la vista amb un contrast de tons ardents que oscil·len entre el taronja vermellós al roig més agosarat i potent.

Assaborir-les i traspassar els límits de les sensacions és tot una mateixa cosa. Olor i sabor intensos, ens insinuen un glop tendre de mar que ens amara la boca.

Endevinar-les dins els tornassols de l’aigua, observar-les obertes indecentment al sol, paladejar-les amb els ulls clucs , amb pa, ametlles i una copa de vi, són plaers terrenals inoblidables.




dilluns, 7 de febrer del 2011

El mar, mare, on és el pare?


Perquè plores mare?

Remor de mar agitada.

Perquè mires les onades?

Veig el far enteranyinat,

la teva mirada perduda

morta, mar enllà.


Aigua encrespada,

Per què ploren totes les dones?

On és el pare? La barca, els rems...

Llàgrimes, cristalls rompents,

sal a la cara, sal als peus...

Mar brava...


Crepuscle cruel vestit de fosc

Esgarips d’aigua furtadora

Pare!, mare,... on és el pare?

Marta Enric


dissabte, 5 de febrer del 2011

Barça


QUIN BARÇA QUE TENIM!!!


Veure el partit d'avui i tot seguit l'anunci d'Estrella Dam, emociona.
Tothom coneix el Barça, és clar! Però com que no sé si tothom ha vist l'anunci de la cervesa, us el poso tot seguit. Un anunci ple d'estratègia, però també d'exaltació i d'orgull per la nostra terra.



dimecres, 2 de febrer del 2011

Terra de pas, terra d'acollida


“D’un quaranta a un cinquanta per cent de la població de Catalunya és nucli immigrant. N’hi ha que diuen que ja arriben a la meitat, i d’altres que el nombre d’immigrants la sobrepassen. Els qui fan enquestes, que ho saben tot, vaticinen que l’any 2000 serà molt més abundant l’element foraster que l’autòcton dintre els cinc milions i mig d’habitants que calculen que tindrà en aquella data Barcelona i la seva província. I que, si se segueix aquest ritme, l’any 2040 no hi haurà catalans o almenys catalans, diguem-ne purs.

(...) És clar, el que passa és que no acabem de decidir-nos a anomenar catalans els qui han nascut aquí de pares de fora.

(...) Sembla que hem quedat que, als reductes suburbials, el percentatge de catalans és baixíssim. I això no obstant, segueix essent Catalunya, allò? Són catalans els seus habitants? Si fem cas de la teoria que la terra és la que fa els pobles haurem d’admetre que allò és Catalunya, qui ho dubta!, que allò és terra catalana, puix que cau dintre els seus límits. Ara bé, que els seus habitants siguin catalans, tot i la teoria exposada, ja són figues d’un altre paner. De moment ens quedem indecisos. Després diem que no, o que ens sembla que no; almenys a i al primer cop d’ull, és la impressió que ens fa; fins i tot després de rumiar-hi una mica encara podem seguir opinant que no. Però pel que fa a si seran catalans pel que fa a aquesta pregunta, ja no podem seguir dient que no, ni tan sols de primera impressió. Les criatures que neixin seran catalanes. Categòricament.”

Els altres catalans, Francesc Candel, Edicions 62, 1964

Catalunya és terra de pas, terra d'acollida i, des de fa molts segles, acull persones que marxen del seu país o del seu territori amb la il·lusió de cobrir les necessitats bàsiques i aconseguir un nivell de vida millor. Aquest fragment del llibre “Els altres catalans”, de Paco Candel seria vàlid avui dia. Moltes de les reflexions que llegim en aquests textos, no fugen del que sentim en el carrer.