diumenge, 30 de maig del 2010

La tramuntana


Vent de la nostra terra

qu’escampes lo dalit,

quan vaxes de la serra

com axamples lo pit!

Vinga ta ratxa sana

a netejar l’espay,

oh vella tramontana

no’ns desampares may!

Alè de la montanya,

bramul del Pirineu,

ta parla no’ns estranya,

tots conexem ta veu;

que si la ponentada

es ayre foraster,

la pols de ta gropada

es tota del terrer.

Quan de terra llunyana

tornam al nostre lloch,

te sentim, tramontana,

costante poch a poch.

Al esser a Narbona,

baxant del Septentrió,

la terra tota entona

ton himne triomfadó.

Venint de l’altra riba

ab l’ayre del gran riu,

ta ratxa ja’ns arriba

y l’esperit reviu;

que may d’assí s’allunya

y sempre aprop està

lo vent de Catalunya,

l’alè del Empordà.

Un dia tremolaren

devant del poder teu

y un temple t’axecaren

y varen ferte Deu.



Nosaltres, anyorante,

entr’oracions y encens,

encara avuy, clamante,

pujam a Recasens.

La teva forsa es cida,

es raig de joventut,

es resistencia ardida

qu’axeca la salut;

polsim de la malura

de que l’estany n’es ple,

si la gropada dura

no’n queeda ni un alè.

Tes ratxes montanyanes

dexen en ton cami

flayra d’herbes boscanes,

perfum de romaní.

quan xiscles ab feresa

pel coll y per l’afrau,

la mar es com turquesa

lo cel com satí blau;

los arbres se dobleguen

quan tu passes xiulant;

les roques se maseguen

l’onada se va inflant

de tot arrenques notes

de pler o de dolor,

armonies ignotes

d’artista somiador.

Vent de la patria mia,

sospir del Languedoc,

qu’en altres temps unia

lo qu’ara és enderroch;

d’aquella nit de gloria,

entrant per Panissars,

renoves la cridòria

brunzint entre’ls penyars

ab funerals canturies

sens esma vas cercant

lo qu’ha quedat d’Empuries

ora del golf brillant.

Sorral que l’embolcalla

axeques ab bras fort,

com qui alsa una mortalla

per contemplar un mort.



Seguint cap a Girona

com l’invasora host,

lo teu gropar retrona

quan passes pel Congost

y, ab crits i veus humanes,

a ton impuls violent

brandegen les campanes

a toch de sometent.

Després que’l pla fueteges

si lo furor t’empeny

serenes y hermoseges

lo vell y fret Montseny

que les illes daurades

ovira al horitzon

que se’l miren cofades,

com filles que li son.

Per fi les columnates

del Montserrat batent

salmòdiques sonates

engendra ta corrent;

a ton colpeig entona

l’estol de pichs gegants

los goigs de la Patrona

de tots los catalans.

Vent de la nostra terra

qu’escampes lo dalit,

quan baxes de la serra

com axamples lo pit!

Vinga ta ratxa sana

a netejar l’espay

oh vella tramontana

no’ns desampares may!

Oh tramontana! Ets nostre

més antural ambient,

tu colres aqueix rostre,

tu fas la nostra gent.

Aquesta terra’t tira,

y mentres xiules fort,

Catalunya respira,

lo geni seu no es mort.

Frederic Rahola

dilluns, 24 de maig del 2010

Primavera




Aombra, la carolina,

el gerani envernissat

i l’inefable combat

dels lliris de paperina.


Joia, Pols de xeringuilla;

cobalt dels blauets novells;

blanc, vermell, tigrat, clavells!

flor tropical de vainilla.


Els lilàs el cel retalla

i les glicines ventalla

vent perfumat de jacints.


El moc de gall, com s’engalla!

quan a giravolts davalla

un xàfec de llessamins.


Agonia de llum, Mercè Rodoreda



dissabte, 22 de maig del 2010

L'hort


Jo estimo el jardí com a les ninetes dels meus ulls: no l’estimo pas perquè siga molt bell, sinó perquè és jardí i per què és meu: és a dir perquè està secretament unit a ma vida secreta d’ànima contemplativa. (...)

Jo les deixo a les dolces, a les aromoses, a les belles flors poncellar i badar-se sobre llurs tiges rient al sol, escabellant-se al vent, cloent-se lentament al capvespre o esfullant-se en el silenci de la nit (...)


Més en nostre jardí no són pas flors soles el que hi ha, també hi ha arbres de fruit: perers, pruneres, cirerers, magraners, llimoners, parres,...

Los llimoners va plantar-los l’avi fa més de seixanta anys; arrimats a les parets de la casa van créixer tant, que capegen per sobre tanques i ensenyen com temptadores presentalles d’or ses pesants llimones als jornalers que conreen les vinyes, allà, en el cap del terme.

Oh, una parra!, posa-t’hi amic, sota una parra estesa, cap allà a les darreries de maig, quan la primavera es casa amb l’estiu, quan els dies són serens i llargs, quan es barregen les darreres balmes amb les primeres xardors, quan tot el món és una luxuriosa i esclatant caixa de Pandora, plena de pecats, si vols, mes de pecats,... clàssicament lògics,... Posa-t’hi. Amic, a sota d’una parra estesa i sabràs què és la follia d’un encís.

Víctor Català (L’hort - Intimitats)

dijous, 13 de maig del 2010

Impressiona... molt

No tenia intenció de fer un nou escrit al bloc que fes referència a guerres, ni a conflictes, però cercant una música, he vist aquesta composició al Youtube que podeu veure tot seguit. Música i imatges creen un impacte sonor i visual que fa posar la pell de gallina, que no podria deixar a ningú indiferent. Mireu-lo fins al final...