dimarts, 26 de maig de 2009

L'Empordà



Llegia una entrevista, a Antoni Martí, un cineasta empordanès nascut a Barcelona. La resposta a la pregunta "Com és l'Empordà que vostè estima?", va ser la descripció poètica que podeu llegir:
Des dels temps dels grecs, l'Empordà és un disseny dels deus. Un marc escènic esplèndid i espectacular. Una orografia rica i amable. Un país on amb poca distància trobem planes mediterrànies, paisatges centreeuropeus i un clima alpí. Molts països necessiten hores de tren d'alta velocitat per gaudir de tot això, però aquí Josep Pla ho feia amb tartana.
La Vanguàrdia, 20 de maig de 2009




La definició em recordà un fragment d'un text de Joaquim Casas que havia llegit feia un temps:

El Baix Empordà, o l'Empordanet, conforma una de les comarques més insignes de la Catalunya Vella. Des del punt de vista paisatgístic, esdevé un rodal ben construït, complet, madur, acabat amb gràcia.
La seva façana marítima -sensacional de debó- reflecteix una singularitat manifesta. És, sense cap mena de dubte, el rovell d'ou de la Costa Brava. Filant prim, es pot afirmar que la seva quinta essència és la zona de Palafrugell i de Begur, on hi ha les cales més íntimes, acollidores, glorioses i plenes de llum de la riba mediterrània catalana, incommensurable.


És ben cert. Calella, Llafranc, Tamariu, Aiguablava, Fornells, Sa Tuna, Aiguafreda i tantes altres integren un rosari fantàstic refolgades marineres, de racons salats que posseeixen qualitats excelses, emocionants. Sant Feliu de Guíxols i Palamós són, per la seva banda, les pancartes anunciadores del paradís marítim comarcal.
No resulta pas menys amanit l'Empordà petit de terra endins. El Pedró de Pals, pel cas, dibuixa un recinte excepcional, tant de contingut com de continent. L'espai que domina, equilibrat fins a graus superlatius, fa posar la pell de gallina. (...)
La deixalla humana més antiga i sorprenent de la comarca és -deixant al marge els dòlmens i altres elements semblants- el poblat ibèric d'Ullastret, que tragina pel camí dels segles més de mitja dotzena de milers d'anys en les seves pedres. (...)

Prop de Palafrugell, en un mas de la parròquia de Llofriu, hi viu un home que coneix pam a pam l'Empordanet, el meu país, com ell l'anomena. És Josep Pla, pagès, mariner, escriptor, català i ciutadà del món com pocs n'hi ha a la nostra terra. Ell ens ha ensenyat, més que ningú, a conèixer i a estimar amb serenitat apassionada el paisatge, els vents, les pluges i els suquets de peix del Baix Empordà. I, amb tot plegat, la humanitat que l'habita.



Un Josep Pla que a Escrits empordanesos ens diu:

Ara la meva idea és que aquesta comarca ha tingut molts paisatges successius i molt diferents... A l'Empordà, que havia desat sobretot un país de vinyes i d'oliveres, hi foren fomentades les closes, els prats, és a dir, les herbes per al bestiar...

dissabte, 23 de maig de 2009

les carrinclonades també tenen algun, només algun... aspecte positiu





Qui diu que d’una cosa dolenta no se’n pot descobrir una de bona? De la difusió d’un concurs tan “cutre” – perdoneu la paraula- i carrincló com eurovision, n'he descobert un músic i cantant que contagia gratament.





Em refereixo a Alexander Rybak, un jovenet de 23 anys, violinista, compositor, actor i cantant, nascut a Minsk i que des de petit viu a Noruega. It's the violin that has made 20 years of my life exciting, diu. I realment és el que transmet. El violí l’apassiona. I aquesta passió i virtuositat és el que l’ha portat a ser admirat pels noruecs i per mitja Europa (deu ser que l’altra encara no el coneix!).






Guanyador de premis com el Anders Jahre Culture Prize el 2004, no ha estat que hagi guanyat l’eurovisió – déu me’n guardi (diuen els grans)- que m’ha portat a parlar-ne. No, no... És haver aconseguit que una cançó folk i amb aires de tradicionalitat, estil massa sovint rebutjat i considerat de segones- hagi esdevingut capdavantera i valorada

dimarts, 19 de maig de 2009

En record de Mario Benedetti


Piedrecitas en la ventana

De vez en cuando la alegría

tira piedritas contra mi ventana
quiere avisarme que está ahí esperando
pero me siento calmo
casi diría ecuánime
voy a guardar la angustia en un escondite
y luego a tenderme cara al techo
que es una posición gallarda y cómoda
para filtrar noticias y creerlas

quién sabe dónde quedan mis próximas huellas
ni cuándo mi historia va a ser computada
quién sabe qué consejos voy a inventar aún
y qué atajo hallaré para no seguirlos

está bien no jugaré al desahucio
no tatuaré el recuerdo con olvidos
mucho queda por decir y callar
y también quedan uvas para llenar la boca

está bien me doy por persuadido
que la alegría no tire más piedritas
abriré la ventana
abriré la ventana.



Yo no te pido

Yo no te pido que me bajes
una estrella azul
sólo te pido que mi espacio
llenes con tu luz.

Yo no te pido que me firmes
diez papeles grises para amar
sólo te pido que tú quieras
las palomas que suelo mirar.

De lo pasado no lo voy a negar
el futuro algún día llegará
y del presente
qué le importa a la gente
si es que siempre van a hablar.

Sigue llenando este minuto
de razones para respirar
no me complazcas no te niegues
no hables por hablar.

Yo no te pido que me bajes
una estrella azul
sólo te pido que mi espacio
llenes con tu luz.



Viceversa

Tengo miedo de verte
necesidad de verte
esperanza de verte
desazones de verte.

Tengo ganas de hallarte
preocupación de hallarte
certidumbre de hallarte
pobres dudas de hallarte.

Tengo urgencia de oírte
alegría de oírte
buena suerte de oírte
y temores de oírte.
o sea,
resumiendo
estoy jodido
y radiante
quizá más lo primero
que lo segundo
y también
viceversa.



Haiku 115

Cuando me entierren
por favor no se olviden
de mi bolígrafo.