Descanso. Amb els ulls entreoberts, jugo amb les espurnes de sol que entren per les escletxes de la finestra. En els fils de llum, blancs, hi ballen transparents uns minúsculs punts de borrissol, o de pols etèria. Dansen capritxosos, qui sap si empesos pel poc aire que s’escola a dins la cambra.
El silenci envaix l’espai. Respectuós, sense gosar trencar l’encantament del pensament. S’estén i s’escampa, i s’agombola, crea una atmosfera plàcida, delicada, tènue.
Et penso. I imagino la teva cara que fa tants dies que no veig. I somric. Recordo cada traça. El teu somriure mesurat, les teves dents blanques que tantes vegades he descobert lentament. Els teus ulls, foscos, amb petites guspires provocadores. delerosos quan els tanques, per assaborir.
I et sé lluny i sento tant aprop, com l’estiu amb la calor, i els dies de fresca i pluja.
4 comentaris:
Sigui cert o no, molta gent es podria agafar aquestes paraules com a seves.
Plàcid i encisador.
Salut i Terra
L'estiu té aquests moments de melanconia literària i és un intent molt aconseguit.
Bon estiu Nuria
... hi ha escrits que passen coll avall com l'aigua fresca.
Publica un comentari a l'entrada