L’ensenyament a debat

Què us va semblar el debat d’ahir? Més que un debat, diria que va ser un ruixat de reflexions diverses. Tanta gent convidada a parlar té pros i contres i en aquest cas, i aquesta és la meva modesta opinió, va tenir contres.

De fet, un debat sobre l’estat de l’educació o de l’ensenyament –termes que no són del tot coincidents-, no ho va ser.
Per què.... com va dir en Salvador Cardús parlar d’educació o d’ensenyament no vol dir parlar només d’escola, - i els mateixos representants de les escoles van caure en el parany que va posar en Josep Cuní. Per parlar abastament de l’educació cal parlar de la família, de l’entorn,... sinó o tractem l’educació de forma parcial o bé parlem només d’ensenyament.
I com va dir en Jaume Cela, parlar d’educació o d’ensenyament no vol dir parlar només de la franja d’estudis obligatoris i batxillerat, sinó que l’educació inclou totes les edats i com a mínim l’educació infantil i de persones adultes.

El debat va permetre –a part de contemplar un moderador amb posats de pantalleta i amb un somriure constant que no entenia- parlar molt per sobre i poc a fons. Van parlar representants de diferents sectors, sense un debat clar, sense que hi hagués una picada d’ull a l’espectador que el fes reflexionar.

En resum, no és el debat que esperava i crec que no és el debat que esperava molta gent. Sí que és bo, no obstant, que es continuï parlant de l’educació i de l’ensenyament.

En un dia com avui... Plou, de Josep Carner

Totes les bruixes d'aquest món perdut
són en el cel bretó, que en desvaria;
l'aigua bruny, delerosa, el punxegut
capell dels cloquerets de Normandia.
París regala deplorablement;
es nega Niça d'aiguarells en doina.
Milers d'esgarrifances d'un moment
punyen Sena, Garona, Rin i Roine.
L'aigua podreix els carrerons malalts;
gorgolen per cent becs les catedrals.
La pluja a tot arreu, esbiaixant-se,
veu solament alguna mà que es mou
fregant un vidre de finestra. Plou
a totes les estacions de França.
Josep Carner

Bulling o agressivitat injusta

Fa anys que existeix i no se li havia donat cap nom anglès. Molts de nosaltres, si fem una mica de memòria, podem recordar que en el nostre centre i potser fins i tot a la nostra aula, hi havia alumnes que se’ls havia agafat de cap d’esquila.

Sovint eren alumnes febles, amb una certa dosi d’aturament i de no saber què passa pel món o bé alumnes que tenien unes notes brillants i que no estaven gens interessats o interessades en passar hores darrere una pilota o d’una revista de cotxes.

Altres vegades, no eren ni una cosa, ni l’altra, però no queien bé al cap de colla.

Les hores del pati i quan s’havien de fer treballs en grup, eren especialment cruels. Els botxins boicotejaven el company, no el deixaven jugar, li passaven al davant si hi havia una cua i s’agrupaven ràpidament perquè no formés part del seu grup.

L’infant víctima es trobava una vegada i l’altra també que no podia jugar mai amb els companys, que no tenia grup amb qui fer els treballs i es quedava en un tres i no res, sense cap recurs per sortir-se’n.

El professorat feia el que podia, però sovint era la pròpia víctima que havia d’intentar trobar els recursos per evitar aquell tracte i per ser admès a la colla.

I és que algun d’aquests angelets que tenim a casa, aquests infantons dèbils que no són capaços de desparar taula, de fer-se el llit o d’anar a fer encàrrecs, poden ser dimonis cruels.

No? I tant que sí. I sinó, qui és que agredeix companys a l’hora del pati, que els boicoteja a l’aula o que se’n riu quan sap que passa una tristesa familiar. Algú és i no m’ho invento.

El “bulling” que se’n diu avui en dia, continua present a les aules, als centres i al carrer. I sinó pregunteu-ho al professorat, als alumnes que el pateixen. Ens en faran cinc cèntims.

Malauradament, però, el que abans consistia en un boicot o un mastegot, ara es converteix en una acció més greu.

Quina és la causa? Alguns psicòlegs i pedagogs culpen l’increment de violència social, els viodeojocs plens d’agressivitat, els programes de la televisió poc adequats,...

D’altres diuen que no ens podem queixar que la violència social ha baixat molt i que el que veiem és la ressaca que en queda. Ressaca?

Deu ser una ressaca molt llarga i molt mal portada contra la qual hem de lluitar tots.

Imatges extretes del cercador Google

Tardor: bellesa plena d'inspiració

Tardor (Les quatre estacions) - Vivaldi




Música de Chris Spheeris i pintures de Leonid Afremov

Tres veus, una cançó de tardor: Fulles de tardor (Autumn leaves)

Contra la falsa sardana

-->

Coneixeu el llibre “Contra la falsa sardana”?
La primera edició es va publicar el 1953 i l’autor és Lluís Albert.
Lluís Albert és compositor, musicòleg i estudiós de l’obra de la seva tia: Caterina Albert, Víctor Català i dipositari del Museu-Arxiu Víctor Català.
Va estudiar al Conservatori Municipal de Música de Barcelona i al Conservatori del Liceu de Barcelona.
És compositor de més de vuitanta sardanes i ha compost peces per a quintet de vent, orquestra simfònica... Musicòleg de la sardana, ha rebut diferents premis en reconeixement de la seva important tasca de creació, difusió i preservació de la sardana.

L’any 1953, Lluís Albert va escriure el llibre que us citava abans per argumentar i defensar la manera primera a antitradicional i fruit d’una innovació personal que fins i tot ja ha estat batejada en algun cas de manera explícita “estil Fontbernat”. de ballar la sardana:

“ aquestes planes volen resumir el llarg procés que ha portat al fet indiscutible que actualment la posició dels braços caiguts en els curts de la sardana sigui reconeguda pels historiadors com a antitradicional i fruit d’una innovació personal que fins i tot ja ha estat batejada en algun cas de manera explícita “estil Fontbernat”.

En Lluís Albert, en una segona edició que incorpora un interessant apèndix ens explica:

L’any 2006 el periodista i escriptor Emili Casademont en el seu article “Cent anys de l’”estil Fontbernat” publicat al número 256 de la revista “Som” explica l’origen del costum de ballar els curts amb els braços avall:
“Esteve Fontbernat (...) l’any 1907 escrigué el fascicle Estètica de la sardana (...) on indicava com havine de posar els braços els dansaires (...) De fet, alguns sardanistes ja començaren a ballar els curts de la sardana amb els braços avall, seguint el consell que els donava l’Esteve, cap a les acaballes de 1906 (...) Després de la Guerra Civil, s’imposà l’anomenat “estil Fontbernat”

I afegeix que moltes persones s’han posicionat respecte a la polèmica i entre les que cita hi ha la de Jaume Nonell i de Lluís Subirana que a la seva obra “La sardana a Sabadell” abunden en la idea que “la posició dels braços en els curts” és “un invent d’aquesta època (1927).


D'acord al que explica el llibre, les sardanes inicialment es ballaven SEMPRE amb els braços enlaire. Va ser a partir de la Guerra Civil i sobretot a mitjans segle XX que es va anar estenent la “moda” de ballar una part de la sardana amb els braços “derrotats”, cap a terra.

Com podeu veure, fins i tot amb les sardanes hi ha polèmica. No obstant si us hi fixeu, la majoria d’escultures i de pintures que tenen com a tema la sardana reflecteixen el moment en què els sardanistes tenen els braços ben amunt, imatge molt més elegant i estilitzada, tant quan es balla com quan es "retrata".

Amb aroma de cafè

I del cafè, què ens n'explica Josep Pla?

En els meus primers anys de vida, el cafè, en aquest país era molt bo –a Barcelona excel·lent- i en tota la llargada del litoral, excels. Tothom en bevia: agradava molt a la gent. Es bevia negre, sol (...) Es feia bullir aigua amb cafè mòlt i després es feia passar el líquid resultant per un colador que era anomenat la barretina. En els establiments el servien en tasses de respecte i feien el roquill –que a Barcelona, més tard, anomenaren carajillo- de rom o de canya de sucre. (...)

El cafè, copa i puro és una institució típica d’aquest país, a partir de l’època granada de la burgesia i, en definitiva, és una conseqüència perfectament natural del règim d’alimentació adoptat per aquest país, que consisteix en un esmorzar generalment precari, un dinar voluminós i important i un sopar substanciós –encara que cada dia menys-, tot plegat emmarcat en un horari absurd, mot tardà. Aquest règim ens vingué de ponent – i és el que s’adapta més a un tipus de societat burocràtica que ho fa tot tard, perquè es lleva tard, treballa poc i passa l’estona havent dinat, en tertúlies de cafè o de casa particular, llarguíssimes. (...)

Manet. La tertulia del Café Guerbois. 1869

I...què me'n dieu d'aquest anunci? Us atreviu a portar-li la contrària?