diumenge, 16 de gener del 2011

Expressions conegudes?



Pocs dies abans de vacances, parlava per telèfon amb un company de feina i li vaig comentar: amb tot l’enrenou de feina que s’ha de finalitzar en pocs dies i amb la documentació que s’ha de tramitar, enviar,..., m’hauries d’ajudar a resoldre un parell de temes perquè vaig amb un dimoni a cada orella.


I, a l’altra banda de l’auricular, vaig notar un silenci que s’allargava i de sobte... la veu va preguntar: què vol dir anar amb un dimoni a cada orella?

I em vaig sorprendre: podia ser que no conegués l’expressió? Si ja la sentia quan era petita...

I li vaig explicar: volia dir que anaves a mil, que tenies molta feina i tenies pressa i neguit per resoldre-la. Potser l’expressió moderna que se li assemblaria seria: “anar com una moto”.

I ara em pregunto: la feu servir aquesta expressió? La coneixíeu?




I ja, per acabar-ho d’arrodonir n’afegeixo una altra: A en Pepet o a la Pepeta, “ni cent matalassos li tapen el cul”, expressió que es fa servir per indicar que una persona és molt creguda, que té fums, o com algunes persones diuen “és un cregut o una creguda”. Aquesta sí, oi, i és que és més coneguda.

Ah! I feu servir la paraula gota per donar força a una negació?

Per exemple:

- I havia gota de pa a la bossa del pa? (pressuposa el no)

- No, ni gota




divendres, 7 de gener del 2011

Plantar sobre la terra



Plantar sobre la terra

els peus. Ja no tenir

por. Sentir com puja

la saba, amunt, amunt.

Créixer com un arbre.

A la seva ombra

aixoplugar a algú que

també se senti sol, sola

com tu, com jo.


Montserrat Abelló

D’El blat del temps, 1986

dimarts, 4 de gener del 2011

La cerimònia japonesa del te




Fa uns dies, vaig poder assistir a una cerimònia del te japonesa. Quan em van convidar em va venir al cap el te i les pastes angleses. Però pel to cerimòniós i la importància que li donaven, de seguida em vaig adonar que no es tractava d'anar a prendre el te a mitja tarda, d'acord als costums anglesos, sinó de quelcom especial, que intentaré descriure.


Japó és un país amb força cerimònies tradicionals. Una d’aquestes és la cerimònia del te, una cerimònia que té una estètica que la fa diferent de qualsevol altra.

El te més utilitzat a Japó, per a la cerimònia, és el te verd en pols, que s’anomena matxa. És un te molt refrescant i suau, de color de jade.

Japó va introduir el te al voltant del segle VIII, tot i que el matxa no va entrar fins el segle XII. Un dels tes més famosos és el de Uji, procedent de la zona propera a Kioto, on es diu que es produeix el millor te japonès.

Les primeres normes i procediments vinculades a la cerimònia del te van sorgir per influència dels guerrers samurais a la societat i es van sensibilitzar a partir del segle XV, amb influència del budismes Zen.




La cerimònia del te és el símbol de l’esforç instintiu dels japonesos per aconseguir el reconeixement de la verdadera bellesa, que resideix en la simplicitat i la senzillesa.

Els utensilis per preparar el te són el Txa-wan (tetera), el Txa-ire (bol per al te), el Txa-sen (escombreta especial de bambú) i la txa-shaku (cullerot de bambú de servir). Aquests estris, petites obres d’art, acostumen a passar d’una generació a l’altra.

El te es prepara en un bol, amb tres cullerades de matxa per persona i un terç d’un cullerot d’aigua calenta, es bat amb l’escombreta fins que té consistència semblant a la sopa de pèsols.



Es posa damunt la taula i el convidat o convidada l’agafa en beu un glop o dos, fa una inclinació i neteja la vora del bol i el desa per tal que en pugui beure un altre convidat.


Gaudir de la cerimònia i assaborir el matxa va ser excepcional. El joc de contrastos del matxa, fresc i intens, espès i suau alhora, són incomparables i difícils de descriure: deliciós.