Coneixeu l'ocarina?

L’ocarina és un instrument de vent molt antic. És petit, ovalat i de ceràmica i buit a l’interior. Rarament en podem trobar de fets amb plàstic, fusta, vidre o metall o rarament amb vegetals i fruites. Per fer-lo més atractiu, hi ha ocarines de ceràmica amb pintures de colors molt atractius.

Sembla que l’origen de l’ocarina es remunta a l’Amèrica dels quítxues i aimares. S’utilitza a Bolívia, Perú, el nord de Xile i tota Mesomèrica. A Europa es fa ús d’un instrument de vent semblant que té l’origen en el gemshorn, un instrument fet amb banya.

Tot i que pot tenir entre quatre i tretze forats, el més habitual és que en tingui vuit.
El so varia una mica en funció de la mida dels forats que té l’instrument i no de la seva grandària, que no sol ser més gros que el palmell de la mà.

Aquest instrument es va fer conegut entre la gent jove de tot el món en aparèixer en el joc de consola “The legend of Zelda: Ocarina of Time on el protagonista havia de fer ús d’una ocarina que portava i que li concedia poders.

Si el volem escoltar, sovint el sentirem amb acompanyament de quenes o de flautes de pan. Sol, o amb acompanyament, el so de l’ocarina ens recordarà el vent que ho embolcalla tot i fuig amanyagant les muntanyes.


Escoltem com sona l’ocarina...

i després després amb més marxeta i la flauta de pan...

MESTER D'AMOR

La vida és comptada. Les busques del rellotge no s'aturen. "Lo temps és breu", ens recorda una cita en un rellotge de sol.
No podem malbaratar els segons, els minuts, les hores, els dies de què gaudim.
No podem ignorar i ser cecs de tot el bell que ens ofereix la vida: les flors, la seva olor, la natura, les sensacions i els sentiments...
Així ho diu aquest bonic poema de Joan Salvat-Papasseit. Avui que és diumenge, que fa sol, que la primavera es respira a l'aire... assaborim-la.

Si en saps el pler no estalviïs el bes

que el goig d'amar no comporta mesura.

Deixa't besar, i tu besa després

que és sempre als llavis que l'amor perdura.

No besis, no, com l'esclau i el creient,

mes com vianant a la font regalada;

deixa't besar -sacrifici ferent-,

com més roent més fidel la besada.

Què hauries fet si mories abans

sense altre fruit que l'oreig en ta galta?

Deixa't besar, i en el pit, a les mans,

amant o amada -la copa ben alta.

Quan besis, beu, curi el veire el temor:

besa en el coll, la més bella contrada.

Deixa't besar i si et quedava enyor

besa de nou, que la vida és comptada.

Joan SALVAT-PAPASSEIT

La sopa de pedres

Coneixeu el conte de La sopa de pedres? Si no m'equivoco, no se'n coneix l'origen, però de boca, en boca, s'ha anat difonent per tot Europa, per tot el món amb petites variants. En uns països la sopa és de pedres, en altres és de clau, en altres de destral i força més variacions. Amb el protagonista també hi ha petites diferències, així pot arribar a ser soldat o frare. El conté, explicat en un país o altre, té el mateix missatge: la unitat i la solidaritat, el compartir són la clau per superar tots els reptes. Però deixem-nos de romanços i anem al gra. De totes les versions, aquesta és la que m'ha agradat més.



La trobareu a internet, clicant AQUÍ , i també us l'adjunto tot seguit: Hi havia una vegada, en un país molt llunyà, molt llunya...

La sopa de pedres

Personatges: Narrador 1, Narrador 2, Soldat, Sra. Hortènsia, Sra. Eufràsia, Teresa, Martí, Elisabet, Lluís, Anna, Ester, Fina

NARRADOR 1: Diu que una vegada, fa molt temps d'això, hi havia un país que estava en guerra. I sabeu que les guerres sempre porten problemes, porten rancúnies, enveges, hi ha molts morts, molta sang. Però sobretot a les guerres hi falta el pa. La gent passa gana. No es cull el blat, no es fa farina i la gent es mor de gana.

NARRADOR 2: Un bon dia, un soldat, fart de fer anar les armes, va decidir fugir de la guerra. I fugint, fugint, cansat i afamat, va arribar a un poble. Era alt com un sant pau i xuclat com un clau, i anava brut, esparracat i polsós. Semblava un sac d'ossos. Un fideu. Mort de fam, arribà a una casa, trucà a la porta i quan surt la mestressa diu:

SOLDAT: Mestressa, no teniu pas un tros de pa per a aquest soldat que ve mort de fam de la guerra? NARRADOR 2: La mestressa de la casa se'l mira i diu:

SRA. HORTÈNSIA: Però, que estàs tocat del bolet? Que t'has begut l'enteniment? No ho saps, que no hi ha pa? Però... com t'atreveixes...? Mal llamp t'arreplegui...!

NARRADOR 2: I a cops de guitzes i empentes el treu fora de la casa. Pobre soldat...! Prova fortuna en una altra casa, truca i diu:

SOLDAT: Mestressa, no teniu pas un tros de formatge per a aquest soldat que ve mort de fam de la guerra?




NARRADOR 2: La mestressa se'l mira de fit a fit i li diu:

SRA. EUFRÀSIA: Però, que estàs boig? Que no saps que no n'hi ha, de menjar? Com t'atreveixes a demanar-ne?

NARRADOR 2: I també a puntades de peu i empentes el treu a fora. Pobre soldat...! Ho va provar en un altre porta, en dues, en tres, en quatre i en cinc. I a totes les portes va rebre la mateixa resposta:

SRA. HORTÈNSIA + SRA. EUFRÀSIA: Estàs tocat del bolet! Estàs boig! Fora, fuig d’aquí...!

NARRADOR 1: I és que la gent d'aquell poble estaven tips de la guerra miserable que els havia cremat els camps i se'ls havia endut els nois, i és per això que del soldat no en volien saber res. Li tancaven la porta als nassos tot cridant-li que se n'anés.

NARRADOR 2: Ah!, però el soldat no es va donar per vençut... Travessà el poble de cap a cap i se n’anà al final del poble, on hi havia un safareig públic. Trobà unes quantes mosses i diu:

SOLDAT: Ei! Mosses! No em voleu pas ajudar a fer una sopa que faig de pedres?

NARRADOR 2: Les mosses van riure.

TERESA: Una sopa de pedres...? Però que estàs boig?

NARRADOR 2: I se li’n reien. El nostre soldat, cansat, afamat i deprimit, es va asseure al costat de la font de la plaça del poble i, com que ja no sabia què fer, es va posar a plorar. Plorava i plorava fins que un nen se li va acostar, i després un altre i un altre encara.

ELISABET: Soldat, què tens? Perquè plores?

SOLDAT: És que jo volia fer una sopa de pedres, que és una sopa que jo sé fer i que em surt molt bona, però no puc fer-la.

MARTÍ: Que et podem ajudar?

SOLDAT: I tant, mainada...! Mireu, necessito que em porteu una perola grossa, aigua, un grapat de pedres i llenya per a fer foc.

NARRADOR 2: En un tres i no res tots els vailets van anar a buscar les coses que havia demanat el soldat. Encenen foc, posen la perola al damunt, i hi fiquen aigua i pedres. L’aigua es començà a escalfar. Els vailets estaven impacients i deien:

MARTÍ: Podem tastar la sopa?

SOLDAT: Calma, calma!



NARRADOR 2: La sopa s’anava escalfant, i al cap de poc, el soldat posà els dits a dins, la tastà i diu:

SOLDAT: Mmmmm...! Que bona... Jo diria, però, que hi falta un punt de sal.

NARRADOR 2: Una noia que es deia Elisabet digué:

ELISABET: Però, si jo en tinc a casa meva...!

NARRADOR 2: Es posà a córrer cap a casa seva i, d’amagatotis de la seva mare, agafà la sal i la portà al soldat, que la tirà a l’olla. Al cap d’una estona, el soldat tornà a tastar la sopa i digué:

SOLDAT: Que bona...! Però jo diria que li falta una mica de tomàquet.

NARRADOR 2: Un noi que es deia Lluís li fa:

LLUÍS: Però si jo en tinc a casa meva! Hi vaig de seguida.

SOLDAT: I també faltarien patates i arròs.



ANNA: Doncs jo puc treure les patates de l’hort.

ESTER: I jo a casa hi tinc arròs. El vaig a buscar!

FINA: I jo, que puc portar?

SOLDAT: No tens pas enciam?

FINA: Sí que en tinc! Ara hi corro!

NARRADOR 2: I aquells vailets van anar portant pastanagues, cebes, mongetes, cigrons, naps, cols, apis, llenties, i fins i tot un va portar un tros de pollastre. La plaça ja era plena de tots els nens del poble i al mig hi havia el soldat que remenava l'olla amb molta cerimònia. La tornà a tastar, en tragué les pedres amb una cullera i digué:

SOLDAT: Aquesta sopa ja està. Mmmmm...! Quina sopa més bona! Ens ha quedat boníssima! És la millor sopa de pedres que he tastat mai!


NARRADOR 2: Tots els nens aplaudien i saltaven fent crits per la plaça.

SOLDAT: Ara aneu a casa vostra i dieu als pares, avis i oncles que vinguin amb plats i culleres, que avui hi ha sopa de pedres per a tothom!

NARRADOR 2: Va haver-hi sopa per a tothom. Ningú se’n va quedar sense en aquell poble.

NARRADOR 1: I així va ser com gràcies als nens, aquell soldat i tot el poble van poder menjar per tota la gana que tenien, contents i fent festa. I des d’aquell dia, tota la gent del poble, grans i petits, gràcies a un soldat desconegut, va aprendre a compartir una mica més el que cadascú tenia.

El pendís

Jo deia ahir:

ésser i sentir,

fortuna rara.

Per què la gent -rosec mesquí-

no se n'amara,

d'ésser i sentir?

I era per mi

goig pur. Mes ara,

per un pendís

rodoladís

jo faig ma via.

Un pas amunt i en llisco sis.

Si defallia,

per mon pendís

tan dret i llis

rodolaria.

Si em vull salvar,

bé cal pujar,

no mirar enrere.

Enlaire sols puc esguardar,

que en la vorera

l'herba es secà

i es revoltà

sa cabellera.

I els arbres són

d'un sol pregon

la immòbil presa;

tot el brancatge acota el front,

i gran feresa

dins mi es difon.

Sóc no sé on,

re no es palesa.

Res ni ningú

no se m'enduu.

La mà amorosa,

l'esguard serè i el pas segur,

la remorosa

parla d'algú

que al cor tan nu

fos venturosa,

tot, lentament,

sens frisament,

fuig de ma ruta.

Pel món tingués com el morent

l'ànima eixuta,

i aquell frement

deseiximent

que res no immuta!

Clementina Arderiu

L'alta llibertat (1920)

Coneixeu la Fundació Manuel de Pedrolo?

Coneixeu la pàgina web de la Fundació Manuel de Pedrolo? És un web interessant amb informació de l’escriptor, amb fragments o cites com les tres que podeu llegir tot seguit i amb fotografies que no deixen indiferent. Algunes d'aquestes són les premiades en el 1r Concurs de fotografia.



“Allò en que cal esmerçar temps no és pas a demostrar que Catalunya és bilingüe, i fer-nos-el perdre tractant de desmentir-ho, sinó a constatar la catalanitat de Catalunya, que s’expressa en català, i reclama un tracte d’igualtat que convertirà aquestes qüestions en ocioses i aclarirà que el bilingüisme,lluny de ser natural, és estrictament oficial, la cosa sempre més allunyada possible de la naturalitat i que afecta únicament els catalans i els pocs residents de parla castellana que s’han adaptat al país.”
Fragment recollit en el volum “Els elefants són contagiosos” Llibres a l’abast d’Edicions 62. Primera edició 1974



“Catalunya, lligada i ben lligada per lleis, ordres i manaments escrits o no escrits, però terriblement operants rep, aleshores, per postres, l’allau de forans que, ben innocentment, serveixen els interessos uniformistes i uniformadors d’un Estat que, gràcies a la seva imprecisió, per a no dir res més, els expulsa de la llar. Amb un sol tret es maten dos pardals; s’estalvien unes reformes que beneficiarien el poble i ens atansarien a la consecució d’una vera justícia social i s’enquista un cos estrany en una comunitat que no disposa de res per a assimilar-lo abans que creï problemes.”
Avui, 14 de juliol de 1976




“Un home, i un poble, només pot pensar en la seva llengua, i si per dissort un dia arriba a pensar en la del veí, ja no és ell, sinó un altre, i de vegades ni això, car en el procés ho ha perdut tot, a començar per les arrels, sense les quals no hi pot haver brancam, sense les quals les primaveres poden succeir-se al llarg dels camps, però ja només seran una alenada sobre un cos mort que es podreix lentament i enverina la saba nodridora. És una altra manera de corrompre, i, com que som sans, no l’acceptem. Els partits ‘catalanistes’ es divideixen entre els que s’entretenen eternament i els que ja surten desmoralitzats a competir. Son dues maneres de viure desenganyat, doncs: de perdre sempre. Hi ha catalans que no són independentistes, perquè no es volen “deixar aixecar la camisa”, per dir-ho d’una manera gràfica: més s’estimen que els la prenguin. La llibertat no és fer el que vulguis; és no haver de fer allò que volen els altres. La societat ‘premia’ els autors que més bé la representen. S la societat és submisa, com la nostra, enlairarà els escriptors que més bel•licosament defensin aquesta submissió."



Em permeto afegir un quart fragment, ciutadanament humà:

" Això és la ciutat, aquest banc on s'asseu una vella cansada, aquest arbre que es menja una xarxa de fils, aquest pati on remenen els gossos, una plaça on badalla un toll d'aigua, la barraca on dormen els manobres, aquest tumor que ens rebenta i segrega, amb aquest nus que us escanya, un dolor que s'aprima en la pell i en silenci i per sempre t'estima...Res d'essencial no és escrit a les guies ja ho veieu."

El cant del gall

Si de sobte us preguntessin quin és el so que fa el cant d'un gall, primer quedaríeu parats, mirant amb ulls interrogants a la persona que us interroga i tot seguit respondríeu: “quiquiriquic”.

El que potser no sospitaríeu és que si aquesta pregunta la féssim a persones de diferents nacionalitats, ens respondrien diferent. I no és que els galls parlin diferents llengües.

Si féssim la pregunta a una persona anglesa ens respondria: cock-a-doodle-do; una de xinesa ens diria goh-geh-goh-goh; una persona francesa cantaria cocorico, una d’alemanya kikeriki; una de grega, kikiriku.

Si fes el so una persona italiana sonaria chicchirichì, si fos espanyola quiquiriquí, si fos sueca kuckeliku, romanesa cucurigu; finesa kukkokiekuu,...

I així seguiríem fins poder comprovar que hi ha quasi tantes versions com llengües.