Llegeixo: Austràlia, el nou film de Nicole Kidman i Hugh Jackman, també es podrà veure en català. Carai, és fantàstic, una pel·lícula en llengua catalana i a més de les taquilleres. La notícia continua: La pel·lícula es podrà veure a les sales Cinesa Heron City, Palau Balañá, Lauren Gràcia, Cinemes Nàpols (Barcelona); Catalunya (Berga); Albéniz, Oscar (Girona); Oscar el Nord (Granollers); JCA Alpicat (Lleida); Atlàntida (Manresa); Imperial (Sabadell); Oscar (Tarragona); Vigatà (Vic).
És a dir que de tots els cinemes que hi ha a Catalunya, és una gran notícia que la pel·lícula es podrà veure en català a 14 cinemes catalans.
És a dir que qui no visqui en una de les nou poblacions privilegiades haurà d'agafar el cotxe i fer un mínim d'una hora de cotxe per poder veure la pel·lícula i haurà de gastar més diners i temps.
És a dir que si hi ha qui considera que la llengua castellana viua Catalunya en una situació d’amenaça, o no va mai al cinema o no llegeix els diaris o no viu la realitat.
La notícia acaba:Aquesta estrena compta amb el suport de la Secretaria de Política Lingüística per tal de promoure i facilitar la presència del cinema doblat i subtitulat en llengua catalana.
Em pregunto si aquest és el suport al cinema en català que prometien molts polítics quan feien campanya electoral. Em pregunto si hi ha algun polític que de veritat pensi que estrenar una pel·lícula en català a catorze cinemes de tot Catalunya és una manera de promocionar la llengua, d’apedaçar-la potser sí,peròde ser un país normal, lingüísticament parlant, segur que no.
Cada criatura que s'enfila dalt d'una cadira i recita un vers, per Nadal, ens diu que encara hi ha país, que encara tenim futur.
(Pròleg de S. Cardús a 50 poemes de Nadal)
A totes les persones que teniu la paciència de seguir els escrits del meu bloc, a vosaltres, amics, amigues, us dono les gràcies per existir en el meu petit món i amb aquest fragment ple de contingut i de missatge us desitjo que passeu...
Molt probablement va ser l'atzar qui ens convidà a aquell cafè fa un any; i en el seu paper de Celestina ens va posar en un temps i un decorat. El meu got està tan buit i els teus llavis tan humits...
Quina pena que no puga creure que ets una sirena fins que a tot arreu del món no haguem canviat, per aigua, tanta sequera. Ja veig com dibuixes un somriure compassiu quan jo pare de parlar i amb l'excusa que ja no queda tabac has marxat. Fins demà. Sé que penses que és el vi el que em fa parlar així.
Ai! quina pena que no puga creure que ets una sirena, perquè sé que les sirenes se n'anaren, fugiren, nedaren buscant el món de la humitat suprema.
Molt probablement va ser l'atzar qui ens convidà a aquell cafè... Quina pena que no puga creure que ets una sirena… ( Joan Amèric)
Pavese és un dels grans de la literatura europea de la primera meitat del segle XX i sobretot un magnífic poeta. Cesare Pavese ha de ser llegit com els bons poetes, sense pressa, en silenci, assaborint cada paraula, cada vers, deixant penetrar el missatge del tema que en una primera etapa, a la qual correspon aquest poema, sovint en monòlegs interiors, verbalitza temes quotidians, records, relacions humanes, la mitificació de la infantesa, nostàlgia. Treballar cansa, un bonic poema que el podeu escoltar en aquest vídeo excel·lent per la cadència de la veu de qui el recita i per l'adequació de la música d'Ennio Morricone. Per si us atrau, us hi afegeixo la lletra.
Traversare una strada per scappare di casa lo fa solo un ragazzo, ma quest‘uomo che gira tutto il giorno le strade, non è più un ragazzo e non scappa di casa. Ci sono d‘estate pomeriggi che fino le piazze son vuote, distese sotto il sole che sta per calare, e quest‘uomo, che giunge per un viale d‘inutili piante, si ferma. Val la pena esser solo, per essere sempre più solo? Solamente girarle, le piazze e le strade sono vuote. Bisogna fermare una donna e parlarle e deciderla a vivere insieme. Altrimenti, uno parla da solo. È per questo che a volte c‘è lo sbronzo notturno che attacca discorsi e racconta i progetti di tutta la vita. Non è certo attendendo nella piazza deserta che s‘incontra qualcuno, ma chi gira le strade si sofferma ogni tanto. Se fossero in due, anche andando per strada, la casa sarebbe dove c‘è quella donna e varrebbe la pena. Nella notte la piazza ritorna deserta e quest‘uomo, che passa, non vede le case tra le inutili luci, non leva più gli occhi: sente solo il selciato, che han fatto altri uomini dalle mani indurite, come sono le sue. Non è giusto restare sulla piazza deserta. Ci sarà certamente quella donna per strada che, pregata, vorrebbe dar mano alla casa.
Treballar cansa
Travessar un carrer i escapar-se de casa
ho fa només un nen, però aquest home que roda
tot el dia els carrers, ja no és pas un nen,
ni s’escapa de casa.
Hi ha sempre a l’estiu
migdiades on places i tot són ben buides, esteses
sota el sol que comença a baixar, i aquest home que arriba
per camins de plantes inútils s’atura.
Val la pena estar sol, per a estar cada dia més sol?
Solament de rodar-hi, són buides les places
i els carrers. Caldria aturar una dona
i parlar-li, que et vulgui per viure plegats.
Altrament ve que hom parla sol. És per això que a vegades
hi ha el borratxo nocturn que inicia discursos
i explica els projectes de tota una vida.
No és pas esperant a la plaça deserta
que es pot trobar algú, però qui roda els carrers
de vegades s’atura. Si no estigués sol,
bo i marxant pels carrers, hi hauria la casa
on hi ha aquella dona i valdria la pena.
A la nit altre cop és deserta la plaça
i aquest home que passa no veu ja les cases
entre els llums tots inútils; els ulls ja no els alça:
L'Aula d'acollida del CEIP Lacustària ha creat, verb que en aquest cas té sentit amb totes les seves lletres, un vídeo que ens ha permès compartir en penjar-lo al Youtube. No obstant, no és gràcies al Youtube que l'he conegut, sinó gràcies al bloc, "Poesia de Proximitat", el qual us convido a visitar.
Avui, un dia fred, de vent fort, de pluja, amic, amiga blocaire, et demano que comparteixis amb mi Hivern, un poema de Miquel Martí i Pol, el poeta dels sentiments, del poble. Gaudirem de la intensitat de la lletra, de la bellesa de les imatges i de la tebior de la música d'aquest vídeo que ens omplirà d'emoció i de tendresa.
Es parla de més de 4.000 dones compositores catalogades, des dels temps medievals, amb l’abadessa Hildegard von Bingen, a les joves compositores actuals.
La qualitat de les seves composicions era com la de compositors de l’època, però els costums i les pressions socials no permetin i no posaven facilitats perquè les compositores es donessin a conèixer i sovint havien de recórrer a germans, marits o amics per difondre les seves obres.
Heu sentit a parlar de l’obra de,
Clara Schumann considerada la pianista més important del segle XIX, tant bona com Franz Liszt (1811-1886) o Sigismund Thalberg (1812-1871), dos dels grans pianistes d’aquella època; que va començar a aprendre a tocar el piano quan tenia cinc anys als onze anys va fer el primer recital i als catorze a compondre. Clara Schumann va compondre el Concert per a Piano en Do Menor, que estrenà als setze anys, amb la Leipzig Gewandhaus Orchestra, dirigida per Felix Mendelssohn. El 1831 es publicà a Alemanya, per primera vegada, una obra de Clara Cuatro poloneses per a piano. Clara es casàamb Robert Schumann i va continuar component i interpretant, malgrat tenir i criar set fills. La carrera de Clara va seguir els més alts nivells professionals fins pocs anys abans de la seva mort.
O de Fanny Mendelssohn-Hensel, més coneguda com la germana de Fèlix Mendelssohn, va rebre la mateixa educació musical que el seu germà, però, Abraham, el pare, li va frenar les aspiracions i l’encaminà a tenir cura de la família. Va ser el seu germà qui va estrenar alguna de les seves obres.
I de Elisabeth Jacquet de la Guerre a la cort de Lluís XIV? I deBlanche Selva,...?
Entrades
