En record de Mario Benedetti

Piedrecitas en la ventana

De vez en cuando la alegría

tira piedritas contra mi ventana
quiere avisarme que está ahí esperando
pero me siento calmo
casi diría ecuánime
voy a guardar la angustia en un escondite
y luego a tenderme cara al techo
que es una posición gallarda y cómoda
para filtrar noticias y creerlas

quién sabe dónde quedan mis próximas huellas
ni cuándo mi historia va a ser computada
quién sabe qué consejos voy a inventar aún
y qué atajo hallaré para no seguirlos

está bien no jugaré al desahucio
no tatuaré el recuerdo con olvidos
mucho queda por decir y callar
y también quedan uvas para llenar la boca

está bien me doy por persuadido
que la alegría no tire más piedritas
abriré la ventana
abriré la ventana.

Yo no te pido

Yo no te pido que me bajes
una estrella azul
sólo te pido que mi espacio
llenes con tu luz.

Yo no te pido que me firmes
diez papeles grises para amar
sólo te pido que tú quieras
las palomas que suelo mirar.

De lo pasado no lo voy a negar
el futuro algún día llegará
y del presente
qué le importa a la gente
si es que siempre van a hablar.

Sigue llenando este minuto
de razones para respirar
no me complazcas no te niegues
no hables por hablar.

Yo no te pido que me bajes
una estrella azul
sólo te pido que mi espacio
llenes con tu luz.

Viceversa

Tengo miedo de verte
necesidad de verte
esperanza de verte
desazones de verte.

Tengo ganas de hallarte
preocupación de hallarte
certidumbre de hallarte
pobres dudas de hallarte.

Tengo urgencia de oírte
alegría de oírte
buena suerte de oírte
y temores de oírte.
o sea,
resumiendo
estoy jodido
y radiante
quizá más lo primero
que lo segundo
y también
viceversa.

Haiku 115

Cuando me entierren
por favor no se olviden
de mi bolígrafo.

Curiós

Segurament sóc la darrera a haver-ho descobert. El cert és que no m'ho havia preguntat mai. I tant que em neguiteja quan no el trobo, quan no el veig. I és que des de fa uns anys, és imprescindible en bona part de les hores que compartim. I ara sembla que puc descobrir què amaga en el seu interior. Puc descobrir el misteri de la seva agilitat, eficiència, complicitat. De qui estic parlant? No! De què... la fletxeta que com un gínjol es mou per la pantalla de l'ordinador quan movem el ratolí. Què faríem sense la fletxeta? Sabeu com es mou? Quin és el mecanisme que l'activa?


Doncs, clica ara, i ho podreu comprovar. Quan hagueu clicat, moveu el ratolí per la pantalla i amb la lent rodona que apareixerà, descobrireu l'enginy.

Un somni virtual

El dia 1 de maig, a la pàgina 48 del diari El punt, (www.elpunt.cat) hi ha l'escrit que en forma d'imatge he enganxat a sota. El somni de tornar a pujar al tren fa referència al curtmetratge d'animació "Un somni virtual", un document d'una delicadesa i bellesa que només pot ser fruit de l'amor que senten els autors pels trens, i especialment pels petits trens que a finals del segle XIX van representar un puntal per al desenvolupament de les zones que travessava. Aquest és el cas d'aquest tren, que una vegada i altra, sense cansament, però sí amb la lenta elegància d'un progrés que seria superat, cobria la ruta entre Sant Feliu de Guíxols i Girona. J Carles Cardona i Francesc Blanch són els dos gironins que amb tossuderia, esforç i passió han recollit tota la documentació necessària per donar vida en aquest projecte que els transporta i ens transporta, com un petit luxe, a una època, a un viatge que per als nostres avis són grans records.

Per a avui...

Una música que ha esdevingut clàssica, un ball ple de bellesa i esforç, una pel·lícula símbol de treball i de superació per a un objectiu. Un conjunt d'adjectius per a un 1 de maig.

FlashDance -

La guerra de l'enciam

L'any 1986 Espanya entrava a la Unió Europea. Un dels sectors que va viure amb més polèmica aquest pas, va ser el del món de l'agricultura. La incertesa de la repercussió que tindria en el camp de la producció i de les exportacions, omplia de neguit la gent que vivia del camp. Els excedents en la producció de llet que feia preveure un abaratiment per sota del cost, les fruites i les verdures que haurien de competir amb les de països com França, membre consolidat a la Unió Europea, creava pors i especulacions de futur.
En aquest context, apareixia la cançó de la Trinca: La guerra de l'enciam (incorporo la versió castellana perquè és més ben gravada i permet copsar més la contundència de la cançó).



Portem més de vint anys a la Unió Europea, i si bé és cert que Espanya és un dels països que més s'ha beneficiat durant aquest temps dels fons estructurals, també cal que fem un cop d'ull a la situació en què ha quedat el món de la nostra pagesia.
La pagesia tradicional que passava de pares i fills ha derivat en una agricultura industrialitzada, en la qual importa més el coneixement científic que el de la natura de l'entorn i el medi ambient.
La ramaderia ha derivat en una situació més extrema ,encara. Els ramaders es converteixen en treballadors a compte de grans companyies que estan més capficades en l'acceleració de la producció que en la qualitat.
Si a Catalunya el nombre de pagesos, el 1960 era de 275.000, a principis del segle XXI era de 67.700.
Com a conseqüència, un bon nombre d'espais de cultiu, de pastura i forestal han estat abandonats i deixats erms, situació que se suma a la degradació que pateix el medi ambient, sobretot per l'abús de fertilitzants químics i de pesticides, elements que no sabem com influeixen indirectament en la nostra salut.