D'obligada lectura

Us encoratjo a llegir aquests dos articles del diari Avui.

El primer, d’Agustí Colomines, publicat el dia 1 de juny a la pàgina 20.

Que sota el títol : El catalanisme polític i la realitat sociològica: La il·lusió per l’estat, estructura fragments que “m’han remogut els budells” com:

En la defensa de la causa catalana, avui hi ha més budells que cap, més sentimentalisme que política. (dec ser de les que no tenen cap?, com diu Colomines?)

Alçar-se al crit de "Visca Catalunya lliure" no significa que aquells que ho fan vulguin anar-se'n realment d'Espanya.

La proliferació de propaganda diguem-ne independentista, la qual, a més, s'ha inventat aquesta aberració teorètica que divideix els catalans entre independentistes i unionistes, és foc d'encenalls.

El segon, la resposta, la rèplica, de Salvador Cardús, publicat el dia 12 de juny, a la pàgina 24, també en el diari Avui: Una rèplica a Agustí Colomines i l’homenatge a Pepe Rubianes: Creure en el país.

SEMPRE M'HE FET CÀRREC, I HE RESPECTAT sense reserves, que el 1980 el nacionalisme fes un acte de confiança en la via autonomista. I és cert que, venint d'on veníem, l'ambigüitat dels governs de CiU en la seva relació amb l'Estat va permetre avenços significatius en la reconstrucció del país. La pregunta, però, és si actualment aquest model d'ambigüitat permet fer balanços positius. I, francament, totes les dades conegudes són negatives.

Perquè el meu país és molt més gran que no el que representava un Manuel Fuentes lingüísticament acomplexat, parlant gratuïtament en espanyol, com va ser el vuitanta per cent de l'homenatge retransmès per TV3.

Tot i els petits fragments que us adjunto, un petit tast amb regustos diferents, us recomano que llegiu els dos articles i reflexioneu quin voldríeu haver escrit.

Us incorporo l'accés directe a l'enllaç que l'Agustí ens ha fet conèixer a l'apartat de comentaris. i que és la contrarèplica a l'escrit de Salvador Cardús. Podeu llegir-lo AQUÍ

Quan somrius...

...

Quan somrius content de veure'm

Quan la nit es fa més freda

Quan t'abraces al meu cos

I les llums de colors

Mil·luminen nit i dia

Les encens amb el somriure

Quan em parles amb el cor.

...

Quan somric content de veure't

Quan la nit es fa més neta

Quan m'abraço al teu cos.

I les llums de colors

M'il·luminen nit i dia

Les encén el teu somriure

Quan et parlo amb el cor

Glaucs

És Nadal, és primavera, és estiu... quan l'amor és dins el cor

Olor d'estiu

Arriba l’estiu. El sol omple tots els racons dels jardins, dels boscos, de les platges, de les cases. Els raigs intrèpids acaronen insolents les pedres i les herbes. Abracen les nostres pells i ens fan sentir la primera calor abrusadora. I indolents, ens comencem a despullar per foragitar la suor i la sensació de constrenyiment de tot el que ens encercla més del compte. Les olors s’escampen curioses per totes les raconades, olors de pins, de mar, de les flors més perfumades. El paisatge ens apareix com un quadre perfecte, temptació per a pintors i poetes. Capritx d’adolescent que varia d’humor amb els vents i les rosades. I la nit, màgica, plena del garbuix festiu, de vacances, de música que ambienta el que ja s’està orquestrant, que convida indecent a sentir pell a pell, mirades, cercles i besades. Sol i lluna. Mar i cel. Boscos i rosades. Joc de sensacions, de sentiments, de vibracions, de passions. Simfonia exaltada.

Les mallerengues

Una flor no fa estiu, ni dues primavera, però sí que ho marca l'increment de mallerengues en els nostres boscos, zones arbrades i, a voltes, jardins.
El seu espai natural per fer el niu són els forats dels arbres vells. Amb una societat tant destructora com la nostra, massa vegades es troben amb arbres joves que no tenen el cau volgut i han de marxar de l'indret o refugiar-se en petites casetes de fusta que hi ha en alguns d'aquests boscos.

Les mallerengues són insectívores. Tenen el bec fi característic, però alhora més dur que altres aus que s'alimenten d'insectes, peculiaritat que els permet completar la seva dieta amb llavors, fruits, brots nous de les plantes,...



Tot i que les mallerengues ens acompanyen tot l'any, és a la primavera quan es deixen veure més i volen i canten alegres.
Les més abundants són les mallerengues "carbonera", de tonalitats groguenques i negres. Més cantaires i més grosses que les blaves.
Si entrem en un bosc les reconeixerem perquè volen ràpides, d'una branca a l'altra, incansables. Hi ha qui diu que si les escoltem amb atenció el seu cant sembla que digui: "ve l'estiu, ve l'estiu, ve l'estiu.." Incansables, una vegada i l'altra. D'aquí que els nostres pares i avis, fessin ús de l'expressió "xerra com una mellarenga" L'havíeu sentida? Aquesta expressió ha anat desapareixent i deixant pas a una altra que fins fa pocs anys tenia ben poc sentit en el nostre país "xerra com una cotorra".


Les mallerengues formen part del nostre paisatge, un paisatge que hem d'aprendre a gaudir més, per la seva bellesa de colors, d'olors i de formes, per la vida que preserva i ens encomana.

Se'm fa la boca aigua..

Llegim, poc a poc, aquest fragment de l'obra de Josep Pla i imaginem i assaborim les menges i les sensacions que descriu... és una temptació per als sentits.

L'arròs de peix es feia bo, en el meu temps, en aquests paratges. La llagosta, la gamba, la sèpia i el calamar fan l'arròs fort, però una mica moll.

A la primavera, un bon peix per a fer arròs és el congre (amb quatre pèsols), els congres verdosos, de carn dura i fina, d'aquests mars. A l'estiu no hi ha res com el cap de nero per a fer un arròs important.

El sofregit del plat tendia al paradís terrenal. S'acompanyava del marisc corresponent -el musclo i el cargol, el cabrot i la pallerida- a part de la ceba i l'oli, el tomàquet i la cabeça d'all. Els perfums del sofregit, barrejats amb l'aspror dels pins i amb la salabror del mar, ens feien mirar el món amb ulls enlluernats. L'arròs, posat sobre aquesta base, sortia sòlid, aeri i perfumat.

L'arròs vol un vi negre de cos, aguantat. Aquest vi dóna alegria a la forquilla, la fa saltar sobre el plat i fa menjar l'arròs amb uns ulls brillants.

Ben menjats i ben beguts preníem un cafè de barretina, amb els contraforts del conyac, que ens donava una somnolència il·luminada, de tant en tant, per uns llampecs de lucidesa blanca i blava.

Ajaguts sota un pi, sentíem el ventet de mar que ens passava per darrera l'orella, per la galta, que ens pujava calces amunt com una pessigolla vaga.

Passava una vela, ara un pas, ara un altre; el sol tenia damunt la mar una reverberació enlluernadora; les menudes onades morien, inútils i indiferents, sobre la platja.

Josep Pla

Visca el nostre Barça!

L'Empordà

Llegia una entrevista, a Antoni Martí, un cineasta empordanès nascut a Barcelona. La resposta a la pregunta "Com és l'Empordà que vostè estima?", va ser la descripció poètica que podeu llegir:
Des dels temps dels grecs, l'Empordà és un disseny dels deus. Un marc escènic esplèndid i espectacular. Una orografia rica i amable. Un país on amb poca distància trobem planes mediterrànies, paisatges centreeuropeus i un clima alpí. Molts països necessiten hores de tren d'alta velocitat per gaudir de tot això, però aquí Josep Pla ho feia amb tartana.
La Vanguàrdia, 20 de maig de 2009

La definició em recordà un fragment d'un text de Joaquim Casas que havia llegit feia un temps:

El Baix Empordà, o l'Empordanet, conforma una de les comarques més insignes de la Catalunya Vella. Des del punt de vista paisatgístic, esdevé un rodal ben construït, complet, madur, acabat amb gràcia.
La seva façana marítima -sensacional de debó- reflecteix una singularitat manifesta. És, sense cap mena de dubte, el rovell d'ou de la Costa Brava. Filant prim, es pot afirmar que la seva quinta essència és la zona de Palafrugell i de Begur, on hi ha les cales més íntimes, acollidores, glorioses i plenes de llum de la riba mediterrània catalana, incommensurable.

És ben cert. Calella, Llafranc, Tamariu, Aiguablava, Fornells, Sa Tuna, Aiguafreda i tantes altres integren un rosari fantàstic refolgades marineres, de racons salats que posseeixen qualitats excelses, emocionants. Sant Feliu de Guíxols i Palamós són, per la seva banda, les pancartes anunciadores del paradís marítim comarcal.
No resulta pas menys amanit l'Empordà petit de terra endins. El Pedró de Pals, pel cas, dibuixa un recinte excepcional, tant de contingut com de continent. L'espai que domina, equilibrat fins a graus superlatius, fa posar la pell de gallina. (...)
La deixalla humana més antiga i sorprenent de la comarca és -deixant al marge els dòlmens i altres elements semblants- el poblat ibèric d'Ullastret, que tragina pel camí dels segles més de mitja dotzena de milers d'anys en les seves pedres. (...)

Prop de Palafrugell, en un mas de la parròquia de Llofriu, hi viu un home que coneix pam a pam l'Empordanet, el meu país, com ell l'anomena. És Josep Pla, pagès, mariner, escriptor, català i ciutadà del món com pocs n'hi ha a la nostra terra. Ell ens ha ensenyat, més que ningú, a conèixer i a estimar amb serenitat apassionada el paisatge, els vents, les pluges i els suquets de peix del Baix Empordà. I, amb tot plegat, la humanitat que l'habita.

Un Josep Pla que a Escrits empordanesos ens diu:

Ara la meva idea és que aquesta comarca ha tingut molts paisatges successius i molt diferents... A l'Empordà, que havia desat sobretot un país de vinyes i d'oliveres, hi foren fomentades les closes, els prats, és a dir, les herbes per al bestiar...

les carrinclonades també tenen algun, només algun... aspecte positiu

Qui diu que d’una cosa dolenta no se’n pot descobrir una de bona? De la difusió d’un concurs tan “cutre” – perdoneu la paraula- i carrincló com eurovision, n'he descobert un músic i cantant que contagia gratament.

Em refereixo a Alexander Rybak, un jovenet de 23 anys, violinista, compositor, actor i cantant, nascut a Minsk i que des de petit viu a Noruega. It's the violin that has made 20 years of my life exciting, diu. I realment és el que transmet. El violí l’apassiona. I aquesta passió i virtuositat és el que l’ha portat a ser admirat pels noruecs i per mitja Europa (deu ser que l’altra encara no el coneix!).

Guanyador de premis com el Anders Jahre Culture Prize el 2004, no ha estat que hagi guanyat l’eurovisió – déu me’n guardi (diuen els grans)- que m’ha portat a parlar-ne. No, no... És haver aconseguit que una cançó folk i amb aires de tradicionalitat, estil massa sovint rebutjat i considerat de segones- hagi esdevingut capdavantera i valorada