Fragments de saviesa popular

Aquests són uns fragments de reflexions de temes diversos de Miquel Torroella i Plaja  a principis del segle XX i que es van recollir en un compendi que té el nom de “Realitats de la vida”. Aquests trossets tenen en comú un punt de sentit de l’humor i saviesa popular.

La memòria

La memòria es com la sordera que de vegadas convé ser sort y no sentirhi.

Els que son faltats de memoria sempre’s recordan mes del dia del cobro que del pago fan com los sorts que senten mes un “té” que no pas un “dóna”.

Els lelos

De lelos se’n trovan de tontos, de burros y de molt sabis.

Son molts que’l fan el lelo y el boig sense serho no mes que per guanyarse la vida ab l’esquena dreta.

Metges i capellans

No sé si vos hi haveu parat may ab lo molt que se semblan los capellans y’ls metjes.

Quant estém bons, som joves, forts, robustos y tenim salut, no ‘ns fan por, nos n’apartem y en fugim; quant estém malalts, nos fem vells, perdém la salut y tenim por de la mort, nos agradan, los demaném y may los tenim prou á la vora.

La política

Es una farsa avuy la politica y el qui no ho vegi, qu’es una farsa, es que no’n te cap d’ideal al cervell y el te ensopit.

 http://www.catdem.org

Plou

Ning, ning, ding, ding

Ressona la pluja, pausada.

Clip, clap, xip, xap,...

Xapolleja la vorera.

Zis, zas, xim, xam,...

Les rodes dels cotxes.

En la quietud de la cambra,

El silenci del carrer,

A ritme de la pluja de finals d’hivern,

Xip, xap, clip, clap,...

M’acompanya i agombola.

Zim, zam,  sssss... quietud.

Llarga lassitud, pausada,...

Reguerols d’aigua,

Carrer avall. Plou.

S’entelen els vidres,

Calidoscopi  d’imatges a l’atzar.

    Núria Aupí

Ball de rams i ball del fanalet

Us agraden els balls de festa major? Fa uns anys, el dia o els dies de la festa major era tradicional un ball a la tarda i un altre a la nit.  Poc a poc, el ball de la tarda ha desaparegut o es programa l’últim dia de la festa, si aquest és diumenge.

 El ball de nit, en canvi, es conserva amb força. La gent de la població hi va tard, quan han acabat de fer un bon sopar de festa major i vestits amb una de les millors mudes.  Els grups musicals o les orquestres combinen la música tradicional de balls de festa major, amb les cançons i músiques que són de moda.

Anys enrere, la part més esperada del ball era quan els músics anunciaven que en breu es podria ballar el “ball del fanalet” i el “ball de rams”.

Si no sabeu com sonen aquests balls, podeu mirar els vídeos i gaudir una mica de la música i de l’ambient festiu que desprenen.

Per al ball del fanalet els nois compren un fanalet que sol vendre la comissió de festes i amb el fanalet conviden una noia a ballar. El fanalet és de paper i a dins hi ha  una espelma petita. Just quan comença el ball, que és un vals, s’apaguen els llums i les parelles encenen el fanalet que fa una claror suau i tremolosa.  El vals s’allarga i s’allarga i així es van cremant les espelmes i els fanalets fins que només en queda un, el de la parella guanyadora.

El ball de rams, en canvi, no comporta cap competició. Quan el conjunt  o l’orquestra anuncia amb veu alta “Ball de Rams”, els nois que han comprat un ram, que com en el cas del fanalet sol vendre la  comissió de festes, el regalen a una noia i tots dos ballen, alegres, al so de la música i de la lletra popular de les quals podeu gaudir tot seguit.



 Ball de rams

Quan refila el cornetí
es remou tot l'envelat,
doncs ja se sap que vol dir,
que el ball de rams ha arribat.

No em faré pas el distret,
com acostuma a fer algú,
content me'n gasto un duret,
i et compraré el ram per tu.

Guarda el ram que t'he donat,
com si fos el més flairós,
i ella et dirà que hem estat
avui molt juntets tots dos.

Ai, Maria, ai, Maria que ets formosa.
Tens les calces, tens les calces de setí.
Ai, Maria, que "ditxós" que jo seria.
Ai, Maria, ai, Maria,
si ballessis sempre amb mi.
Ai, Maria, ai, Maria,
si et volguessis casar amb mi.
 Josep Casas i Augé

Silencis

... amb els silencis omplim paisatges.
Allunyats d'aquest soroll tan aspre
ens fem entendre, sense paraules...

 Petita i discreta,  forma part del nostre paisatge

Homenatge a Salvador Espriu

 Avui fa vint-i-cinc anys que va morir Salvador Espriu. I sigui per aquesta raó o per qualsevol altra, sempre és bo recordar els grans poetes de la nostra cultura, els grans artesans de la nostra maltractada llengua.

Us recomano que cliqueu AQUÍ i gaudiu del vídeo que a Youtube  ens regala el poema que segueix tot seguit i una petita biografia comentada.

Perquè un dia torni la cançó a Sinera

El meu somni lent
de la gran pau blanca
sota el cel clement.

Passo pels camins
encalmats que porten
la claror dels cims.

És un temps parat
a les vinyes altes,
per damunt del mar.

He parat el temps
i records que estimo
guardo de l'hivern.

Però tu riuràs,
car veus com es tanquen
llavis catalans.

I es baden al sol
boques de captaires,
plagues de leprós.

Ningú no ha comprès
el que jo volia
que de mi es salvés.

Mai no ha entès ningú
per què sempre parlo
del meu món perdut.

Les paraules són
forques d'on a trossos
penjo la raó.

Branden a ple vent
cordes que no poden
suportar més pes.

El càntic és lluny,
i la greu campana
toca pels difunts.

Ha cessat el ball
de l'altiva monja
i de l'embriac.

La dansa també
del pelut dimoni
amb la reina Esther.

Ja no volta l'ós.
He llegit el llibre
del Predicador.

Deso a poc a poc
dintre de la capsa
tots els meus ninots.

Ara he de callar,
que no tinc prou força
contra tant de mal.

D'un mal tan antic
aquesta veu feble
no et sabrà guarir.

En un estrany buit,
manen el silenci
i la solitud.

Sols queden uns noms:
arbre, casa, terra,
gleva, dona, solc.

Només fràgils mots
de la meva llengua,
arrel i llavor.

La mar, el vell pi,
pressentida barca,
La por de morir.

  Poema XXV

Direm la veritat, sense repòs,
per l’honor de servir, sota els peus de tots.
Detestem els grans ventres, els grans mots,
la indecent parenceria de l’or,
les cartes mal donades de la sort,
el fum espès d’encens al poderós.
És ara vil el poble de senyors,
s’ajup en el seu odi com un gos,
lladra de lluny, de prop admet bastó,
enllà del fang segueix camins de mort.
Amb la cançó bastim en la foscor
altes parets de somni, a recer d’aquest torb.
Ve per la nit remor de moltes fonts:
anem tancant les portes a la por.
La pell de brau

Les persones que vulgueu aprofundir més en La pell de brau, podeu llegir, a internet, l’estudi La pell de brau o el mite de la salvació d’Olívia Gassol – Biblioteca Serra d’Or.

 

 

Per a tu, Cristina

 

La Cristina bevent

La Cristina és la meva amiga i companya de treball. És una noia molt especial, carinyosa i amb moltíssima memòria.

Dimarts passat em va portar un regal molt original que havia preparat per regalar-me dilluns que ve que és el meu aniversari, però estava tant contenta d’haver-lo acabat que no va poder esperar .

El regal és fet a mà, amb paciència i dedicació, pensant en les coses que sap que m’agraden i que em poden fer il·lusió.

En obrir el regal que era molt ben embolicat i amb un paper de molts de colors, vaig trobar,

Un fragment  escrit amb ordinador de la novel·la Mirall trencat, de Mercè Rodoreda, que va escollir del meu bloc:

“El mirall s’havia trencat. Els bocins s’aguantaven en el marc, però uns quants havien saltat a fora. Els anava agafant i els anava encabint en els buits on li semblava que encaixaven. Les miques de mirall desnivellades, reflectien les coses tal com eren. I de cop, a cada mica de mirall veié anys de la seva vida viscuda en aquella casa.”

Una explicació de l’origen del nom Núria on explica que segons Joan Coromines aquest nom és d’origen preromà de la família ibero-basca-aquitana que vinculta a “Norra”, variant d’Andorra que significa lloc entre valls”,  també podria derivar de l’àrab, amb el significat de “lluminositat”.

I un gran àlbum compost de:  

mandales pintades precioses, amb dibuixos de regals, trompetes, figures geomètriques,...  

dibuixos de flors i rams de flors: roses, margarides, tulipes,...

Per això, des del mateix bloc que va mirar i remirar per preparar el regal, li vull dir:

MOLTÍSSIMES GRÀCIES,  AMIGA CRISTINA!

Un petit homenatge

El dia 13 de febrer, a Palafrugell, es va fer un acte d’homenatge a les persones que havien estat represaliades pel franquisme. Un petit homenatge a les víctimes de la dictadura franquista al Baix Empordà, on segons l’historiador Jordi Gaix, hi va haver 82 afusellaments, dels 530 que es van dur a terme a les comarques gironines durant la guerra.

Dotze testimonis vius i familiars dels que hi eren presents i dels que no hi podien ser ens van fer posar la pell de gallina. Aquelles persones, la majoria desconegudes, però alhora veïnes, amb els cabells blancs, amb el pes dels anys a l’esquena, alguns amb les mans tremoloses i alhora destil·lant una força i energia envejables havien viscut històries impressionants.

Ser perseguit, empresonat i no saber si l’endemà seràs viu o hi haurà qualsevol atzar que et condemnarà. Ser maltractat, vexat i insultat. No saber quan podràs tornar a casa, amb la família.

Tornar i viure amb la por al cos de no tornar a ser denunciat per qualsevol cosa, en qualsevol moment, ser sospitós per sistema; ser rebutjat i titllat de “rojo separatista” a cada pas.

Viure una postguerra de dobles morals, intromissions i humiliacions públiques havia de ser molt dur i difícil.

Tots plegats no som prou conscients del que ens van regalar totes aquestes persones, una democràcia, uns drets que sovint malmetem o no aprofitem. Tots plegats no sabem reconèixer el valor que van tenir aquestes persones per defensar unes idees que són les que avui ens permeten viure lliures.

Al final de l’acte alumnes i una professora de l’Escola de Música de Palafrugell van interpretar dues peces musicals i la cantant palafrugellenca Sílvia Pérez ens va fer acabar d’estremir amb la seva veu dolça i alhora penetrant plena de tots els sentiments de la sala. 

Follia de contrastos

Qui  no ha escoltat alguna vegada la veu d’Edith Piaf? Una veu trencada i alhora penetrant, una veu que tot i tenir un deix de melangia, és enèrgica i plena de vida. És com si la veu, com la cantant, davallés cap a una tragèdia i de cop remuntés i contagiés de passió tot el que l’envolta.

Edith Piaf és una cantant eterna amb una biografia plena de llacunes i de contrastos que no cal detallaré i que podeu llegir cercant-la a internet.

Cercant les seves cançons per incorporar-les uns dies al meu bloc, he trobat aquest vídeo que podria descriure tots els adjectius que he utilitzat abans i que es pot resumir en l’energia de la veu i la follia de l’amor.

Les flors de l'ametller

Els ametllers són els primers arbres que floreixen. Les flors, blanques o rosades, delicades, suaus, sinuoses, apareixen abans que neixin les fulles. D’aquí que s’accentuï el contrast entre les flors i el tronc vast i clivellat.

 

Tanta és la bellesa i la dolçor que les caracteritza que l’abellot embogit hi vola i les assaboreix, ara una, ara l’altra, amb gran deliri.

Així, no és estrany que en voler fotografiar-les aparegués aquest intrús i comencés el ritual de flirteig engrescador que apareix a les fotografies, que tot i que gens professionals, en són testimoni.

A mig aire de la serra

veig un ametller florit.

Déu te guard, bandera blanca,

dies ha que t'he delit!

Ets la pau que s'anuncia

entre el sol, núvols i vents...

No ets encara el millor temps

però en tens tota l'alegria.

Joan Maragall