Avui m’he aixecat amb un somriure. Ahir, els catalans i catalanes de totes les edats vam inundar Barcelona. Famílies senceres, de totes les edats, a peu, amb cadira de rodes, amb robes tradicionals o de carrer.
Ahir el poble català envaíem el Passeig de Gràcia i tots els carrers paral·lels i transversals.
El que els nostres ulls podien veure impressionava i accelerava el cor. Senyeres i més senyeres, cartells de protesta, de reivindicació, d’esperança,...
Cançons, música, gegants, castellers, gralles,... acompanyaven els nostres crits de Som una nació, tenim el dret de decidir; d’Independència,...
Sorprenia la cara dels infants i de la gent gran. Els petits destil·laven sorpresa, miraven i miraven com si fossin en un gran espectacle mai vist. La gent gran somreia satisfeta. Tanta lluita, tants anys no havien quedat a l’oblit. Tots hem respost. Tots hem dit que prou, que la lluita dels nostres avis, dels nostres pares, els nostres actes del dia a dia, no han estat i no són en va.
El poble català és pacífic, però tots plegats hem demostrat que no som rucs, si més no, no ho som prou com per permetre la constant l’espoliació combinada amb la mofa. Hem estat solidaris, molt, som solidaris, però... hem de continuar essent “cornuts i continuar pagant el beure”? Prou.
Ara toca als nostres polítics. Nosaltres hem parlat. Ara és a ells, als nostres representants, a qui els correspon, per fidelitat, començar un nou camí, la porta del qual vam obrir entre tots, ahir. I nosaltres, haurem de seguir de prop els seus moviments, gestos, negociacions, i vigilar que no s’adormin i que no perdin el nord.
Som una nació. Nosaltres decidim!
I no va faltar la reivindicació amb un punt d’humor
Entrades
