Pòrtic

Jo porto dintre meu
per fer-me companyia
la solitud només.
La solitud immensa
de l'estimar infinit
que voldria ésser terra,
aire i sol, mar i estrella,
perquè fossis més meu,
perquè jo fos més teva.

Epigrames i cançons Rosa Leveroni

Recordeu aquests anuncis?... ui, ui... que ràpid que passa el temps...

Camí de perfecció

Mai no et deturis:

no hi ha fi ni principi.

Però les roses

cada cop més vermelles

les passes t'encatifen.

Josep M Llompart

La llengua de l'Empordanet - 2

El dia 12 de setembre, en el bloc, comentava...

La influència de la televisió, de les altres llengües internacionalitzadores, l’aparició de nou vocabulari tecnificat estandarditzat, i, altres raons, provoquen que, poc a poc, la nostra joventut ignori bona part de les paraules, que, abans, en sentir-les, ens permetien identificar, en un no res, de quin poble, de quina comarca,... era la persona que ens parlava.

Per això, de tant, en tant, en el bloc, he anat comentant, i continuaré comentant, algunes d’aquestes paraules. Algunes, quan les llegiu, retornaran al vostre record, perquè les haureu sentit dir a avis, oncles... Altres,... somriureu perquè les coneixeu i les dieu, tot i que sabeu que al vostre entorn hi ha persones que no les han sentides mai.

Avui, continuem amb la desfilada de paraules i vet aquí que en podeu llegir unes miques més. A veure qui les coneix totes, perquè us puc ben assegurar que en els poblets de l'Empordà, les podeu sentir.

Bordegàs: Vailet en sentit pejoratiu. Per exemple: Aquell bordegàs anava pels carrers ben esparrecat.

Catxassa: Persona que es mou sense esma, amb posat fleuma. Per exemple: Amb aquesta catxassa no acabaràs mai els deures, ni arribaràs mai enlloc.

Enxerinat: Persona que està molt enfadada, indignada. Per exemple: Estava enxerinat com una abella.

Escotorit: Persona oberta, espavilada. Per exemple: Era tan escotorit que s’adonava quan el volíem enganyar.

Enredar: Enganyar o embolicar un tema. Per exemple: El volien enredar amb tantes mentides que al final van enredar la troca i tothom es va enfadar.

Esterigonyat. Esteriganyar. Engrandir una peça i deformar-la. Per exemple: Es va estirar tant el jersei que era ben estrigonyat.

Joc

Pots jugar amb el seu cos,

que és jove i riu, i vol

el joc, i no n'ha tingut prou

Encara creus que en tu hi ha vici?

Mostra el teu vici. Dóna't

sencer. Si te l'estimes,

no li ofeguis aquesta tremolor:

la curiositat del cos, que tu

fa massa temps que en dius desig.

Gabriel Ferrater

La llengua de l'Empordanet

Avui, 12 de setembre de 2011, la llengua catalana continua amenaçada. El continuat degoteig d’agressions directes i indirectes provoquen que la nostra llengua es vagi empobrint, no només en el nombre d’usuaris actius, sinó també en l’ús de les particularitats de la llengua, en aquells trets que l’enriqueixen i que la diferencien de les altres.

Aquest empobriment afecta, sobretot, al lèxic, a les paraules del nostre vocabulari quotidià. La influència de la televisió, de les altres llengües internacionalitzadores, l’aparició de nou vocabulari tecnificat estandarditzat, i, altres raons, provoquen que, poc a poc, la nostra joventut ignori bona part de les paraules, que, abans, en sentir-les, ens permetien identificar, en un no res, de quin poble, de quina comarca,... era la persona que ens parlava.

Per això, de tant, en tant, en el bloc, he anat comentant, i continuaré comentant, algunes d’aquestes paraules. Algunes, quan les llegiu, retornaran al vostre record, perquè les haureu sentit dir a avis, oncles... Altres,... somriureu perquè les coneixeu i les dieu, tot i que sabeu que al vostre entorn hi ha persones que no les han sentides mai.

La meva intenció no és crear cap tipus de discussió, ni d’expectació, només despertar algunes paraules de la meva terra, de l’Empordanet, del País Petit, i atabalar-les prou perquè no s’adormin, ni desapareguin.

Comencem... Les coneixeu?

BOSSOGA. Bony que surt a causa d’haver rebut un cop en el cap. Per exemple: Ha topat de caps amb el cantó d’un armari. Li sortirà una bossoga!

CANCALLETA. Fer la trabanqueta a algú. Fer-lo ensopegar. Per exemple: Li va fer la cancalleta, va perdre l’equilibri i va caure a terra.

CANYÓ/ ENCANYONAR. Gola, faringe. Per exemple: Li feia mal el canyó quan encanyonava saliva.

CATAU. Cau, amagatall. Per exemple: El conill no sortia del cau i no el van poder caçar.

EMBOSTA. Mesura de volum que correspon al contingut que cabia en la conca de les dues mans. A pagès, a l'hora de donar menjar als animals, era el pinso que cabia en les dues mans juntes. Per exemple: Dóna una embosta de gra a les gallines a veure si callen.

EMPASSEGAR. Ensopegar. Per exemple: L’oncle va empassegar quan sortia de casa, sort que no va caure.

Himme a Catalunya

¡Oh Catalunya, mare nostra,
mare del cor que venerem,
respira fort i aixeca el rostre:
mentre el món sia món te voltarem.

Avant, avant, que ets nostra mare!
Sàpigue´t tu, que Déu ja et sap,
i el teu terrer és teu encara
amb l´ànima damunt, de cap a cap.

Regada amb sang, ta terra és bona,
Tingues al mar clavats los peus,
un braç enlaire per l´escona,
i amb l´altre arrapa´t fort als Pirineus.

Amb nostra llengua franca i noble
crida´ns a tots, que et respondrem;
som una raça i som un poble,
i tan drets com caiguts poble serem.

Caiguts avui i enmig de runes;
demà el peu ferm i enlaira els corts;
sense captar d´enlloc engrunes,
sense lligams de ferro ni de flors.

Va, doncs, oh Pàtria, que t´ho imploren
damunt la terra els qui s´hi estan,
davall la terra aquells que foren,
i més lluny que els estels els que vindran.

Que no ets pas morta; ets adormida.
Amb ta bandera els vents remou;
sigui tothom a l´embranzida,
i cauran els castells quan diguis: Prou!
(Angel Guimerà)

VISCA CATALUNYA LLIURE!

CATALUNYA, EN CATALÀ, A L'ESCOLA I A PER TOT ARREU!

Alegria

La sang, ràpida, presta, circula

El cor batega enèrgic, renovat.

El somriure encén els ulls i

Captivador, enriola la cara.

Ets l’alegria que passa.

Poemada. Simple i destra,

Et descric per por que t’esmunyis

Capritxosa, i cobejada.

Guspireges juganera, afalagada,

t’agomboles per tot el cos

com a hostessa que avança

brillant, en miralls perpetuada.

I et dono la mà ,

I no dic cap paraula vana

Assaboreixo el moment,

Que ets l’alegria que passa.

Dream of life, de Patti Smith

En un dia de pluja, en què mar i cel es confonen, en què recordem que és estiu perquè sabem que és juliol i el bany salat és agradable... somiar és una alternativa.

literari? un fals intent...

Descanso. Amb els ulls entreoberts, jugo amb les espurnes de sol que entren per les escletxes de la finestra. En els fils de llum, blancs, hi ballen transparents uns minúsculs punts de borrissol, o de pols etèria. Dansen capritxosos, qui sap si empesos pel poc aire que s’escola a dins la cambra.

El silenci envaix l’espai. Respectuós, sense gosar trencar l’encantament del pensament. S’estén i s’escampa, i s’agombola, crea una atmosfera plàcida, delicada, tènue.

Et penso. I imagino la teva cara que fa tants dies que no veig. I somric. Recordo cada traça. El teu somriure mesurat, les teves dents blanques que tantes vegades he descobert lentament. Els teus ulls, foscos, amb petites guspires provocadores. delerosos quan els tanques, per assaborir.

I et sé lluny i sento tant aprop, com l’estiu amb la calor, i els dies de fresca i pluja.

Bella's Lullaby, frescor de tardor, per a un dia de poc estiu

La darrera entrada del bloc era de música, i ara hauria de treure'm la mandra i escriure quelcom més que no fos aquestes quatre ratlles, però un amic m'ha recomanat que escoltés Michael Silverman i, sincerament, m'ha encantat. I per això el vull compartir amb vosaltres. És una peça més de tardor que d'estiu, però just s'adiu amb el dia que fa, entre núvol, fresc de tramuntana i amb picades d'ullet del sol.
Desitjo que us agradi.

Tarda de diumenge amb jazz

Nit d'havaneres a Calella de Palafrugell

Avui és la nit de les Havaneres de Calella de Palafrugell. Una nit en què el vaivé de les onades dança fent joc amb les modulacions de les veus i els acords d'acordions i guitarres.

La bonança de la nit, la calidesa de l'aire, amanyaguen la pell dels centenars de persones que emocionades escolten "Rosa dels vents", "Ulls verds" "salió de Jamaica" i altres havaneres que parlen d'amor, de Cuba i d'indrets tant bells com la cova d'en Gispert, a la Costa Brava.

Cova d'en Gispert

Ulls verds

Una nit, que com cada any, no oblida i ens obsequia amb havaneres simbòliques i entranyables com "La bella Lola" i l'emotiva i cantada per tothom "El meu avi".

El meu avi

Quan no hi ets...

Quan no hi ets les altres coses no m'importen
Però no ignoro que els meus somnis no es compleixen
Quants més dies passen més difícil sembla
I mentre jo et vaig esperant.

I els records que em fan somriure se'n van amb tu
maltractant el present i el futur.
I tu saps que no m'importa seguir esperant
per només un moment d'estimar.

Quan no hi ets
et busco i no trobo el camí
que intenta apropar-me una mica més a tu
Una mica més a tu.

Quan no hi ets tinc por que el temps ja no em recordi
I que els teus records s'oblidin d'aquell somni
El teu silenci forma part d'aquesta història.
Mmm mmm mmm mmm mmm.

I la nit de cop ens marxa
i el sol il·lumina l'adéu d'una pobra il·lusió
I tu saps que no m'importa seguir esperant
Per només un moment d'estimar.

Quan no hi ets
Et busco i no trobo el camí
Que intenta apropar-me una mica més a tu
Una mica més a tu.

L'acabadora

L'acabadora és una novel·la que narra de manera fresca i desimbolta la història de dues protagonistes que són protagonistes de dues tradicions ben vigents a la Sardenya dels anys 50:

La tradició de cedir una fill o una filla a una persona o parella estèrils per tal que l’alimentin, eduquin i convertíeixin en hereu o hereva, a canvi que en la vellesa, aquest fill “cedit” se’n faci càrrec i els cuidi i acompanyi en la mort.

“És així com en diuen, dels nens nascuts dues vegades, de la pobresa d’una dona i de l’esterilitat d’una altra. Maria Listru, fruit tardà de l’ànima de Bonaria Urrai, era filla d’aquest segon part”.

Amb aquest fragment s’emmarca la situació i ens presenten les dues protagonistes principals, la Bonaria Urrai, la modista vídua i estèril que amaga un secret i la Maria Listru, la “fill’e anima”.

Socialment, però, fora de l’entorn de l’illa, el costum no s’acaba d’entendre...

“- És que em sembla tan insòlit prendre una nena... de manera consentida, naturalment, vull dir, que s’allunyi de la família així, sense manifestar cap trauma...

- No és estrany, per aquests rodals de tant en tant passa; si va a Genari hi trobarà almenys tres fillus de anima,...”

I la tradició d’ajudar a ben morir.

“La primera vegada que la Maria es va adonar que la Tzia Bonaria sortia de nit devia tenir vuit anys (....) quan va sentir la veu esverada i ofegada d’un home...”

“- La nit de Tots Sants. Com que es deixen les portes obertes per al sopar de les ànimes, vós podreu entrar i sortir sense aixecar sospites! L’endema al matí em trobaran mort al llit i pensaran en una desgràcia.

- (...) T’has begut l’enteniment, Nicola. “

La novel·la ens introdueix paral·lelament en la quotidianitat de l’illa, la vida de dia, la vida de nit. La quotidianitat de la Maria i de la “Tzia” (Bonaria) quan el secret de nit encara no és evident a ulls de la Maria. I el posterior trencament amb tota aquesta societat de Soreni quan la Maria obre els ulls, descobreix l’activitat noctura de la segona mare i fuig.

Però... quina és l’actitud de la Maria quan sap que la Bonaria està moribunda?

“- Demaneu-me el que jo pugui fer – va mussitar espantada.”

En entrar a l’habitació va trobar el coixí esperant a la butaca del costat del llit...”

Com diu Stefano Puddu, la mirada, en aquest llibre, és una eina de comunicació extraordinària, que manté intacta la seva precisió. A través dels ulls es vehiculen de forma instantània missatges complexos, de persona a persona, més important encara: és a través de la mirada que es construeix la realitat compartida.

L'acabadora és una novel·la humana i delicada. Molt ben escrita.

Us la recomano.

Renúncia

Renúncia

El silenci de la cambra destil·la el record de somriures,
de carícies, de petons enjogassats i apassionats.
Ressegueixo les flors. Nues de tu, llisquen en cendres
que el vent escampa amb caprici.
Lluny i a prop, sota un cel comú, massa fosc endabades.
Dibuixo un camí, desert aspre, de renúncies que s'esfilagarsen.

Marta Enric

Temps nou

Aquesta cambra sols parla de tu.

Transcorre el temps i em veig desmesurat

perquè no et tinc, i ja no em sé comprendre

fora dels límits del teu cos.

Fidel,

la primavera torna als vells pollancs

que ja verdegen.

I és la transparent

quietud d'aquest aire el que de nou

em confereix la serenor volguda.

Martí i Pol, Miquel

Colors de primavera

En aquests dies en què la primavera comença a esvaïr-se i s'intueixen les primeres calors de l'estiu, passejar pels camps és un regal per a la vista.

Les olors dels camps, la llum intensa, es complementen amb una gamma de colors de gran bellesa, i alhora senzillesa. Les petites i poc valorades flors de camp dibuixen catifes arreu i en qualsevol indret, sense cap tipus de vegetació interessant, aparentment, apaerixen flors delicades i d'una bellesa efímera.

Us convido a contemplar-ne algunes.

Una rosa i un poema per aquest Sant Jordi

Abraça’m fort, ben fort, abans que acabi

el rerefons de lluna que ens aïlla

de comú acord contra la soledat,

en la claror de mans entrellaçades

mentre estrenyem l’espai de notes nues

i ens bressa una mateixa melodia.

Així esdevenim aquell ésser feliç que en els orígens

fou castigat pels déus.

Abraça’m fort perquè pugui servar

l’empremta de les mans,

el pou de les besades,

i convertir en lletra aquest instant fugaç

amb l’energia d’unes mans petites

i amb el cor abocat en el poema.

Vinyet Panyella

L'aventura

Us convido a escoltar aquest bonic poema de Josep Palau i Fabre:

SENSACIÓ

I

Pels vespres blaus d'estiu aniré pels conreus,
picotejat pels blats, sollant l'herba menuda.
Somiós, sentiré la frescor sota els peus,
deixaré el lliure vent banyar ma testa nua.

No pensaré en res, no parlaré per res,
mes l'amor infinit m'inundarà l'entranya.
I aniré lluny, ben lluny, de mi mateix després,
feliç, per la Natura -com amb una companya.

II

Pels vespres blaus i verds aniré pels conreus,
esgarrinxat pels blats i petjant l'herba fresca.
Sentiré palpitar la terra sota els peus
com si una dona nua s'oferís a ma destra.

Sens parlar, ni pensar, ni enyorar-me de res,
l'ample vent m'ompliria els narius i l'entranya.
I aniré lluny, molt lluny: allí on és defès
-tot sol, amb mi mateix- com amb una companya.


III

Pels vespres blaus de verd aniré al groc de l'aire
amb les cames ferides per espases de blat.
Sentiré sota els peus aquell ventre apagat
que les bèsties flairen amb un desig minaire.

I emmudit -el cap nu- irremeiablement,
em donaré amb furor al gran desig de l'aire,
i em deixaré bressar com una lleu sement
que fecunda una flor -altiva o solitària.

IV

En els blaus i en els verds, a l'estiu, prop de l'aire,
fecundat per llavors que prodigava el vent,
aniré, sense nord, com una rel dansaire,
per la muntanya amunt, cercant el meu ponent.

Vegetal -o animal- i sens bri de raó,
confós amb la natura ardent i solitària,
seré el pol.len que duu el vent de la tardor,
quan la tempesta brunz i s'alça l'alimària.

V

Sense blaus, sense verds, perdut en mi mateix,
conqueriré l'altura que el sol llaura.
Sense fred, sense vent, madura d'un sol bleix,
l'antiga terra encara trepitja Minotaure.

si la font ni la flor no troben la paraula,
la pedra la dirà com el meu front.
En el desig del vent se'n va la vella faula.
El front, la pedra, occeixen. -Resta el desig pregon.