Si no et tinc...

Si no et tinc a tu estic sol
de solitud mutilada.
Silenci vestit de dol
de l'hora més atziaga,
sense rialla ni vol:
ves comptant els ulls de l'alba
i els ocells de cada estol.
Si no et tinc a tu estic sol
i amb la veu encavorcada.

Si no et tinc a tu estic sol
talment espantall de marge.
Ja no em puc vestir de sol
ni portar la capa d'aire,
em moc com el lent cargol
que du a coll-i-be sa casa.
Si no et tinc a tu estic sol
i amb la veu enquimerada.

Si no et tinc a tu estic sol
com penell de gran alçada.
Tu que puges, senderol
de fatiga perfumada;
tu que baixes, rierol
d'escumosa cavalcada,
digueu amb mi: si estic sol
tinc la veu desesperada.

Si no etinc a tu estic sol
com l'Estrella de la Tarda.
Sona còsmic flabiol
que em despulles de basarda
en dia de cel revolt
puja als meus ulls didals d'aigua.
Si no et tinc a tu estic sol
i amb la veu crucificada.

Tantes vegades

És un parany de foscor
És un verí que t’atrapa
I et torna fràgil, poruc
Però et canvia la mirada
És un lloc desconegut
És un camí de pujada
És un rellotge aturat
L’únic secret que guardaves

És qui et despulla de nit
I envaeix els teus somnis
I et roba els sentits
És una ferida oberta
És un interrogant

És fugaç, és etern, és estrany
No sempre és fàcil
És secret, és malalt, passatger
És tan estrany

Que per més que passin els anys
Per més que caiguis, t’aixequis, t’amaguis
Ell sempre t’acaba trobant

Perquè tantes vegades l’amor té la respostes
Tantes vegades se’n va però sempre torna

És un destí que se’n va
Al mateix temps que s’apropa
És indecís, capriciós,
És tot allò que t’envolta

És la cançó del silenci
Que et canta a la orella
Si tanques els ulls
És la paraula que busques
Davant del mirall

Pot ser cruel però és tan dolç que al final
Sempre t’atrapa
I et fa únic i tan especial
Que et fa vulnerable

Perquè tantes vegades l’amor té la respostes
Tantes vegades se’n va però sempre torna
I t’atures i el mires als ulls mentre el món dona voltes
Que l’amor dona voltes i és cec, és una nòria

Disseny, tecnologia i música

Amb la combinació de les noves tecnologies,de l'art, el disseny i la música, podem gaudir de vídeos ben diferents. Sovint harmònics i plens de color o monocroms i de línies senzilles i joganeres. Aquests són petits exemples per gaudir-ne.

Jazz amb Ricard Gili i Andrea motis

Quin ritme, quines veus...!

El dia de reis... Pinta un somriure

Avui és el dia dels Reis Mags, un dia de molta felicitat per a molts infants, però no per a tots, no ho oblidem. També és un dia d'alegria per a molts pares, avis i família que han fet regals i n'han rebut, però tampoc passem per alt que no tothom destil·la alegria, ni que tothom rep o pot fer regals. No ho oblidem tampoc.

Per a uns i per als altres i per a tots els amics i amigues que fa tants de temps que m'acompanyeu en aquest espai, un petit regal amb una gran cançó: Pinta un somriure

No us ho perdeu!! Una perla del Youtube...

DINNER FOR ONE...

Tot i que encara no s'ha traduït a la nostra llengua... és ben entenedor...

Cliqueu per veure'l millor, no hi ha la mida reduïda per al blogger.

I aquesta és la versió original de la pel·lícula per si voleu comparar-les...

Genial!

Llibreries, silenciosa cura d’humilitat

Un bon article!

L’encant de les llibreries fa que sovint s’oblidi que són un dels motors fonamentals de la nostra indústria cultural. Sense les llibreries, les nostres editorials que fan un esforç per difondre la imaginació, la ficció, la reflexió, l’emoció i el coneixement en forma de llibres no podrien fer-nos arribar les seves propostes. Entre els que dominen l’art d’escriure i el cervell dels lectors hi ha tot un món: els que decideixen editar i arriscar-se i els que finalment exposen les obres per vendre-les en aquests indrets màgics on els futurs lectors aprenem a intuir el coneixement que encara no tenim fullejant, olorant, espiant els objectes que el contenen.


És per això que les llibreries tenen una missió màgica. Quan hi entres, a diferència d’un altre establiment de venda, no pots emprovar-te el llibre que t’ha de quedar millor, que t’ha de ser més pràctic, que t’ha de ser més útil. Et veus empesa a triar entre un món inabastable que el voldries gairebé sencer, instal·lat al teu cor i al teu cap. I és tan difícil agafar-ne un o uns quants entre milers i milers! Són ells, els que habiten a les llibreries, els que han de fer-nos entendre què ens anirà bé, en funció del que sentim, pensem, necessitem a cada moment… per endur-nos –encara no posat– el llibre que ens abocarà a un món desconegut per nosaltres. Després de submergir-nos-hi, i en funció de com ens hagi anat el viatge, la nostra experiència de retorn a la llibreria serà encara més confiada. Els llibreters que fan aquest ofici per difondre obres en la nostra llengua tenen un mèrit encara més gran, perquè l’entorn en què conviuen els llibres en català és minoritari en relació amb el mercat editorial d’altres llengües. Ells han de ser mestres de seduir en la lectura i que aquesta sigui en la nostra llengua. A l’audiovisual, compartim amb ells aquesta difícil missió de fer triar el català en l’accés al món dels intangibles.


Com en altres àmbits de la nostra indústria, no podem menystenir ni deixar de donar suport, tant com sigui possible, als que, darrere de les muntanyes de llibres que es publiquen cada dia, discerneixen el que és valuós per a nosaltres i per a la difusió del coneixement. Per això, d’alguna manera, ells llibreters són com els farmacèutics. D’entre tots els remeis possibles, tots els “tractaments” que fabrica la indústria editorial, ens han d’aconsellar quin és el que respon millor a les nostres inquietuds i necessitats. Hi ha, segur, un món d’aprenentatge sobre l’ésser humà darrere d’un llibreter. Quan entres en una llibreria, no et passa com en altres establiments que de seguida t’assetgen per veure què t’han de vendre. Et veuen, et deixen mirar, relaxadament, t’observen en la distància i només intervenen si la teva mirada els busca. Aleshores se t’acosten, et pregunten i, sobretot, t’escolten… ¿No us ha passat mai que entres en una llibreria buscant una obra que et convé per saber-ne més d’alguna cosa i en surts amb un llibre de poemes o una novel·la? M’ha passat més d’un cop que, submergida davant la prestatgeria dels llibres de sociologia i comunicació, gràcies a la intuïció del llibreter n’he sortit amb un milers de pàgines de ficció i he deixat de capbussar-me, afortunadament, en la meva quotidianitat.


Però encara hi ha un factor més que fa imprescindibles les llibreries, encara que la nostra visita sigui en silenci. En els temps que ens ha tocat viure, submergir-nos-hi a estones s’ha convertit en una cura d’humilitat. Ara que tendim a convèncer-nos que a toc de teclat ho podem saber tot perquè trobem dades a través de la xarxa de les coses més insòlites, fer un tomb per una llibreria resulta un bany de realitat ineludible. Quan entro en una llibreria, me’n faig creus de com en sóc d’ignorant, que les dades que trobo en el dia a dia, que faig anar per la feina, no són coneixement, i que els llibres que articulen discurs i mostren processos narratius o de recerca complexos són les eines fonamentals per créixer. En aquests moments prenc consciència, amb un cert sentiment d’angoixa, que sempre vaig tard, sempre em falten coses per llegir, per aprendre, per reflexionar-hi a través de les reflexions dels altres. D’alguna manera, ser en una llibreria t’empetiteix, et situa a la mida de qui ets, amb l’esperança que el que t’envolta –aquelles muntanyes endreçades d’experiències, sentiments i coneixements– et faci créixer una mica més. És un sentiment ambivalent: la meva ignorància em deixa cruixida, però em segresta la curiositat. És en moments com aquests, a les llibreries, que m’envaeix sempre el mateix prec al destí: tant de bo quan em faci gran no em falli la vista per poder llegir tot el que em quedarà encara per llegir, ara que sembla que el temps s’esmuny sense poder-ho fer.


Llarga vida, doncs, al temple dels llibreters en la meva llengua, perquè cada llengua, com diu George Steiner, és una manera d’explicar el món. I és en els llibres on millor podem entendre’l, perquè ens obliguen a no compartir la nostra atenció amb res més, cosa que a hores d’ara és un tresor.
Mònica Terribas Sala

* Escrit pel Congrès de llibreters en Llegua Catalana

Amb el desig d'un 2012 ben feliç

Amb aquesta cançó dolça i harmònica,

us desitjo un 2012 molt feliç!

Sort i canya per aconseguir tots els reptes!

Una abraçada!

Acaba el desembre

Ja s’acaba el calendari del pagès de 2011. El desembre és encapçalat per tres sentències breus, sàvies i antigues que tenen el seu què. La primera fa referència a la matança del porc i de la importància que tenia en els àpats de l’hivern. El segon, avisa que cal plantar verdures que collirem a la primavera i la tercera fa referència a les tasques de les cases de pagès i a l’estalvi de regir-les bé.

En desembre mata’l porch

Lo que n’ha pogut crià

Y al que no, té de passà

De la manera que pot.

Pot plantarne la verdura

Per lo temps de primavera,

Perquè ja tan sols prospera

Al que per tot temps procura.

Faràs las feinas de casa,

Arregla estables, corrals,

Que estalbiaras bon rals

Y no passaràs per assa.

Bones festes

Joia

Podran florir els estels, florir les roses
i el món espurnejar de meravelles,
i sols ho copsaré dins els teus braços:
jo veig el món en la teva pupil.la.

Rosa Leveroni

Inma Shara: emotivitat i contundència.

Coneixeu Inma Shara?, és una de les importants directores d’orquestra del món.

Ha dirigit orquestres importants com les London London Philharmonic Orchestra, Filarmònica d’Israel, London City Chamber Orchestra, Simfònica Nacional Txeca, Simfònica Nacional Russa, Royal Philharmonic Orchestra, Simfònica de Roma, Orquestra Simfònica Nacional de Taiwan, Simfònica de Milà; Orquestra de la Suisse Romande; Simfònica de Lituània; Simfònica Nacional de Letònia; Orquestra Simfònica del Teatre Regio de Parma, Orquestra del Teatre Carlo Felice, Simfònica Nacional d’Ucrania... I ha col·laborat amb músics com Mischa Maisky o Boris Berezovsky, entre altres.

Inma Shara, però, també és coneguda pel seu talent i per la seva col·laboració i compromís en projectes socials mitjançant la música, ha dirigit un munt de concerts per a ajudar a organitzacions sense ànim de lucre, organitzacions compromeses amb els infants, per recaptar fons per a la recerca i el tractament de malalties greus,...

Professionalitat, i generositat en la mateixa persona són visibles quan s’assisteix a un concert que dirigeix.

Inma Shara no només dirigeix una orquestra, es transforma. Es converteix en quelcom eteri i alhora contundent. En directora i amant de la música. La delicadesa del seu cos, prim com un branquilló vinclat per l’harmonia contrasta amb la fermesa i elegància del gest.

Mentre la música flueix, Inma Shara embadaleix amb el seu gest refinat i amb el seu art brillant, exquisit i emotiu.

Assistir a un concert dirigit per Inma Shara és d’aquells petits grans plaers que no us podeu perdre.

Pòrtic

Jo porto dintre meu
per fer-me companyia
la solitud només.
La solitud immensa
de l'estimar infinit
que voldria ésser terra,
aire i sol, mar i estrella,
perquè fossis més meu,
perquè jo fos més teva.

Epigrames i cançons Rosa Leveroni

Recordeu aquests anuncis?... ui, ui... que ràpid que passa el temps...

Camí de perfecció

Mai no et deturis:

no hi ha fi ni principi.

Però les roses

cada cop més vermelles

les passes t'encatifen.

Josep M Llompart

La llengua de l'Empordanet - 2

El dia 12 de setembre, en el bloc, comentava...

La influència de la televisió, de les altres llengües internacionalitzadores, l’aparició de nou vocabulari tecnificat estandarditzat, i, altres raons, provoquen que, poc a poc, la nostra joventut ignori bona part de les paraules, que, abans, en sentir-les, ens permetien identificar, en un no res, de quin poble, de quina comarca,... era la persona que ens parlava.

Per això, de tant, en tant, en el bloc, he anat comentant, i continuaré comentant, algunes d’aquestes paraules. Algunes, quan les llegiu, retornaran al vostre record, perquè les haureu sentit dir a avis, oncles... Altres,... somriureu perquè les coneixeu i les dieu, tot i que sabeu que al vostre entorn hi ha persones que no les han sentides mai.

Avui, continuem amb la desfilada de paraules i vet aquí que en podeu llegir unes miques més. A veure qui les coneix totes, perquè us puc ben assegurar que en els poblets de l'Empordà, les podeu sentir.

Bordegàs: Vailet en sentit pejoratiu. Per exemple: Aquell bordegàs anava pels carrers ben esparrecat.

Catxassa: Persona que es mou sense esma, amb posat fleuma. Per exemple: Amb aquesta catxassa no acabaràs mai els deures, ni arribaràs mai enlloc.

Enxerinat: Persona que està molt enfadada, indignada. Per exemple: Estava enxerinat com una abella.

Escotorit: Persona oberta, espavilada. Per exemple: Era tan escotorit que s’adonava quan el volíem enganyar.

Enredar: Enganyar o embolicar un tema. Per exemple: El volien enredar amb tantes mentides que al final van enredar la troca i tothom es va enfadar.

Esterigonyat. Esteriganyar. Engrandir una peça i deformar-la. Per exemple: Es va estirar tant el jersei que era ben estrigonyat.

Joc

Pots jugar amb el seu cos,

que és jove i riu, i vol

el joc, i no n'ha tingut prou

Encara creus que en tu hi ha vici?

Mostra el teu vici. Dóna't

sencer. Si te l'estimes,

no li ofeguis aquesta tremolor:

la curiositat del cos, que tu

fa massa temps que en dius desig.

Gabriel Ferrater

La llengua de l'Empordanet

Avui, 12 de setembre de 2011, la llengua catalana continua amenaçada. El continuat degoteig d’agressions directes i indirectes provoquen que la nostra llengua es vagi empobrint, no només en el nombre d’usuaris actius, sinó també en l’ús de les particularitats de la llengua, en aquells trets que l’enriqueixen i que la diferencien de les altres.

Aquest empobriment afecta, sobretot, al lèxic, a les paraules del nostre vocabulari quotidià. La influència de la televisió, de les altres llengües internacionalitzadores, l’aparició de nou vocabulari tecnificat estandarditzat, i, altres raons, provoquen que, poc a poc, la nostra joventut ignori bona part de les paraules, que, abans, en sentir-les, ens permetien identificar, en un no res, de quin poble, de quina comarca,... era la persona que ens parlava.

Per això, de tant, en tant, en el bloc, he anat comentant, i continuaré comentant, algunes d’aquestes paraules. Algunes, quan les llegiu, retornaran al vostre record, perquè les haureu sentit dir a avis, oncles... Altres,... somriureu perquè les coneixeu i les dieu, tot i que sabeu que al vostre entorn hi ha persones que no les han sentides mai.

La meva intenció no és crear cap tipus de discussió, ni d’expectació, només despertar algunes paraules de la meva terra, de l’Empordanet, del País Petit, i atabalar-les prou perquè no s’adormin, ni desapareguin.

Comencem... Les coneixeu?

BOSSOGA. Bony que surt a causa d’haver rebut un cop en el cap. Per exemple: Ha topat de caps amb el cantó d’un armari. Li sortirà una bossoga!

CANCALLETA. Fer la trabanqueta a algú. Fer-lo ensopegar. Per exemple: Li va fer la cancalleta, va perdre l’equilibri i va caure a terra.

CANYÓ/ ENCANYONAR. Gola, faringe. Per exemple: Li feia mal el canyó quan encanyonava saliva.

CATAU. Cau, amagatall. Per exemple: El conill no sortia del cau i no el van poder caçar.

EMBOSTA. Mesura de volum que correspon al contingut que cabia en la conca de les dues mans. A pagès, a l'hora de donar menjar als animals, era el pinso que cabia en les dues mans juntes. Per exemple: Dóna una embosta de gra a les gallines a veure si callen.

EMPASSEGAR. Ensopegar. Per exemple: L’oncle va empassegar quan sortia de casa, sort que no va caure.

Himme a Catalunya

¡Oh Catalunya, mare nostra,
mare del cor que venerem,
respira fort i aixeca el rostre:
mentre el món sia món te voltarem.

Avant, avant, que ets nostra mare!
Sàpigue´t tu, que Déu ja et sap,
i el teu terrer és teu encara
amb l´ànima damunt, de cap a cap.

Regada amb sang, ta terra és bona,
Tingues al mar clavats los peus,
un braç enlaire per l´escona,
i amb l´altre arrapa´t fort als Pirineus.

Amb nostra llengua franca i noble
crida´ns a tots, que et respondrem;
som una raça i som un poble,
i tan drets com caiguts poble serem.

Caiguts avui i enmig de runes;
demà el peu ferm i enlaira els corts;
sense captar d´enlloc engrunes,
sense lligams de ferro ni de flors.

Va, doncs, oh Pàtria, que t´ho imploren
damunt la terra els qui s´hi estan,
davall la terra aquells que foren,
i més lluny que els estels els que vindran.

Que no ets pas morta; ets adormida.
Amb ta bandera els vents remou;
sigui tothom a l´embranzida,
i cauran els castells quan diguis: Prou!
(Angel Guimerà)

VISCA CATALUNYA LLIURE!

CATALUNYA, EN CATALÀ, A L'ESCOLA I A PER TOT ARREU!

Alegria

La sang, ràpida, presta, circula

El cor batega enèrgic, renovat.

El somriure encén els ulls i

Captivador, enriola la cara.

Ets l’alegria que passa.

Poemada. Simple i destra,

Et descric per por que t’esmunyis

Capritxosa, i cobejada.

Guspireges juganera, afalagada,

t’agomboles per tot el cos

com a hostessa que avança

brillant, en miralls perpetuada.

I et dono la mà ,

I no dic cap paraula vana

Assaboreixo el moment,

Que ets l’alegria que passa.