dijous, 5 de juny de 2008

Les trementinaires


Eren dones que coneixien les plantes, les seves virtuts medicinals i els processos d’elaboració de remeis ancestrals que havien conegut per transmissió totalment oral.

L’aparició de les trementinaires se situa, tot i que no hi ha constància escrita, a mitjans segle XIX i la desaparició a finals del segle XX. L'últim viatge el va fer la Sofia d'Ossera, l'any 1982.


Les trementinaires, en grup, carregades d'herbes i olis, caminaven des de les valls, especialment de Lavansa i de Tuixent, per diferents rutes que tenien marcades i que repetien cada any, una o dues vegades. Podien ser fora de la llar des de tant sols uns dies fins a quatre mesos. Anaven de casa en casa, “guarint i curant tots els mals”. S’allotjaven a les cases dels cllients que els donaven acollida. La majoria de les trementinaires seguien sempre la mateixa ruta, ja que la major part de les masies on anaven esdevenien els clients d'any rere any.



El nom els ve del remei que tenia més popularitat, la trementina, que s’elaborava amb resina de pi roig. La resina es purificava i es deixava refredar. En ser freda, la trementina, tenia un aspecte sòlid, vidriós i de color fosc. Servia per guarir el dolor, les picades, les úlceres i infeccions.


Les trementinaires, a part d’un petit farcell amb roba, portaven una romana (balança de ferro amb brassos desiguals), llaunes d’olis a la cintura i saques plenes de petites bossetes plenes d’herbes. S’explica que els diners els portaven amagats en petites butxaques cosides a la part interior de les faldilles.




11 comentaris:

XeXu ha dit...

I vols dir que eren gaire fiables els seus remeis?

valenti ha dit...

Hi ha unes cançóns de Turmez i Sesè -ara mateix no recordo el nom de l'àlbum, però el puc buscar- amb lletres de Lombarte (crec que és del Matarranya), precioses que parlen entre d'altres coses d'aquesta "professió" i/o art.

SILENCI ha dit...

Ets un pou de coneixement, noia!

Striper ha dit...

Per sort malgrat desapareixer la professio d'aquestas dones la sabiduria popular sobre les herbes continua viva.

skorbuto ha dit...

Xexu: De vegades molt més que les medicines actuals.

El menyspreu a la sabiduria popular entre alguns científics és tan erroni com el menyspreu a la ciència de molts creients.

Potser elles no sabien el perquè, en fòrmules químiques, però sabien, per experiència què guaria i què no. I aixo comptant que llavors no hi existien els CAP. (Bé, al final sí, potser per això van desaparèixer)

helena ha dit...

Molt xulo el post!!! a casa meva hi ha molta tradició de plantes remeieres i es molt interessant la informació que dones.

mai ha dit...

Molt xulo Núria!
Si no m'equivoco hi ha un museu de les trementinaires a Tuixén. I sí, són força fiables els seus remeis; plantes com la camamilla, la farigola, l´espernellac ... tenen les seves propietats i encara es fan servir.

Laia ha dit...

M'ha encantat aquest darrer post. Durant la meva època urgellenca anava sovint a Tuixén, La Vansa, Fòrnols i Cornellana. Recordo que els autòctons de la zona utilitzaven aquests tipus de remeis per guarir petites infeccions. Encara en l'actualitat els meus avis en fan ús, i sort en tenim. Prefereixo posar-me "timó" als ulls que col·liri.

Zenit R.A.M. ha dit...

ostres, se'n podria fer una novel.la o una pel.lícula.

Carme ha dit...

Interessant, anirem a Tuixent aveure el museu. Suposo que hi devia haver remeis fialbels i remeis que no n'eren tant. Justament igual que ara...

Josep Lluís ha dit...

De la resina del pi marítim en treien la trementina, com dius, per fer-ne xarops antisèptics i balsàmics. Ara, aquestes alçades dos investigadores de remeis naturals (Petra Hogger y Angelika Schafer) han publicat un article del que se’n parlarà molt. Expliquen el descobriment d’un nou principi actiu (el pycnogenol) present en l’escorça del pi, i que un bon antidiabètic alternatiu.