Contra la falsa sardana

-->

Coneixeu el llibre “Contra la falsa sardana”?
La primera edició es va publicar el 1953 i l’autor és Lluís Albert.
Lluís Albert és compositor, musicòleg i estudiós de l’obra de la seva tia: Caterina Albert, Víctor Català i dipositari del Museu-Arxiu Víctor Català.
Va estudiar al Conservatori Municipal de Música de Barcelona i al Conservatori del Liceu de Barcelona.
És compositor de més de vuitanta sardanes i ha compost peces per a quintet de vent, orquestra simfònica... Musicòleg de la sardana, ha rebut diferents premis en reconeixement de la seva important tasca de creació, difusió i preservació de la sardana.

L’any 1953, Lluís Albert va escriure el llibre que us citava abans per argumentar i defensar la manera primera a antitradicional i fruit d’una innovació personal que fins i tot ja ha estat batejada en algun cas de manera explícita “estil Fontbernat”. de ballar la sardana:

“ aquestes planes volen resumir el llarg procés que ha portat al fet indiscutible que actualment la posició dels braços caiguts en els curts de la sardana sigui reconeguda pels historiadors com a antitradicional i fruit d’una innovació personal que fins i tot ja ha estat batejada en algun cas de manera explícita “estil Fontbernat”.

En Lluís Albert, en una segona edició que incorpora un interessant apèndix ens explica:

L’any 2006 el periodista i escriptor Emili Casademont en el seu article “Cent anys de l’”estil Fontbernat” publicat al número 256 de la revista “Som” explica l’origen del costum de ballar els curts amb els braços avall:
“Esteve Fontbernat (...) l’any 1907 escrigué el fascicle Estètica de la sardana (...) on indicava com havine de posar els braços els dansaires (...) De fet, alguns sardanistes ja començaren a ballar els curts de la sardana amb els braços avall, seguint el consell que els donava l’Esteve, cap a les acaballes de 1906 (...) Després de la Guerra Civil, s’imposà l’anomenat “estil Fontbernat”

I afegeix que moltes persones s’han posicionat respecte a la polèmica i entre les que cita hi ha la de Jaume Nonell i de Lluís Subirana que a la seva obra “La sardana a Sabadell” abunden en la idea que “la posició dels braços en els curts” és “un invent d’aquesta època (1927).


D'acord al que explica el llibre, les sardanes inicialment es ballaven SEMPRE amb els braços enlaire. Va ser a partir de la Guerra Civil i sobretot a mitjans segle XX que es va anar estenent la “moda” de ballar una part de la sardana amb els braços “derrotats”, cap a terra.

Com podeu veure, fins i tot amb les sardanes hi ha polèmica. No obstant si us hi fixeu, la majoria d’escultures i de pintures que tenen com a tema la sardana reflecteixen el moment en què els sardanistes tenen els braços ben amunt, imatge molt més elegant i estilitzada, tant quan es balla com quan es "retrata".