dijous, 12 de juny de 2008

Vacances !!!!!



Vacances és un terme que només de sentir-lo fa que se’ns il·lumini la cara i comencem a pensar en imatges i verbs que ens produeixen il·lusió i plaer: passejar, llegir, descobrir nous indrets, descansar,...

Pensem immediatament en un canvi de ritme, en aixecar-nos més tard, esmorzar tranquil·lament, llegint el diari en una terrassa o a casa, gaudint de l’olor dels pins, de les flors, del mar, de la natura.


Tot i que no podem negar que molts aprofitem dies de vacances per fer petits o grans viatges, per gaudir d’aquests dies, no ens cal anar lluny, ni canviar d’entorn. El més important és canviar la nostra manera de viure el dia.

I per què tanta lletra? Només per dir-vos que a partir d’avui i fins el dia 5 de juliol faré vacances. I el canvi de ritme inclourà no connectar-me a internet, només que de tant en tant, i per poca estona.



O sigui que sigueu bons, escriviu i llegiu força i canya!, en els comentaris.

Una abraçada i fins aviat.



dimecres, 11 de juny de 2008

Una llengua auxiliar?


Unu, un; du; dos,... dek, deu; la printempo, la primavera; la somero, l’estiu; vizago, la cara, okuloj, ulls; vianvendisto, el carnisser, kukfaristo, el pastisser; panfaristo, el flequer, lerni, aprendre, klarigi, explicar,...

Què són aquestes paraules que unes s’entenen més que altres, que ens són familiars, però que no acabem de relacionar amb cap llengua coneguda? A quina llengua pertanyen?
Aquestes paraules, són a tall d’exemple, algunes de les que conformen la llengua de l’”esperanto”.

I què és l’esperanto? És una llengua creada pel metge L Zamenhof, el 1887 amb l’esperança que es convertís en llengua universal.


Segons J Bremón Masgrau, vicepresident a mitjans segle XX de la Societat Espero Kataluna, “és una llengua auxiliar que qualsevol persona civilitzada hauria de conèixer a més de la llengua materna, per tal de poder-se comunicar amb els estrangers. Una llengua amb una gramàtica fàcil i deductiva que es pot aprendre en pocs dies. “

La major part del vocabulari de l’esperanto prové del llatí, de l’italià i del francès, de l’alemany i de l’anglès.


Tolstoi deia “Els sacrificis que farà una persona consagrada a l’estudi de l’Esperanto són tan exigus i els avantatges que en pot treure són tan immenses, que ningú es pot negar a fer-ne la prova”.


En canvi, Adolf Hitler, al Mein Kampf parlava de l’esperanto i la considerava una llengua que els jueus podrien fer servir per dominar el món. Per aquesta raó, durant l’holocaust nazi, es van perseguir els esperantistes.


Serà per això, que a la pel·lícula “El gran dictador”, de Charles Chaplin, els cartells, els pòsters i altres parts del decorat estan escrites en esperanto, i no pas en alemany ?

dimarts, 10 de juny de 2008

Un retall d'història: Los 26 puntos




Normas programáticas del nuevo estado español

Camarada- Lee y medita estos 26 puntos y si plasman tus deseos, alístate a Falange Española Tradicionalista” que es la mayor garantía de llevarlos a la pràctica.

Viva Franco! Arriba España!


Així començava un full informatiu que al peu de pàgina datava: “Palafrugell, 8 de febrero de 1939. III Año Triunfal”.

Llegir l’encapçalament –presumiblement estàndard per a tot tipus de fulls com el que us parlo- fa posar els pèls de punta. Em recorda, amb totes les diferències temporals i polítiques que vulgueu, un crit que vaig sentir fa poc en un telenotícies de TV3 i que em va fer posar la pell de gallina: el famós “Capitán, mande firmes” Viva España”. No sé si ho dic amb paraules exactes, però crec que transmet prou l’angúnia.

No reescriuré el 26 punts del full, ja que seria pesat i avorrit, però deixeu-me copiar dues perles:


A l’apartat de Estado, Individuo. Libertad.

7.- (...) A nadie le será lícito usar su libertad, contra la unión, la fortaleza y la libertad de la Patria. Una disciplina rigurosa impedirà todo intento dirigido a envenenar, a desunir a los españoles o a moverlos contra el destino de la patria.

A l’apartat d’Educación nacional. Religión.

23.- Es misión esencial del Estado mediante una disciplina rigurosa de la educación, conseguir un espíritu nacional fuerte y unido e instalar en el alma de futuras generaciones la alegría y el orgullo de la Patria.



Todos los hombres recibirán una educación preliminar que les perpare para el honor de incorporarse al Ejército nacional y popular de España.

I en podria escriure més... però n'hi ha prou per endevinar els aires que es respiraven en aquelles dates i per recordar tots plegats que cal que hi posem el nostre granet de sorra perquè no tornin.


diumenge, 8 de juny de 2008

Enigmes d'antic


El Gran diccionari de la llengua catalana defineix la paraula "enigma" com a:Dita de sentit obscur i inexplicable”. Però... en coneixes, d’enigmes? N’hi ha d’antics, la fama dels quals encara perdura.


Uns d'aquests eren els que l’Esfinx de Tebes proposava als passants. Si no els resolien els devorava.
Dels molts enigmes que recitava, el més habitual era el següent:

«Quin és l'ésser que camina amb quatre peus al matí, dos al migdia i tres al vespre, però que, contràriament a la majoria dels éssers vius, és més ràpid com menys peus utilitza en caminar?»

Ningú aconseguia trobar la resposta fins que Èdip va arribar a Tebes. Aquest va respondre:



«És l'home. Va de quatre grapes quan és petit. Fa servir les dues cames durant la major part de la vida i el bastó quan és vell.»


Un altre enigma era:

«Són dues germanes,una de les quals engendra l'altra i, al seu torn, és engendrada per la primera.»


L’enigma feia referència al dia i a la nit, que en grec són dues paraules femenines.



La reina de Saba també va plantejar tres enigmes al rei Salomó i el fabulista Isop va ser contractat per resoldre els enigmes que havia de respondre el rei babiloni Lícer.


Un d’aquests darrers deia:

Hi ha un gran temple sostingut per una columna i aquesta està envoltada per dotze ciutats. Cada una té trenta arcs i al costat de cadascun hi ha dues dones, una de blanca i una altra de negra.



La resposta sembla simple, sobretot, quan se sap: el temple simbolitzava el món, la columna representava un any, les dotze ciutats els dotze mesos i els seus trenta arcs els trenta dies de cada mes. Les dues dones eren el dia i la nit.


dijous, 5 de juny de 2008

Les trementinaires


Eren dones que coneixien les plantes, les seves virtuts medicinals i els processos d’elaboració de remeis ancestrals que havien conegut per transmissió totalment oral.

L’aparició de les trementinaires se situa, tot i que no hi ha constància escrita, a mitjans segle XIX i la desaparició a finals del segle XX. L'últim viatge el va fer la Sofia d'Ossera, l'any 1982.


Les trementinaires, en grup, carregades d'herbes i olis, caminaven des de les valls, especialment de Lavansa i de Tuixent, per diferents rutes que tenien marcades i que repetien cada any, una o dues vegades. Podien ser fora de la llar des de tant sols uns dies fins a quatre mesos. Anaven de casa en casa, “guarint i curant tots els mals”. S’allotjaven a les cases dels cllients que els donaven acollida. La majoria de les trementinaires seguien sempre la mateixa ruta, ja que la major part de les masies on anaven esdevenien els clients d'any rere any.



El nom els ve del remei que tenia més popularitat, la trementina, que s’elaborava amb resina de pi roig. La resina es purificava i es deixava refredar. En ser freda, la trementina, tenia un aspecte sòlid, vidriós i de color fosc. Servia per guarir el dolor, les picades, les úlceres i infeccions.


Les trementinaires, a part d’un petit farcell amb roba, portaven una romana (balança de ferro amb brassos desiguals), llaunes d’olis a la cintura i saques plenes de petites bossetes plenes d’herbes. S’explica que els diners els portaven amagats en petites butxaques cosides a la part interior de les faldilles.




dimarts, 3 de juny de 2008

Cartes amb picada d'ullet: de Carner a Masó


De l’Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes de Girona, procedeixen aquesta petita mostra de cartes, de 1907, de Josep Carner a Rafel Masó. Transcrites sense cap tipus de normalització ortogràfica, exterioritzen l’amistat que existia entre ambdós i el to amb què parlen dels “Jochs Florals de Girona”.

Amich Masó: te darán la Flor Natural de Girona ab les fruytes que llepas, indecent, després que jo les só abastades.

Això és un altre surt, com el del infame Passavolant. Però ja faré que en Cardelús, te plagihi y aquesta serà la meua venjansa.

Josep Carner

29 de setembre 1907



Amich Rafel Masó: és necessari que premieu a Girona una de les cinch composicions següents:

A Cori – L(ema). Ulls blaus
El desig. L. Pren volada, Esperit
A ma germana gran
Notes perdudes. L. Sonets.
Montanyes al mitg.L. Per vos, mon amor.

També heu de premiar una novela den Gay, que no sé si està bé o malament, però l’heu de premiar.

Si no m’complaveu m’enfadaré

M’estich al carrer del (...) 7 pral.

Emviem versos

Josep Carner
2 oct. 1907

(Revers:)

Si no m’ateneu, no poseu la meua firma al peu del veredicte.


La ironia i picada d'ullet de Josep Carner, no resta mestria i preciositat a la seva poesia, per la qual rebia el nom del Príncep dels poetes.




CANÇÓ DE LA INSTÀNCIA AMOROSA


Ara és el temps i l'hora benfactora,

ara és la nit, per a morir i amar.

¿Qui tindrà mai fermança ni penyora

de l'endemà?

Veurem potser la il.lusió desfeta;

potser l'afany d'aquesta nit d'estiu

com una flor dins una mà distreta

caigui en el riu.

A mitjanit, els penitents ferotges,

són, dotze cops, de trista sang remulls.

Dotze besars volen comptar els rellotges

sobre els teus ulls.

¿Qui sap si vers la delejant bandera

em cridaran trompetes matinals?

¿O si el doll de la teva cabellera

tempta la falç?

Ara és el temps, a punt de meravella.

L'estel ens diu que fem la via ensems.

Ara és el temps que sou encara bella.

Ara és el temps.




dilluns, 2 de juny de 2008

Gladiadors

Dues imatges de dos gladiadors, diferents com la nit i el dia. Dues versions d’una mateixa peça musical, tant diferents com delicioses totes dues. Pavarotti ens obsequia amb la seva veu, mentre transcorren fotos de la seva trajectòria, Crowe apareix en diferents moments de la pel·lícula, com a home, fort i feble, dur i sensible, un regal de contrastos.