dilluns, 13 d’abril de 2009

Un llibre que no deixa indiferent


Aquests dies he llegit un llibre que em va deixar un bon amic: La dictadura de la incompetència, de Xavier Roig, editat per La Campana.
És un llibre contundent. Xavier Roig reflexiona amb llenguatge molt planer, de temes com la cultura, l'educació, el funcionariat, l'economia... I alhora no deixa gens indiferent.
Xavier Roig és un provocador que amb aquest llibre ens convida a reflexionar en tot moment.Us adjunto alguns fragments del llibre:

Un dels objectius que el poder de l’Estat es marca per tal que aquest procés de control funcioni és afeblir l’individu. La manera d’aconseguir-ho és seguir el mateix procediment que se segueix per generar addictes a la droga.
S’intenta convèncer la gent que determinats drets –que no són altra cosa que les seqüeles d’una societat opulenta- són drets amb els quals l’home hi neix, de manera que no li cal treballar per aconseguir-los. S’intenten posar determinats drets al mateix nivell que drets tan fonamentals com el dret a la vida o el dret a no ser torturat. Què vol dir, “dret a l’educació”?
En realitat, no és altra cosa que un pacte. Un pacte pel qual tots hem decidit apostar posant-hi diners, per tal que aquells que no tenen recursos puguin enviar els nens a l’escola. Una mena d’assegurança per als qui la ballen més magra. El gradient d’aquests pactes pot anar pujant: sanitat, transport, habitatge, vacances de l’INSERSO,... Posats al límit, i al pas que anem, el pacte podria arribar a incloure el dret de tothom a una lièvre à la royale cada diumenge. (pàg. 35-36)


La majoria dels membres de molts parlaments europeus són funcionaris (...) Els casos més escandalosos són ‘espanyol (72% d’empleats públics) i el català (68%) (pàg. 51)

No em mal interpretin Cap país estaria ben legislat si el 68% dels seus parlamentaris fossin empleats de la General Motors o bacallaners. Qualsevol desequilibri és poc recomanable (...) De què em serveix aquest parlament si no hi ha ningú que sàpiga llegir un balanç i ni tan sols té membres que sàpiguen el que és lluitar veritablement cada dia pel lloc de treball? (pàg. 55)




L’educació bàsica: l’art de treure’s el mort de sobre. (títol d'un subapartat) No es discuteix quin és el model de funcionament òptim, el que més pot beneficiar l’alumne, sinó que tot se centra en qui nés el propietari. Aquesta escola es pública o és privada? Quina ha de prevaler? Lògicament, mai es parla de resultats econòmics (...) (pg. 70)

Els principals responsables de l’educació acadèmica són els mestres. Ja està bé de passar la patata calenta als altres. On s’és vist que un client s’hagi d’involucrar en el procés productiu i organitzatiu de qui li dóna servei (pg. 71)

La universitat pública, avui en dia, és una rifa. Si enganxes bons professors, fantàstic. Si no, et fots; t’ha tocat. (pg. 82)


8 comentaris:

Striper ha dit...

Sincerament, crec que no es pot estar contra lo public sistematicament, per que esta molt clar que lo privat a vegades es un nyap.

Ferran ha dit...

Anava a dir alguna cosa en la línia de l'Striper. La cosa pública (la república) no és dolenta en sí; tot depèn de com es reguli.

Una mica "a matar" sí sembla que va, el Sr. Roig...

XeXu ha dit...

Sembla que aquest home no en deixa cap de dret. Bé, suposo que és un bon resum del que es pensa de la societat actual, un resum que tots podríem fer, però aquest cop amb una mica més de criteri, i aportant dades per no deixar-no només en una crítica personal descarnada.

civisliberum ha dit...

He legit algun altre llibre d'en Xavier Roig com Ni som ni serem i realment des de la realitat i simplicitat ens fa obrir els ulls.

zel ha dit...

Jo aquest no l'he llegit, però vaja, em penso que ho faré. Gràcies per la recomanació! Demà a pencar!!!!

DooMMasteR ha dit...

Sembla interessant. Potser cau per Sant Jordi...

Anònim ha dit...

Interessant per posar en qüestió maneres de fer i de pensar, però crec que no està tot dit.
Imma

Miquel Casellas ha dit...

Si el factor sort é smolt important avui en dia.