Com deu ser ella?Moltes vegades es fa aquesta pregunta, i ara li agradaria que hi haguessin balances per a pesar la boniquesa i que ella pogués tenir el pes de la seva. (...)
Li sembla que bonica no ho deu ser pas, almenys considerant-ho d’acord amb el patró de bellesa que ella s’ha format d’una manera vaga. Però qui sap? Es reconeix un atractiu i el record del somni li fa saltar el cor. Fa unes passes de puntetes, sense perdre el reflex de la seva figura, imitant posats de gran senyora, acostant-se i allunyant-se, fins que es troba blena i s’aparta tot fent-se una ganyota.
La tendresa del seu miratge no la deixa, la va seguint per tota la casa. D’esma, regira un armari i en treu retalls de tela, que s’emprova ajustant-se’ls al cos. De sobte s’adona –com si un oreig de nit obrís la finestra. Que necessita ancorar la seva melangia.
“A qui deus enyorar?”, pensa.
La ciutat cansada,Pere Calders. El balancí, pag.41
“No temo l’imprevist –respon ella-. És massa familiar, massa de cada dia. Em fan més por les coses que es poden preveure, perquè s’enuncien i escurcen el temps.” Pg. 31
Entrades
4 comentaris:
molt bonic tot aixo
Sempre magifics els teus popst i sempre extraoprdinari en Pere Calders
Ui! Que no s'escurci el temps, sobretot amb paraules i textos com aquest!
Bentrobada Núria!
Trobo la darrera frase molt maca. Em fa pensar en allò que corria de «Si poguessis saber quin dia moriries, voldries saber-ho?». Evidentment, no, perquè viuríem d'una altra manera, tenint present contínuament que s'acaba el temps... Quina angoixa! El millor és preparar-se pels imprevistos, perquè els previstos ja sabem que arribaran! :)
Unes paraules precioses, certament! Gràcies per compartir-les amb nosaltres!
Publica un comentari a l'entrada