diumenge, 29 de març de 2009

Crema de Sant Josep


Ingredients
8 rovells d’ou
250 gr. de sucre
40 gr. de midó
1l de llet
Pell d’una llimona
1 branca de canyella




Elaboració
Del litre de llet, n'agafarem un got i la desarem a part. La resta de la llet la posarem al foc. en un ansat. Quan comenci a ser calenta, hi tirarem la pell de la llimona i la canyella. Deixarem que bulli uns cinc minuts. Tot seguit, la traurem del foc i la desarem un moment que reposi.

Mentrestant, barrejarem els rovells de l’ou i el sucre i els treballarem fins que quedi una massa suau i cremosa.
A part, barrejarem el midó amb la llet freda del got( hi ha qui prefereix que sigui tèbia). Evitarem que quedi cap grumoll.
Abocarem la barreja de llet i midó a la massa de rovell i de sucre i ho remenarem bé perquè quedi uniforme.



Agafarem la llet que havia bullit i la colarem. La posarem a coure a foc moderat. Hi afegirem la barreja anterior. Ho remenarem sense parar, sempre en el mateix sentit. Quan es comenci a fer una petita capa i a espessir-se, tancarem immediatament el foc. No pot bullir. Continuarem remenant una estoneta la barreja i ja tindrem la crema al punt.

Només restarà repartir-la en cassoletes individuals i deixar que es refredi. Es pot menjar així o bé amb una petita capa de sucre torrat i cruixent, al damunt.

Una bona crema i... a llepar-se'n els llambrots!



La crema
quan crema
no és bona crema.

Cal deixar-la reposar
i posar-la a la nevera
per fer postres l'endemà.

L'endemà fa un tel gruixut
que si se'l toca per sobre
sembla ben bé de vellut.

Dessota hi ha un mar molt dolç
que fa ben poques onades
i agrada a moltes i a molts.

La crema
quan crema
no és bona crema.

Miquel Martí i Pol


Reglament per al cultiu de l'arròs a l'Empordà, 1767 - les fites



D'un petit llibret dit

"Ordenanza o reglamento general que hasta nueva resolución de S: MAGESTAD o de su REAL CONSEJO se deberá observar para el CULTIVO de los ARROZES en los pueblos del AMPURDAN, corregimiento de Gerona"

I que va ser imprès a Barcelona, per Thomas Piferrer, impresor del rey, el 1767...


llegim la importància que tenien les fites en el món camperol i, en aquest cas, vinculades al món del cultiu de l'arròs:


"Quedando demarcados en el Territorio del Ampurdán los Arrozáles por medio de mojones ò fitas de piedra, que actualmente se hallan existentes à distancia de ducientas cinquenta canas de los pueblos (La cana equivalia a 1,555 metres, a Barcelona, però variava una mica en altres indrets del territori), inclusas las Iglesias, de siete palmos de longitud, y dos de ancho, com uno y medio de grueso, metidos dos palmos dentro de la tierra, y los cinco restatnes de alto sobre la superficie de ella, en el numero, y con las demas circunstancias, que constan den los libros de sus Ayuntamientos;



será de la obligación de los Bayles Regidores y Procuradores Syndicos que actualmente son, y por tiempo fueren de dichos pueblos, conservar los expresados mojones en el mismo estado que hoy tienen, (...)




Por ningun motivo se podrán criar Arroces en la parte interior de los mojones, ò en las tierras que median entre estos y los respectivos pueblos.

* Les tres últimes fotos són extretes del web
ww.elxiuletdepals.com

diumenge, 22 de març de 2009

A repèl, una traducció de Miquel Martí i Pol



A rebours ( A repèl), és la novel·la més coneguda de JK Huysmans. Una novel·la que trenca amb l'estètica naturalista. La tendència vers l'artifici del protagonista, Jean Floressas des Esseintes, simbolitza la recerca d’un ideal.

No és aquest aspecte el que vull destacar, sinó que en decidir rellegir la novel·la, després de vint anys, m’he adonat, amb grata sorpresa, que el traductor és Miquel Martí i Pol. Aleshores no hi vaig parar esment.

Miquel Martí i Pol fa una traducció en què manté la bellesa sonora i la cura lingüística que es mereix la novel·la.

N’és un exemple el capítol cinquè, en què el protagonista de la novel·la explica que hi ha un artista “el talent del qual el captivava amb prolongats transports: Gustave Moreau.”

“N’havia adquirit les dues obres mestres i, durant qui sap les nits, somiava davant una d’elles, el quadre de Salomé "(...)Pg. 64



“Entre l’olor perversa dels perfums, a l’atmosfera sobrecarregada d’aquella església, Salomé, amb el braç esquerre estès, en un gest de comandament, amb el braç dret replegat, servant a l’altrura del rostre un gran lotus, avançava lentament de puntetes, seguint els acords d’una guitarra de cordes de la qual puntejava una dona arrupida.

La faç recollida, solemne, quasi augusta, comença la lúbrica dansa que ha de desvetllar els sentits ensopits del vell Herodes; les seves sines onegen i, amb el fregadís dels collarets que torniolen, llurs puntes es drecen; damunt la suor de la pell els diamants, enganxats, centellegen; els braçalets, esl cinturons, els anells, escupen guspires; sobre el vestit triomfal, ribetejat de perles, ramejat d’argent, laminat d’or, la cuirassa d’orfebreria cada malla de la qual és una pedra entra en combustió, encreua serpetes de foc, formigueja sobre la carn mat, sobre la pell de color rosa de te, talment com insectes esplèndids amb èlitres enlluernadores, marbrejats de carmí, puntejats de groc, aurora, jaspiats de blau d’acer, tigrats de verd paó.(...)” pg. 65


dimarts, 17 de març de 2009

Cal anar endavant... cal que neixin flors a cada instant

El bandoler




...i el xiprer encara recorda
tots els crits que allà han pregat:
Pietat, pietat!



- Reseu l'últim Crec en Déu
- Pietat, pietat...


La gallineta




La gallineta ha dit que prou,
ja no vull pondre cap més ou,
a fer punyetes aquest sou
que fa tants anys que m´esclavitza.

I si em vénen ganes de fer-ne
em faré venir un restrenyiment,
no tindrà cap més ou calent
el que de mi se n´aprofita.

La gallina ha dit que no,
visca la revolució.

A canvi d´algun gra de blat
m´heu tret la força de volar
però, us ho juro, s´ha acabat!
Tinc per davant tota una vida

i no pateixo pel destí,
que un cop lliurada del botxí
no ha d´haver-hi cap perill
perquè m´entengui amb les veïnes.



La gallina ha dit que no,
visca la revolució.

I els galls que amb mi hauran de dormir
els triaré sans i valents,
que n´estic farta d´impotents
que em fan passar nits avorrides.

Que quedi clar per sempre més,
que jo de verge no en tinc res,
i que, posats a fer, no em ve
d´un segon restrenyiment.

La gallina ha dit que no,
visca la revolució.




El jorn dels miserables



Que poca que força que tinc...
que poca esperança tinc...
Quanta ràbia que tinc... i no vull pas oblidar-la



Quanta misèria que tinc...
i la vull guardar amb mi
fins el jorn dels miserables

Que poques paraules que tinc
i les que dic són tan gastades...



Cal que neixin flors



Fe no és esperar,
fe no és somniar.
Fe és penosa lluita per l'avui i pel demà.
Fe és un cop de falç,
fe és donar la mà.
La fe no és viure d'un record passat.

No esperem el blat
sense haver sembrat,
no esperem que l'arbre doni fruits sense podar-lo;
l'hem de treballar,
l'hem d'anar a regar,
encara que l'ossada ens faci mal.

No somnien passats
que el vent s'ha emportat.
Una flor d'avui es marceix just a l'endemà.
Cal que neixin flors a cada instant.



Enterrem la nit,
enterrem la por.
Apartem els núvols que ens amaguen la claror.
Hem de veure-hi clar,
el camí és llarg
i ja no tenim temps d'equivocar-nos.

Cal anar endavant
sense perdre el pas.
Cal regar la terra amb la suor del dur treball.
Cal que neixin flors a cada instant.





dissabte, 7 de març de 2009

En un dia com avui... naixia Maurice Ravel


El 7 de març de 1875 va néixer a Ciboure (França) Maurice Ravel, població on, tot i que no hi va viure gaire temps, hi tornava cada any i hi va compondre el 1928 el famós “Bolero”.

Se’l considerava un perfeccionista tant en la forma com en la tècnica. Les característiques de timbre, d’harmonia i les associacions extramusicals de Ravel fan que sovint s’associï amb Claude Debussy.

Stravinski el definia com “el més perfecte rellotger de tots els compositors.

Té obres representatives com l’òpera “L’hora espanyola”, Dafnis i Cloe (1909-1912), peces orquestrals com “Pavana per a una infanta difunta” i “Bolero” i peces per a piano com “Jocs d’aigua”, "Concert de piano per a la mà esquerra”, entre altres.


«Un nen és sensible a la música –a tot tipus de música. El meu pare, molt més cultivat en aquest art que la majoria d’afeccionats, va saber desenvolupar els meus gustos i estimular molt aviat la meva passió”

Ravel, Esquisse autobiographique, 1928





divendres, 6 de març de 2009

Els xiprers



Els xiprers, amb la seva forma alta i esvelta, poden assolir els 35 m d'alçada i arribar als 100 anys d'edat.
El jardí botànic de Palerm conté els xiprers més antics d’Europa, més de 1200 anys.
Els grecs els consideraven un símbol de la bellesa femenina, i també amb connotacions mortuòries.
S
egons Teofrast el xiprer comú estava consagrat a Hades, el déu de la mort; el motiu era que les arrels de l'arbre no tornen a brotar quan s'ha talat l'arbre.
En els textos d’Horaci llegim que els morts s’enterraven amb una branca de xiprer i en Plini que una branca de xiprer penjada a la porta d'una casa era un signe fúnebre.

També, els epitafis de les tombes musulmanes d’Anatòlia, a Turquia, es decoraven majoritàriament, amb xiprers.
La nostra tradició, a més de considerar-lo un element vinculat a la mort, el considera símbol d'hospitalitat.
Antigament, es plantaven a la porta de les masies. Un xiprer indicava als viatgers que la hospitalitat de la casa els oferia un llit per dormir. Dos xiprers, que se’ls oferia un llit i també menjar.

Amb un sentit més pràctic, a l’Empordà , els xiprers, a les planes en què hi ha cultius, es planten en fileres per protegir-los de la tramuntana.