dimarts, 4 de maig de 2010

El darrer palafrugellenc de Mauthausen


Fa un temps vaig llegir un article que va escriure Daniel Zamora, un palafrugellenc que va cercar, durant anys, tot tipus d’informació dels catalans que havien patit Mauthausen.

L’article em va cridar l’atenció perquè parlava de Josep Solana Aupí. Aupí és un cognom poc freqüent , tot i així, aquell senyor de qui es parlava a l’article, no era de família.

L’escrit es titula: Josep Solana Aupí, el darrer palafrugellenc de Mauthausen.

Us en transcric uns fragments, no perquè facin referència en aquesta persona, sinó pel que se’n desprèn de la vida en els camps de concentració i

"... des de l’arribada a França i fins a la deportació a Mauthausen el desembre de 1940, va sofrir mig anay de gana i misèria al camps de refugiats de Le Vernet i Septfonds.

En iniciar-se les hostilitats entre Alemanya i França, la majoria de republicans van optar per acceptar l’oferiment de l’exèrcit francès i es va allistar a les Compagnies de Travaillerus Étrangers (CTE) i va ser enquadrat al 106 CTE.



... la CTE va ser capturada per la Wehrmacht i els presoners van ser conduïts als boscos de Saint Dié i des d’allà van ser conduïts a peu fins a Estrasburg i reclosos provisionalment a Stalag V-D, un camp provisional de classificació. El col·lectiu republicà espanyol en virtut de les seves conviccions ideològiques i de la seva experiència bèl·lica acumulada durant la guerra civil van passar a ser considerats presoners polítics extremament perillosos.

Així, el 13 de desembre de 1940, 846 espanyols eren conduïts a Mauthausen. Van ser espoliats de les pertinences, desinfectats i rapats i marcats amb un triangle blau distintiu dels espanyols . Josep Solana Aupí va passar a ser el Rotspanier (espanyol roig), 5294. En algun moment va passar a Gusen i posteriorment al Kommando Ternberg fins el setembre de 1944.
Tot i que hauria pogut tornar a Catalunya, per manca d’antecedents polítics o sindicals, el sentiment d’homentage i fidelitat als companys assassinats va fer-lo mantenir ferm a “no tornar a Catalunya fins que en Franco no hagi mort”. Nou anys abans que morís el dictador i després de patir malalties com l’”astènia dels deportats”, en Solana Aupí va morir.


Aquest és un fragment d’
una vida, com moltes altres, que van patir l’horror de la guerra i dels camps de concentració.

No podem oblidar-ho.


4 comentaris:

Valentí ha dit...

Cal no oblidar segons quines coses. Jo, almenys, conservo l'il·lusió que la memòria de l'horror ens en pot salvar.

Però no sóc massa optimista. Si llegiu Sebald -"Campo Santo" (Anagrama)- tampoc en sereu. Però si no ens en salva la memòria què ens en salvarà?

Ufff.

Josep Terrades ha dit...

Gràcies per recordar-ho, Núria.
Cal que mai oblidem les atrocitats comeses pel feixisme i el nazisme a fí que no es tornin a repetir.
Desconeixia l' història d' aquest palafrugellenc. Vull aprofitar per recordar que al camp de concentració de Vernet d'Ariege, sortosament convertit en museo recordatori, encara si conserva un bagó d'un d'aquets trens que deportaven espanyols als camps de concentració nazis. Pertany al "convoy" conegut com el tren dels 900.

DooMMasteR ha dit...

No cal oblidar aquestes barbaries. Les noves generacions han de conèixer la història tal i com va ser...

Molt bona entrada, Núria!

rtfgvb78900 ha dit...

IS VERY GOOD..............................