diumenge, 30 de maig de 2010

La tramuntana


Vent de la nostra terra

qu’escampes lo dalit,

quan vaxes de la serra

com axamples lo pit!

Vinga ta ratxa sana

a netejar l’espay,

oh vella tramontana

no’ns desampares may!

Alè de la montanya,

bramul del Pirineu,

ta parla no’ns estranya,

tots conexem ta veu;

que si la ponentada

es ayre foraster,

la pols de ta gropada

es tota del terrer.

Quan de terra llunyana

tornam al nostre lloch,

te sentim, tramontana,

costante poch a poch.

Al esser a Narbona,

baxant del Septentrió,

la terra tota entona

ton himne triomfadó.

Venint de l’altra riba

ab l’ayre del gran riu,

ta ratxa ja’ns arriba

y l’esperit reviu;

que may d’assí s’allunya

y sempre aprop està

lo vent de Catalunya,

l’alè del Empordà.

Un dia tremolaren

devant del poder teu

y un temple t’axecaren

y varen ferte Deu.



Nosaltres, anyorante,

entr’oracions y encens,

encara avuy, clamante,

pujam a Recasens.

La teva forsa es cida,

es raig de joventut,

es resistencia ardida

qu’axeca la salut;

polsim de la malura

de que l’estany n’es ple,

si la gropada dura

no’n queeda ni un alè.

Tes ratxes montanyanes

dexen en ton cami

flayra d’herbes boscanes,

perfum de romaní.

quan xiscles ab feresa

pel coll y per l’afrau,

la mar es com turquesa

lo cel com satí blau;

los arbres se dobleguen

quan tu passes xiulant;

les roques se maseguen

l’onada se va inflant

de tot arrenques notes

de pler o de dolor,

armonies ignotes

d’artista somiador.

Vent de la patria mia,

sospir del Languedoc,

qu’en altres temps unia

lo qu’ara és enderroch;

d’aquella nit de gloria,

entrant per Panissars,

renoves la cridòria

brunzint entre’ls penyars

ab funerals canturies

sens esma vas cercant

lo qu’ha quedat d’Empuries

ora del golf brillant.

Sorral que l’embolcalla

axeques ab bras fort,

com qui alsa una mortalla

per contemplar un mort.



Seguint cap a Girona

com l’invasora host,

lo teu gropar retrona

quan passes pel Congost

y, ab crits i veus humanes,

a ton impuls violent

brandegen les campanes

a toch de sometent.

Després que’l pla fueteges

si lo furor t’empeny

serenes y hermoseges

lo vell y fret Montseny

que les illes daurades

ovira al horitzon

que se’l miren cofades,

com filles que li son.

Per fi les columnates

del Montserrat batent

salmòdiques sonates

engendra ta corrent;

a ton colpeig entona

l’estol de pichs gegants

los goigs de la Patrona

de tots los catalans.

Vent de la nostra terra

qu’escampes lo dalit,

quan baxes de la serra

com axamples lo pit!

Vinga ta ratxa sana

a netejar l’espay

oh vella tramontana

no’ns desampares may!

Oh tramontana! Ets nostre

més antural ambient,

tu colres aqueix rostre,

tu fas la nostra gent.

Aquesta terra’t tira,

y mentres xiules fort,

Catalunya respira,

lo geni seu no es mort.

Frederic Rahola

1 comentari:

Lydia ha dit...

Nice photography blog & good collection. You have beautifully maintained, you must try this website which really helps to increase your traffic. hope u have a wonderful day & awaiting for more new post. Keep Blogging!