Dues dones emblemàtiques

Dues dones, cohetànies, emblemàtiques per la seva tenacitat i per la lluita social en un moment que les dones tenien un paper secundari i gens valorat fora de la llar.

Dolors Monserdà és representativa com a escriptora i com a activitsta en moviments socials de la segona meitat del segle XIX.

La seva dedicació i anàlisis sobre la condició de la dona la situen com a una de les primeres feministes del nostre país i la primera dona a presidir uns Jocs Florals, el 1909. 


Com a escriptora va excel·lir sobretot en el camp de la novel·la. La seva obra és una barreja de costumisme, realisme i romanticisme. 



D’entre les seves novel·les, destaca sobretot La fabricanta (1904), on retrata una dona modèlica que va pujant en l'escala social gràcies al seu realisme i a un esforç laboral considerable. Anava doncs contra una idea bovarista de la dona i va escriure amb la intenció de construir una novel·la sobre la mítica burgesia barcelonina.

http://www.escriptors.cat/autors/monserdad/pagina.php?id_sec=453

Gaudim d’un fragment d’un dels seus poemes que descriu la mutació de la natura en acabar-se l’estiu:

La tartana s'és vinguda,

los infants ja hi salten dins.

¡Adéu siau, esplais alegres

dels clars dies de l'estiu!

D'aquell aplec de belleses,

avui, no en resta altre encís

que els pilots de fulles seques

que el vent passant fa cruixir.

La verdor de camps i vinyes

poc a poc s'ha esgrogueït;

i les flors ja no hi gallegen

per les vores dels camins.

Ja no es veu penjar dels arbres

lo fruit ros i el flonjo niu;

sols dins son pelló de punxes,

la castanya hi branda humil.

Per entre boires polsoses

resten planures i cims;

i el poblet i la parròquia

s'esfumen sota un cel gris.

Teresa Claramunt va ser obrera tèxtil i destacada dirigent sindicalista i activista anarquista. Va organitzar grups anarquistes a Sabadell i va ser detinguda arran dels atemptats anarquistes que van conduir al Procés de Montjuïc (1897). Va ser deportada a Anglaterra aquell any, però va residir a França i el 1898 va tornar a Barcelona.

Poc després va tenir un paper significatiu en la vaga general de Barcelona del febrer del 1902, i arran dels esdeveniments de la Setmana Tràgica (1909) va ser confinada a Saragossa, on també va promoure el moviment anarquista. De fet, s'hi va quedar fins a la dictadura, participant en l'organització de la CNT aragonesa.

Teresa Claramunt va destacar també en la seva militància feminista en defensa dels interessos de les dones obreres. El 1891 va impulsar la creació de la primera associació autònoma de treballadores de tots els oficis a fi de defensar-ne els interessos laborals. En els seus escrits denunciava l'opressió específica de l'obrera com a "esclava de l'esclau", i reivindicava la dignificació del treball femení i la seva valoració social.

Fragments dels seus escrits:

A la dona, 1900

Deixeu-vos, amigues meves, d’aquestes mentides que us ensenyen les religions totes. Desterreu lluny, ben lluny, aquestes preocupacions que us tenen, com als esclaus del segle XIII, amb un dogal que no us deixa moure-us perquè no penetreu en la senda de la raó. La meva veu no arriba a totes vosaltres, companyes estimades; però sigueu les que sigueu les que llegiu aquestes línies que dicta un cor que sent i un cervell que pensa, no oblideu que la dona s’ha de preocupar per la seva sort, ha de llegir els llibres que ensenyen, com ho són les obres àcrates, ha d’associar-se amb les seves germanes i formar càtedres populars on aprendre a discutir o per anar aprenent el que ens convé saber.

I un fragment esfereïdor del seu empresonament. Si cliqueu l’enllaç podreu llegir-ne més:

El día 14 de Junio de 1896 tuve que abandonar la humilde casa en que vivía con mi compañero Antonio Gurri. La guardia civil nos detuvo en Camprodón y practicó en mis muebles un minucioso registro, que más bien parecía un saqueo. Este acto produjo en nuestro ánimo una impresión penosa y no pude contener mis lágrimas al ver que se nos trataba como si fuésemos unos facinerosos, de los que no se podía esperar nada bueno.
Cuatro días después de mi detención y cuando se hubieron cansado de marearme con preguntas irritantes, llevándome del juzgado al gobierno civil y de ceca en meca, me vi separada de mi compañero é ingresé en la cárcel. En ésta me hallé con unas infelices mujeres detenidas como yo á consecuencia del crimen de la calle de Cambios Nuevos.
Los hierros candentes aplicados á los muslos del infortunado Nogues no le causaron quizá un dolor tan horrible como el que padecieron aquellas desgraciadas mujeres, que en su mayoría eran madres.
-¡ Mis hijas en la calle sin pan ni albergue ! exclamaba una de ellas, presa de mayor desesperación. Se perderán, se perderán y no volveré a verlas ! repetía llorando con desconsuelo.
- ¡ Las mías también! Gritaba otra, derramando abundantes lágrimas. ¡ Las llevarán al Hospicio y las matarán porque no saben rezar! ¡ Pobres hijitas, pobres pedazos de mí corazón!... Y sin poderlas ver... y seguía sollozando.
Todo esto lo presenció sor Juana, superiora de las hermanas de la cárcel; pero no se inmutó siquiera demostrando la perversidad de sus sentimientos, que aun se evidencia mejor con lo que vamos á transcribir.
Y fué el caso que una de aquellas mujeres se dirigió á la superiora en tono de súplica, diciéndole:
-Por Dios, sor Juana, déjenos ver á nuestros pequeñuelos! ¡Somos inocentes !
-No puede ser, es imposible, respondió fríamente la hermana; no son Vds. casadas, son malas y es menester se vuelvan buenas...


http://www.xtec.es/%7Ejrovira6/restau11/teresa.htm