La unitat de la llengua

Aquest matí, un amic m’ha enviat l’article d’Opinió de Josep Maria Fonolleras, en el diari El periódico, (versió catalana).

És un article, breu, planer però que, alhora, amb un punt d’ironia, com qui no diu massa res que no se sàpiga, toca de ple un dels aspectes més interessants de la nostra llengua, la seva riquesa.

No us en dono més pistes, llegiu-lo:

Fa uns dies, els meus fills petits van conèixer uns amics mallorquins, de Felanitx. A la pàtria de Bauçà iBarceló, dels pèsols en diuen estiragassons. La cara dels meus fills quan van sentir aquesta paraula estranya va ser antològica. També van saber que un gat és un moix i que la tarda rep, a les Illes, el nom d'horabaixa. I que són els cans, els que borden, i que una pepa és una nina i que una nina és una nena. I que aquells extraterrestres estiragassons es couen en una greixonera i no pas en una cassola. Els meus fills no han estudiat mai mallorquí, ni menorquí, ni eivissenc ni formenterí, que

són les llengües que cal preservar, segons el president del PP balear, i tampoc no han anat a classes de lleidatà. Pobrets. Però resulta que els meus fills deuen ser superdotats perquè, sense haver obert mai un llibre en aquestes parles tan exòtiques, són capaços de mantenir una conversa amb una parella de Felanitx. S'entenen i riuen i s'expliquen acudits i, quan un dels illencs diu al cambrer que vol un tassó tornen a badar la boca, mentre beuen aigua en un vas, que és la manera que ells tenen de parlar de l'humil «recipient destinat a contenir un líquid» que ja va fer servir el mallorquí Ramon Llull fa 700 anys. L'amic de Felanitx, quan sent parlar del beat no es treu el capell, perquè no en porta, però si dugués un barret ho faria.

Josep Maria Fonolleras