dilluns, 7 de febrer de 2011

El mar, mare, on és el pare?


Perquè plores mare?

Remor de mar agitada.

Perquè mires les onades?

Veig el far enteranyinat,

la teva mirada perduda

morta, mar enllà.


Aigua encrespada,

Per què ploren totes les dones?

On és el pare? La barca, els rems...

Llàgrimes, cristalls rompents,

sal a la cara, sal als peus...

Mar brava...


Crepuscle cruel vestit de fosc

Esgarips d’aigua furtadora

Pare!, mare,... on és el pare?

Marta Enric


5 comentaris:

Gregori Samsa ha dit...

Què tal, Núria
és curiós, el plany relacionat amb el mar és especialment colpidor, què ho deu fer?
bon acompayament musical

salut

Miquel Casellas ha dit...

t'arriba al cor

Manel ha dit...

Un suau vent de mar
garbí que desfà en brins
cortinetes en la teva mirada
blavós rostre de desig i silenci
petonejant el teu somriure
enrojolats pòmuls
sobre la gòndola dels teus llavis
deixo l’ósculo
com a somni etern.

Alberich ha dit...

Una meravella de poesia, amb tota la melangia de la mar perillosa i escrita en frases curtes, com si fossin sanglots. Gràcies Núria per fer-nos-la conèixer junt amb la música.

DooMMasteR ha dit...

Un xic tristó...