Plantar sobre la terra
els peus. Ja no tenir
por. Sentir com puja
la saba, amunt, amunt.
Créixer com un arbre.
A la seva ombra
aixoplugar a algú que
també se senti sol, sola
com tu, com jo.
Montserrat Abelló
D’El blat del temps, 1986
Empordanesa de naixement i de cor
4 comentaris:
Un bonic poema que enalteix les ganes de viure.
Salut
Bé, Núria
Tan senzill com efectiu
salut i peles
És com tornar a començar després de l'impàs nadalenc.
Alçar la vista i veure el cel :)
Bon diumenge Núria
Mirant a dalt
només el mar de boira espessa
deixa veure les ones de cotó
Udola el vent entre els pins
estem mullats i fa fred
protegida en el teu pit
aixopluc dels meus plors
com boira dels meus ulls
Riu avall, el corrent arrossega
el començament d’un amor.
Publica un comentari a l'entrada