dilluns, 2 de gener de 2012

Llibreries, silenciosa cura d’humilitat

Un bon article!

L’encant de les llibreries fa que sovint s’oblidi que són un dels motors fonamentals de la nostra indústria cultural. Sense les llibreries, les nostres editorials que fan un esforç per difondre la imaginació, la ficció, la reflexió, l’emoció i el coneixement en forma de llibres no podrien fer-nos arribar les seves propostes. Entre els que dominen l’art d’escriure i el cervell dels lectors hi ha tot un món: els que decideixen editar i arriscar-se i els que finalment exposen les obres per vendre-les en aquests indrets màgics on els futurs lectors aprenem a intuir el coneixement que encara no tenim fullejant, olorant, espiant els objectes que el contenen.


És per això que les llibreries tenen una missió màgica. Quan hi entres, a diferència d’un altre establiment de venda, no pots emprovar-te el llibre que t’ha de quedar millor, que t’ha de ser més pràctic, que t’ha de ser més útil. Et veus empesa a triar entre un món inabastable que el voldries gairebé sencer, instal·lat al teu cor i al teu cap. I és tan difícil agafar-ne un o uns quants entre milers i milers! Són ells, els que habiten a les llibreries, els que han de fer-nos entendre què ens anirà bé, en funció del que sentim, pensem, necessitem a cada moment… per endur-nos –encara no posat– el llibre que ens abocarà a un món desconegut per nosaltres. Després de submergir-nos-hi, i en funció de com ens hagi anat el viatge, la nostra experiència de retorn a la llibreria serà encara més confiada. Els llibreters que fan aquest ofici per difondre obres en la nostra llengua tenen un mèrit encara més gran, perquè l’entorn en què conviuen els llibres en català és minoritari en relació amb el mercat editorial d’altres llengües. Ells han de ser mestres de seduir en la lectura i que aquesta sigui en la nostra llengua. A l’audiovisual, compartim amb ells aquesta difícil missió de fer triar el català en l’accés al món dels intangibles.


Com en altres àmbits de la nostra indústria, no podem menystenir ni deixar de donar suport, tant com sigui possible, als que, darrere de les muntanyes de llibres que es publiquen cada dia, discerneixen el que és valuós per a nosaltres i per a la difusió del coneixement. Per això, d’alguna manera, ells llibreters són com els farmacèutics. D’entre tots els remeis possibles, tots els “tractaments” que fabrica la indústria editorial, ens han d’aconsellar quin és el que respon millor a les nostres inquietuds i necessitats. Hi ha, segur, un món d’aprenentatge sobre l’ésser humà darrere d’un llibreter. Quan entres en una llibreria, no et passa com en altres establiments que de seguida t’assetgen per veure què t’han de vendre. Et veuen, et deixen mirar, relaxadament, t’observen en la distància i només intervenen si la teva mirada els busca. Aleshores se t’acosten, et pregunten i, sobretot, t’escolten… ¿No us ha passat mai que entres en una llibreria buscant una obra que et convé per saber-ne més d’alguna cosa i en surts amb un llibre de poemes o una novel·la? M’ha passat més d’un cop que, submergida davant la prestatgeria dels llibres de sociologia i comunicació, gràcies a la intuïció del llibreter n’he sortit amb un milers de pàgines de ficció i he deixat de capbussar-me, afortunadament, en la meva quotidianitat.


Però encara hi ha un factor més que fa imprescindibles les llibreries, encara que la nostra visita sigui en silenci. En els temps que ens ha tocat viure, submergir-nos-hi a estones s’ha convertit en una cura d’humilitat. Ara que tendim a convèncer-nos que a toc de teclat ho podem saber tot perquè trobem dades a través de la xarxa de les coses més insòlites, fer un tomb per una llibreria resulta un bany de realitat ineludible. Quan entro en una llibreria, me’n faig creus de com en sóc d’ignorant, que les dades que trobo en el dia a dia, que faig anar per la feina, no són coneixement, i que els llibres que articulen discurs i mostren processos narratius o de recerca complexos són les eines fonamentals per créixer. En aquests moments prenc consciència, amb un cert sentiment d’angoixa, que sempre vaig tard, sempre em falten coses per llegir, per aprendre, per reflexionar-hi a través de les reflexions dels altres. D’alguna manera, ser en una llibreria t’empetiteix, et situa a la mida de qui ets, amb l’esperança que el que t’envolta –aquelles muntanyes endreçades d’experiències, sentiments i coneixements– et faci créixer una mica més. És un sentiment ambivalent: la meva ignorància em deixa cruixida, però em segresta la curiositat. És en moments com aquests, a les llibreries, que m’envaeix sempre el mateix prec al destí: tant de bo quan em faci gran no em falli la vista per poder llegir tot el que em quedarà encara per llegir, ara que sembla que el temps s’esmuny sense poder-ho fer.


Llarga vida, doncs, al temple dels llibreters en la meva llengua, perquè cada llengua, com diu George Steiner, és una manera d’explicar el món. I és en els llibres on millor podem entendre’l, perquè ens obliguen a no compartir la nostra atenció amb res més, cosa que a hores d’ara és un tresor.
Mònica Terribas Sala


* Escrit pel Congrès de llibreters en Llegua Catalana