Llegeixo la revista “Barcelona Educació”, del mes d’abril. Hi ha, entre molts altres, dos escrits interessants.
El primer, és un article breu de Claudi Fuster, a l’apartat La columna, que comença amb la següent sentència: “Sóc dolent perquè sóc desgraciat” (Frankenstein).
I reflexiona:
“Aquesta frase de Frankenstein hagués pogut ser dita per molts dels alumnes d’ESO d’aquests que en diem, eufemísticament, disruptius. És a dir, d’aquells alumnes que amb el mal comportament de baixa intensitat, al principi, acaben sent víctimes de la maquinària inexorable dels reglaments de règim intern dels centres. (...)”
“Com és possible que un professor no sàpiga, de vegades, ni el nom dels seus alumnes? Com ho viuen aquests? Doncs que no importen gens a ningú en un moment crític de la construcció de la personalitat, l’adolescència (...)”
L’altre escrit és una entrevista d’Oriol Guiu al sociòleg i filòsof francès, d’origen polonès, Gilles Lipovetsky que sentencia: “Abans el problema era la ignorància, ara és la superabundància”.
L’entrevista és molt interessant, però no la puc transcriure tota. Deixeu-me, no obstant, incloure’n petits fragments.
“Crec que hem portat massa lluny la idea que tot ha de ser creatiu. S’ha de ser creatiu, però no pas al començament. La creació ve després; primer cal aprendre. Si tu vols tocar una sonata de Schubert, primer has d’aprendre les notes i a tocar el piano”.
“Recordo que ens ensenyaven una sèrie de coses que seria estúpid ensenyar avui, perquè hi ha molts detalls que no són útils per a la intel·ligència. Ens havíem d’aprendre tots els noms de les catedrals, petits detalls que no tenien cap interès, però això no vol dir que avui no s’hagi d’aprendre res, sinó que avui s’han d’aprendre moltes coses.”
“Hem de criar els fills i filles perquè tota la vida no estigui centrada en les marques (de moda) I per fer-ho, cal donar passions, cal ajudar a estructurar els joves perquè sentin gust per altres coses que no estiguin només relacionades amb el consum.”
Entrades
