Hi ha petites viles, que encara conserven l’essència d’anys enrere. Són poblets que mantenen la innocència, la bonhomia, el tarannà del saber fer, de quan els humans vivíem amb harmonia amb la natura i la respectàvem. No hi ha cap signe extern provocat que ho vulgui demostrar. Es respira a l’ambient.
Un d’aquests indrets és Brunyola. Avui feien la Fira de l’avellana. Tenia el dubte de si anar-hi. Anar a una fira sovint és sinònim de trobar un reguitzell de parades que es retroben en una i altra fira: embotits, formatges, pans i coques i caramels i mel, tot anunciat “casolà”, que no vull dir que no ho sigui.
A Brunyola es respira un aire diferent. El de la tradició. Un poblet petit, en un turó amb castell inclòs. Pocs carrers, molt de bosc i camps d’avellaners. Tant petit que bosc i carrers es donen la mà en un no res. Els vilatans, pocs, desprenen complicitat i il·lusió.
La fira ha estat un espai de trobada de la gent de l’entorn. Per prendre un cafè al so de les sardanes. Conversar del pessebre vivent que es fa per les festes de Nadal, del camp; riure amb la cursa de sacs d’avellanes i amb el concurs de trencar-ne les cloves,...
I al fons, un paisatge verd, assolellat. I cap al tard, un cel ple de pinzellades taronges i blaves amb totes les seves tonalitats.
Entrades
