Engrunes i retalls

Llegeixo Engrunes i retalls, escrits de llengua i de cultura catalanes,  de Modest Prats. Un llibre excel·lent que com bé diu el títol recull escrits i reflexions de Modest Prats, professor durant 32 anys del Col·legi Universitari i de la Universitat de Girona, un dels millors professors que vaig tenir, l’únic que em va fer oblidar que havia d’agafar apunts per estudiar després, de tant interessant que era el que explicava i com ho explicava i, sobretot, un estudiós rigorós i enamorat de la llengua catalana i cultura catalanes.

El llibre us he de dir que així de cop, quan el veus, impressiona. Té quasi 700 pàgines, sense sants (dibuixos), ni pàgines en blanc. L’índex ben estructurat ens permet escollir a gust què i de què volem llegir. Hi ha escrits filològics, però també n’hi ha d’altres que són reflexions o anècdotes. En ambdós casos, sempre apareix aquell to, tant propi de Mn. Modest Prats,  que fa somriure amb discreció i, a voltes, esclatar en una rialla.

Us transcric un fragment en què Modest parla d’un moment d’una conversa amb Josep Pla:

El senyor Pla tenia una visió molt peculiar de l’Església. L’encantava parlar del papa, dels bisbes i capellans. Ell veia i valorava uns aspectes de la vida eclesiàstica que no tenien res a veure amb la fe cristiana. Diguem que en tenia una visió purament sociològica.

-          “L’home més important de Girona és el bisbe. Segur, segur. Per què ha deixat el Palua Episcopal? Es pensa que no el mataran igual?”

Immediatament entrava en el camp de les xafarderies de sacristia i dels judicis personals.

-          “Vostè l’aprecia, el senyor bisbe?

-          Sí, senyor, molt.

-          El felicito, s’ha de parlar bé dels superiors.” 
(...)

-          “Com ho veu vostè tot això?

-          Què vol que li digui...

-          Malament. Els qui han de manar no ho fan. Ara mateix, qui ha de manar, a Medinyà?”

Vaig somriure mentre em mirava fixament:

-          “Vostè!” – i em senyalava amb el dit acusadorament.

-          “Pobre de mi. Els capellans tenim prou feina amb la nostra responsabilitat a l’església. No ens corresponen pas aquestes altres feines.

-          Això és una collonada. Jo li parlo de coses concretes i vostè em surt amb estirabots. L’església... què és això?”

Sobtadament canvià de to. Havia aixecat la veu, enrabiat, i de cop, gairebé amorosament, em digué foteta:

-          “El felicito: m’ha contestat el que m’havia de contestar.” (pg. 382)

I finalment, una reflexió seriosa i preocupada de l’article de 1993 Sobre la integració, marginació i multiculturalitat

(...) La societat que estem muntant arracona, cada dia més, grups de gent que no troben en el nostre món formes de vida digna qu els integri, que els identifiqui. Encara ho pensava avui mateix, quan he passat davant del bar i he vist asseguts als escalons de l’entrada aquells sis o set nois. Fa quatre anys eren uns xicots com els altres: anaven a l’escola, venien a catequesi, compartien les festes del poble. Avui, en canvi, els veus desvagats, tancats en la seva colla, fumant, bevent cerveses inacabables o escapant-se dalt de la moto no sé ben bé cap a on. No són d’aquest món nostre, que o els proporciona ni feina, ni raons per a viure com nosaltres vivim.  (...) I adverteixo que estic parlant d’un poble de set-cents habitants, amb una vida social força ben travada. (pg. 469)

Aquests són només dos petits exemples d’un munt de reflexions que podem llegir a Engrunes i retalls.