I ha arribat el dilluns. I amb el dilluns torna la quotidianitat: llevar-se d’hora, anar a treballar, tornar a casa… Però aquest dilluns, és diferent, com també ho ha estat el cap de setmana. El divendres al migdia, a l’aeroport de Barcelona, ens reuníem quinze persones que treballem en una feina semblant en municipis diferents. Una dels quinze havia organitzat el viatge, de manera que enmig de l’aeroport, esperant l’hora de facturar les maletes, miràvem encuriosits les pantalles que avisaven de les properes sortides per poder endevinar quin destí era el nostre: potser era Hèlsinki, Liubliana,... no, finalment... el nostre destí va ser Verona. El migdia érem a Barcelona i a la tarda ja érem a Verona. (Em sembla que ni jo ni vosaltres ho vam endevinar!)
Per als qui no coneguin Verona, explicar-vos que la part més cèntrica de la ciutat és molt bonica i tranquil·la, que té una arena on hi ha ubicat l’escenari més gran del món, que els palauets, carrers i places conviden a passejar i prendre un vinet acompanyat de calamars o qualsevol altra fotesa a la qual les vinateries conviden i que el més turístic és el balco de la casa de la Julietta i potser un pastís deliciós d’ametlla i avellana que se’n diu “Romeo”.
Des de Verona, en una hora, amb tren, el dissabte vam anar a Venècia. De Venècia no cal que us en faci cinc cèntims: qui no hi ha estat, n’ha sentit a parlar.
I del menjar, què us puc dir, doncs que a Verona com a molts punts d’Itàlia, el menjar és deliciós: el formatge pecorino, el parmesà, el paté de carxofes i ametlles, les pizzes de mil gustos i la pasta cuita al punt i boníssima amb oli de tòfones.
Un menjar acompanyat d’un bon vi negre, cabernet italià, amb cos i amb aquell punt de picant que pessigolleja el nas.
Bona companyia i bona cultura, menjar i beure, tots sumats han donat de resultat un cap de setmana altament divertit i enriquidor, tant que... ja tenim data pel viatge de l’any que ve. On anirem? Qui ho sap? És massa aviat. D’aquí a un any, aproximadament, ho sabrem.
Entrades
