“D’un quaranta a un cinquanta per cent de la població de Catalunya és nucli immigrant. N’hi ha que diuen que ja arriben a la meitat, i d’altres que el nombre d’immigrants la sobrepassen. Els qui fan enquestes, que ho saben tot, vaticinen que l’any 2000 serà molt més abundant l’element foraster que l’autòcton dintre els cinc milions i mig d’habitants que calculen que tindrà en aquella data Barcelona i la seva província. I que, si se segueix aquest ritme, l’any 2040 no hi haurà catalans o almenys catalans, diguem-ne purs.
(...) És clar, el que passa és que no acabem de decidir-nos a anomenar catalans els qui han nascut aquí de pares de fora.
(...) Sembla que hem quedat que, als reductes suburbials, el percentatge de catalans és baixíssim. I això no obstant, segueix essent Catalunya, allò? Són catalans els seus habitants? Si fem cas de la teoria que la terra és la que fa els pobles haurem d’admetre que allò és Catalunya, qui ho dubta!, que allò és terra catalana, puix que cau dintre els seus límits. Ara bé, que els seus habitants siguin catalans, tot i la teoria exposada, ja són figues d’un altre paner. De moment ens quedem indecisos. Després diem que no, o que ens sembla que no; almenys a i al primer cop d’ull, és la impressió que ens fa; fins i tot després de rumiar-hi una mica encara podem seguir opinant que no. Però pel que fa a si seran catalans pel que fa a aquesta pregunta, ja no podem seguir dient que no, ni tan sols de primera impressió. Les criatures que neixin seran catalanes. Categòricament.”
Els altres catalans, Francesc Candel, Edicions 62, 1964
Catalunya és terra de pas, terra d'acollida i, des de fa molts segles, acull persones que marxen del seu país o del seu territori amb la il·lusió de cobrir les necessitats bàsiques i aconseguir un nivell de vida millor. Aquest fragment del llibre “Els altres catalans”, de Paco Candel seria vàlid avui dia. Moltes de les reflexions que llegim en aquests textos, no fugen del que sentim en el carrer.
Entrades
