Jo estimo el jardí com a les ninetes dels meus ulls: no l’estimo pas perquè siga molt bell, sinó perquè és jardí i per què és meu: és a dir perquè està secretament unit a ma vida secreta d’ànima contemplativa. (...)
Jo les deixo a les dolces, a les aromoses, a les belles flors poncellar i badar-se sobre llurs tiges rient al sol, escabellant-se al vent, cloent-se lentament al capvespre o esfullant-se en el silenci de la nit (...)
Més en nostre jardí no són pas flors soles el que hi ha, també hi ha arbres de fruit: perers, pruneres, cirerers, magraners, llimoners, parres,...
Los llimoners va plantar-los l’avi fa més de seixanta anys; arrimats a les parets de la casa van créixer tant, que capegen per sobre tanques i ensenyen com temptadores presentalles d’or ses pesants llimones als jornalers que conreen les vinyes, allà, en el cap del terme.
Oh, una parra!, posa-t’hi amic, sota una parra estesa, cap allà a les darreries de maig, quan la primavera es casa amb l’estiu, quan els dies són serens i llargs, quan es barregen les darreres balmes amb les primeres xardors, quan tot el món és una luxuriosa i esclatant caixa de Pandora, plena de pecats, si vols, mes de pecats,... clàssicament lògics,... Posa-t’hi. Amic, a sota d’una parra estesa i sabràs què és la follia d’un encís.
Víctor Català (L’hort - Intimitats)
Entrades
