De Miquel Martí i Pol a...

PER A TOTS NOSALTRES

Si nosaltres callem, qui parlarà?
És cert que val ben poc la nostra veu.

Som gent de poca empenta,

massa frívols i tot perquè ens escoltin.
Tanmateix allò que resta

de més pur en nosaltres

val tant –ho sabem bé- com el neguit

de qualsevol hereu d’aquest insigne

llinatge de vençuts.

Cal que insistim,

com qui pidola, si voleu, davant

de cent portes barrades.

Llegint un tractat d’agricultura de mitjans S. XIX, he recordat un sonet –el sonet XV (de l'edició de Barcelona de 1840)- del Rector de Vallfogona Un sonet d’una genialitat altament irònica i insolent.

A una mossa gravada de verola

Bon viatge us do Déu, mossa corcada,
bresca sens mel, trapada gelosia,
formatge ullat, cruel fisonomia,
amb més puntes i grops que té l'arada.
D'alguna fossa us han desenterrada
per no sofrir los morts tal companyia
quan eixa mala cara se us podria
i estava ja de cucs mig rosegada.
Però, si sou de vermes escapada,
perquè siau menjar de les cucales
(que de mal en pitjor la sort vos porta)
mantinga-us Déu la negra burullada.
I adéu-siau, que apar que em neixen ales
i em torno corb, després, que pic carn morta.