Ara a la tardor, contemplo els conreus de Boet. És el tros de terra que m’agrada més de tot el que mai hagi vist. És en un paratge de vinyes, d’oliveres, que no tindria res de l’altre món, si, per sobre, no hi passessin les corbes més dolces, més delicades, més vives, més sensibles, que es poden somniar. En un punt de la carretera, la visió esdevé panoràmica, vull dir que els sentits, a davant, s’hi desfan. Es veu molta terra i la mar.
És un punt per badar a cor què vols Després, la carretera fa un llaç –cinta blanca entre els pins- i hom arriba a Sant Sebastià, que és el punt més gloriós de Catalunya, l’angle més recte que en aquest país fan la terra i la mar. SI hi veniu només per mirar, la melodia d’aquest món us agafa, els sentits se us afluixen, us surten uns ulls de peix i el cor se us en va. Les dones torcen dolçament el coll, se’ls allarga el nas i posen la galta de setí sobre el pit de l’amat. Qui podria resistir seriosament la contemplació de la mar a Sant Sebastià?
Josep Pla
Entrades
