Gianni Rodari, el rei de la fantasia literària

Per què als infants els agraden tant les endevinalles? A primer cop d’ull, diria que és perquè són la representació concentrada, quasi emblemàtica, de la seva experiència de conquesta de la realitat. Per a un infant, el món és ple d’objectes misteriosos, d’esdeveniments incomprensibles, de figures indesxifrables. La seva presència al món, és un misteri que ha de resoldre, una endevinalla que ha de desxifrar, i ho intenta resoldre amb preguntes directes o indirectes. El coneixement li arriba, sovint, amb forma de sorpresa. Aquesta reflexió correspon a Gianni Rodari, un dels grans mestres de la literatura infantil. Un dels escriptors que més ha captivat per la importància i el valor que dóna a la fantasia i al desenvolupament que en fa per treballar la aspectes educatius i pedagògics. Crea personatges i històries que semblen inversemblants, però quan es va descabdellant el personatge o la història apareixen aspectes de reflexió quotidiana, petites picades d’ullet, estratègies per a estimular el pensament i la creativitat,..

La seva obra, plena de títols estimulants, és reconeguda al món sencer. Així mateix, l’any 1970 li va ser atorgat el premi internacional Andersen de literatura.

Entre les seves obres més populars es troben: Contes per telèfon, Contes per jugar, Contes escrits a màquina,... i la fantàstica Gramàtica de la fantasia, recomanable al 100% per a tothom, però especialment per a persones que els agradi escriure, per a mestres i per a mares i pares. Una guia per estimular i treballar la imaginació, la fantasia, l’escriptura fora estàndards.

Permeteu-me que us adjunti un conte, encara que sigui en llengua italiana.

La passeggiata di un distratto

-Mamma, vado a fare una passeggiata.
- Va' pure, Giovanni, ma sta' attento quando attraversi la strada.
- Va bene, mamma. Ciao, mamma.
- Sei sempre tanto distratto.
- Si', mamma. Ciao, mamma.

Giovannino esce allegramente e per il primo tratto di strada fa bene attenzione. Ogni tanto si ferma e si tocca.

- Ci sono tutto? Si, - e ride da solo.

E così' contento di stare attento che si mette a saltellare come un passero, ma poi s'incanta a guardaté le vetrine, le macchine, le nuvole, e per forza cominciano i guai.

Un signore, molto gentilmente, lo rimproveravannino esce allegramente e per il primo tratto di strada fa bene attenzione. Ogni tanto si ferma e si tocca.

- Ci sono tutto? Si, - e ride da solo.

E così' contento di stare attento che si mette a saltellare come un passero, ma poi s'incanta a guardaté le vetrine, le macchine, le nuvole, e per forza cominciano i guai.

Un signore, molto gentilmente, lo rimprovera: - Ma che distratto, sei. Vedi? Hai già perso una mano.

- Uh, è proprio vero. Ma che distratto, sono. Si mette a cercare la mano e invece trova un barattolo vuoto. Sarà proprio vuoto? Vediamo. E cosa c'era dentro prima che fosse vuoto? Non sarà mica stato sempre vuoto fin dal primo giorno...

Giovanni si dimentica di cercare la mano, poi si dimentica anche del barattolo, perché ha visto un cane zoppo, ed ecco per raggiungere il cane zoppo prima che volti l'angolo perde tutto un bràcao. Ma non se ne accorge nemmeno, e continua a correre.

Una buona donna lo chiama: - Giovanni, Giovanni, il tuo braccio!

Macché, non sente.

Pazienza, - dice la buona donna. - Glielo porterò alla sua mamma.

E va a casa della mamma di Giovanni.

- Signora, ho qui il braccio del suo figliolo.
- Oh, quel distratto. Io non so piu' cosa fare e cosa dire.
- Eh, si sa, i bambini sono tutti cosi.

Dopo un po' arriva un'altra brava donna.

- Signora, ho trovato un piede. Non sarà mica del Giovanni?
- Ma si che è suo, lo riconosco dalla scarpa col buco. Oh, che figlio distratto mi è toccato. Non so piu' cosa fare e cosa dire.
- Eh, Si sa, i bambini sono tutti così.

Dopo un altro po' arriva una vecchietta, poi il garzone del fornaio, Poi un tranviere, e perfino una maestra in pensione, e tutti portano qualche pezzetto di Giovanni: una gamba, un orecchio, il naso.

Ma ci può essere un ragazzo piu' distratto del mio?

- Eh, signora, i bambini sono tutti Così

Finalmente arriva Giovanni, saltellando su una gamba Sola, senza piu' orecchie nè braccia, ma allegro come sempre, allegro come un passero, e la sua mamma scuote la testa, lo rimette a posto e gli dà un bacio.

- Manca niente, mamma? Sono stato bravo, mamma?
- Sì Giovanni, sei stato proprio bravo.

La llengua NüShu

Heu sentit a parlar del Nüshu?

És una llengua xinesa escrita, de més de 1.500 caràcters i unes 20.000 paraules. Què té d’especial? Doncs que és una de les llengües més antigues del món. Que va ser descoberta fa relativament poc, el 1982. I sobretot, que és l’única llengua, actualment coneguda, que només ha estat parlada per les dones. Una llengua que s’havia mantingut en secret, passant de mares a filles, de dona a dona.

Les dones més grans de Jiangyong, a la província d’Hunan, la zona on es parlava, recorden que de petites sentien parlar aquesta llengua a moltes viles. El nüshu s’escrivia en papers, en mocadors, en ventalls o es brodava en els teixits.

En una societat feudal en què les dones eren oprimides, el nüshu servia a les dones per expressar les seves alegries i preocupacions, els seus pensaments, les seves vivències... En una societat que la dona era sotmesa al marit, que no tenia dret a l’educació, ni a ser emparada per les lleis, en què perdia el cognom i no podia protestar, ni opinar de res, les dones feien servir aquesta llengua per crear el seu món. Escrivien cartes, poemes, lletres de cançons. Expressaven els seus sentiments i donaven consells. Opinaven i discutien de temes d’actualitat.

L’accés de les dones a l’educació va afavorir que a principis del S. XX, el nüshu experimentés una forta i ràpida davallada. Gao Yinxian, una de les poques dones que fa poc quedaven que coneixien la llengua amb perfecció, van intentar ensenyar-la a les seves nétes, però només una se’n va interessar.

La darrera bona coneixedora del Nüshu, Yang Huanyi, va morir el 20 de setembre de 2004, als 98 anys.

Això i que moltes de les dones s’enterraven amb les cartes i poemes, pensant que en continuarien gaudint en una altra vida, ha provocat que quedi molt poca informació d’aquesta curiosa llengua escrita.

El Nüshu Culture Research Center ha iniciat un projecte de recuperació cultural. Ha creat una llibreria especialitzada, ha obert un museu, organitza simposis... Però tot i això, aquesta llengua continua essent una incògnita. No se sap en quina dinastia es va iniciar. Quin és l’origen dels seus caràcters, si hi havia relació entre el xinès i el nüshu en els seus orígens,...

El poble sápmi

Permeteu-me parlar del poble sápmi o sami, un poble indígena, ancestral, que viu a les terres del nord de Noruega, Finlàndia i Noruega, tot i que més de la meitat viu a Noruega i Suècia. Un dels pobles indígenes més gran d’Europa, d’unes 85.000 persones. Tot i que popularment s’han conegut com a “lapons”, no es reconeixen amb aquest nom, sinó amb el de Sámit o Sábmelaš (de família Sami).

Antigament, els samis eren principalment pescadors i trampers i portaven un estil de vida nòmada, condicionat per les migracions dels rens. Però la cacera excessiva, els impostos abusius que havien de pagar a Noruega, Suècia i Rússia i la disminució de rens, va comportar que una part important dels samis s’instal·lessin al voltant dels rius i dels fiords i que es comencessin a domesticar els rens.

Mentre que en el segle XIX les autoritats noruegues van intentar universalitzar la llengua i cultura noruega i del 1900 al 1945 van intentar destruir tot el que tenia a veure amb la cultura sami; passada la segona guerra mundial, la constant tensió es va relaxar i va començar una nova etapa de reconeixement i consolidació.

El 1986 es va crear l’himne nacional i la bandera del poble sami.

El 1989 es va elegir el primer parlament sami de Noruega. Un parlament democràticament elegit que fa les funcions d'autoritat governamental. Un individu té un vot sami si es considera culturalment o ètnicament sami, parla una llengua sami o tenia o té un pare, o avi, que parlava o parli una llengua sami.

Des del 1993, el 6 de febrer és el Dia Nacional de sami.

Tenen televisió i ràdio pròpia, un setmanari, publiquen novel·les i contes,...

I pel que fa a l'educació, es pot estudiar com a primera llengua en tots tres països i Smi Allaskuvla és una universitat sami situada a Kautokeino. A més, la llengua sami s'estudia en unes quantes universitats d’aquests països, sobretot a la Universitat de Tromsø, que considera el sami una llengua materna, no una llengua estrangera.

El poble sápmi té un interès especial que us animo a descobrir.

Catalunya, on anem?

Avui no publicaré cap escrit. Us demano que el temps que gastaríeu per llegir qualsevol paraula meva, el dediqueu a llegir la carta de Miqui Mel, "Catalunya, on anem?" que publica Té la mà Maria, avui dia 9 de juliol. És una carta que amb poques paraules diu molt del que la majoria de nosaltres pensem. És una carta, educada, però sense pèls a la llengua. Una carta contundent, però que malgrat això, sembla difícil que aconsegueixi el que demana. Que ens mobilitzem, que no ens deixem entabanar més. Que sapiguem dir prou a tots els atacs que rebem constantment. En els pocs dies que he estat fora de Catalunya, les poques notícies que m'arribaven només feien referència a agressions a la nostra terra, a la nostra llengua, a la nostra economia... Llegiu la carta i ja em direu què en penseu i quins sentiments us ha despertat.

De tornada

Després de força dies allunyada del món del treball i del món blocaire, torno a aparèixer per atabalar-vos altra vegada amb les meves reflexions i dèries.

Han estat dies de vacances, unes vacances excepcionals, per a mi, a Cap Nord, passant per Suècia, la bella i deliciosa Finlàndia i acabant a Noruega, un paradís visual.

Us podria intentar atabalar amb paràgrafs i paràgrafs d'explicacions, però no és la meva intenció.

Només deixeu-me destacar la sensació d’ordre i de polidesa de Suècia, l’amabilitat i educació de les persones i la màgia dels llacs de Finlàndia i..., de Noruega..., en són la majoria de les fotos que he incorporat al bloc.

Tot i que sóc una pèssima fotògrafa, tot i que les fotografies no poden transmetre fidelment tot l’entorn, crec que us permetran copsar la bellesa i la immensitat de la natura. Noruega conté tots els paisatges que us pugueu imaginar.

Amb pocs quilòmetres, podeu passar de les muntanyes de tundra i neu, a la frondositat i verdor d’uns boscos que s’enllacen amb el blau del mar i del cel.

Tot i que el que més es promociona de Noruega són els fiords, tot i ser impressionants, jo em quedo amb les illes Lofoten,

un paradís de contrastos, platges de sorra blanca, aigües de color d’òpal o transparents fins a confondre’s amb el cel, verds, marrons , blancs i blaus, una bogeria de sensacions.

Gràcies per tots els vostres missatges, han estat un regal de retorn preciós.

Vacances !!!!!

Vacances és un terme que només de sentir-lo fa que se’ns il·lumini la cara i comencem a pensar en imatges i verbs que ens produeixen il·lusió i plaer: passejar, llegir, descobrir nous indrets, descansar,...

Pensem immediatament en un canvi de ritme, en aixecar-nos més tard, esmorzar tranquil·lament, llegint el diari en una terrassa o a casa, gaudint de l’olor dels pins, de les flors, del mar, de la natura.

Tot i que no podem negar que molts aprofitem dies de vacances per fer petits o grans viatges, per gaudir d’aquests dies, no ens cal anar lluny, ni canviar d’entorn. El més important és canviar la nostra manera de viure el dia.

I per què tanta lletra? Només per dir-vos que a partir d’avui i fins el dia 5 de juliol faré vacances. I el canvi de ritme inclourà no connectar-me a internet, només que de tant en tant, i per poca estona.

O sigui que sigueu bons, escriviu i llegiu força i canya!, en els comentaris.

Una abraçada i fins aviat.

Una llengua auxiliar?

Unu, un; du; dos,... dek, deu; la printempo, la primavera; la somero, l’estiu; vizago, la cara, okuloj, ulls; vianvendisto, el carnisser, kukfaristo, el pastisser; panfaristo, el flequer, lerni, aprendre, klarigi, explicar,...

Què són aquestes paraules que unes s’entenen més que altres, que ens són familiars, però que no acabem de relacionar amb cap llengua coneguda? A quina llengua pertanyen?
Aquestes paraules, són a tall d’exemple, algunes de les que conformen la llengua de l’”esperanto”.

I què és l’esperanto? És una llengua creada pel metge L Zamenhof, el 1887 amb l’esperança que es convertís en llengua universal.

Segons J Bremón Masgrau, vicepresident a mitjans segle XX de la Societat Espero Kataluna, “és una llengua auxiliar que qualsevol persona civilitzada hauria de conèixer a més de la llengua materna, per tal de poder-se comunicar amb els estrangers. Una llengua amb una gramàtica fàcil i deductiva que es pot aprendre en pocs dies. “

La major part del vocabulari de l’esperanto prové del llatí, de l’italià i del francès, de l’alemany i de l’anglès.

Tolstoi deia “Els sacrificis que farà una persona consagrada a l’estudi de l’Esperanto són tan exigus i els avantatges que en pot treure són tan immenses, que ningú es pot negar a fer-ne la prova”.

En canvi, Adolf Hitler, al Mein Kampf parlava de l’esperanto i la considerava una llengua que els jueus podrien fer servir per dominar el món. Per aquesta raó, durant l’holocaust nazi, es van perseguir els esperantistes.

Serà per això, que a la pel·lícula “El gran dictador”, de Charles Chaplin, els cartells, els pòsters i altres parts del decorat estan escrites en esperanto, i no pas en alemany ?

Un retall d'història: Los 26 puntos

Normas programáticas del nuevo estado español

Camarada- Lee y medita estos 26 puntos y si plasman tus deseos, alístate a Falange Española Tradicionalista” que es la mayor garantía de llevarlos a la pràctica.

Viva Franco! Arriba España!

Així començava un full informatiu que al peu de pàgina datava: “Palafrugell, 8 de febrero de 1939. III Año Triunfal”.

Llegir l’encapçalament –presumiblement estàndard per a tot tipus de fulls com el que us parlo- fa posar els pèls de punta. Em recorda, amb totes les diferències temporals i polítiques que vulgueu, un crit que vaig sentir fa poc en un telenotícies de TV3 i que em va fer posar la pell de gallina: el famós “Capitán, mande firmes” Viva España”. No sé si ho dic amb paraules exactes, però crec que transmet prou l’angúnia.

No reescriuré el 26 punts del full, ja que seria pesat i avorrit, però deixeu-me copiar dues perles:

A l’apartat de Estado, Individuo. Libertad.

7.- (...) A nadie le será lícito usar su libertad, contra la unión, la fortaleza y la libertad de la Patria. Una disciplina rigurosa impedirà todo intento dirigido a envenenar, a desunir a los españoles o a moverlos contra el destino de la patria.

A l’apartat d’Educación nacional. Religión.

23.- Es misión esencial del Estado mediante una disciplina rigurosa de la educación, conseguir un espíritu nacional fuerte y unido e instalar en el alma de futuras generaciones la alegría y el orgullo de la Patria.

Todos los hombres recibirán una educación preliminar que les perpare para el honor de incorporarse al Ejército nacional y popular de España.

I en podria escriure més... però n'hi ha prou per endevinar els aires que es respiraven en aquelles dates i per recordar tots plegats que cal que hi posem el nostre granet de sorra perquè no tornin.

Enigmes d'antic

El Gran diccionari de la llengua catalana defineix la paraula "enigma" com a: “Dita de sentit obscur i inexplicable”. Però... en coneixes, d’enigmes? N’hi ha d’antics, la fama dels quals encara perdura.

Uns d'aquests eren els que l’Esfinx de Tebes proposava als passants. Si no els resolien els devorava.
Dels molts enigmes que recitava, el més habitual era el següent:

«Quin és l'ésser que camina amb quatre peus al matí, dos al migdia i tres al vespre, però que, contràriament a la majoria dels éssers vius, és més ràpid com menys peus utilitza en caminar?»

Ningú aconseguia trobar la resposta fins que Èdip va arribar a Tebes. Aquest va respondre:

«És l'home. Va de quatre grapes quan és petit. Fa servir les dues cames durant la major part de la vida i el bastó quan és vell.»

Un altre enigma era:

«Són dues germanes,una de les quals engendra l'altra i, al seu torn, és engendrada per la primera.»

L’enigma feia referència al dia i a la nit, que en grec són dues paraules femenines.

La reina de Saba també va plantejar tres enigmes al rei Salomó i el fabulista Isop va ser contractat per resoldre els enigmes que havia de respondre el rei babiloni Lícer.

Un d’aquests darrers deia:

Hi ha un gran temple sostingut per una columna i aquesta està envoltada per dotze ciutats. Cada una té trenta arcs i al costat de cadascun hi ha dues dones, una de blanca i una altra de negra.

La resposta sembla simple, sobretot, quan se sap: el temple simbolitzava el món, la columna representava un any, les dotze ciutats els dotze mesos i els seus trenta arcs els trenta dies de cada mes. Les dues dones eren el dia i la nit.

Les trementinaires

Eren dones que coneixien les plantes, les seves virtuts medicinals i els processos d’elaboració de remeis ancestrals que havien conegut per transmissió totalment oral.

L’aparició de les trementinaires se situa, tot i que no hi ha constància escrita, a mitjans segle XIX i la desaparició a finals del segle XX. L'últim viatge el va fer la Sofia d'Ossera, l'any 1982.

Les trementinaires, en grup, carregades d'herbes i olis, caminaven des de les valls, especialment de Lavansa i de Tuixent, per diferents rutes que tenien marcades i que repetien cada any, una o dues vegades. Podien ser fora de la llar des de tant sols uns dies fins a quatre mesos. Anaven de casa en casa, “guarint i curant tots els mals”. S’allotjaven a les cases dels cllients que els donaven acollida. La majoria de les trementinaires seguien sempre la mateixa ruta, ja que la major part de les masies on anaven esdevenien els clients d'any rere any.

El nom els ve del remei que tenia més popularitat, la trementina, que s’elaborava amb resina de pi roig. La resina es purificava i es deixava refredar. En ser freda, la trementina, tenia un aspecte sòlid, vidriós i de color fosc. Servia per guarir el dolor, les picades, les úlceres i infeccions.

Les trementinaires, a part d’un petit farcell amb roba, portaven una romana (balança de ferro amb brassos desiguals), llaunes d’olis a la cintura i saques plenes de petites bossetes plenes d’herbes. S’explica que els diners els portaven amagats en petites butxaques cosides a la part interior de les faldilles.

Cartes amb picada d'ullet: de Carner a Masó

De l’Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes de Girona, procedeixen aquesta petita mostra de cartes, de 1907, de Josep Carner a Rafel Masó. Transcrites sense cap tipus de normalització ortogràfica, exterioritzen l’amistat que existia entre ambdós i el to amb què parlen dels “Jochs Florals de Girona”.

Amich Masó: te darán la Flor Natural de Girona ab les fruytes que llepas, indecent, després que jo les só abastades.

Això és un altre surt, com el del infame Passavolant. Però ja faré que en Cardelús, te plagihi y aquesta serà la meua venjansa.

Josep Carner

29 de setembre 1907

Amich Rafel Masó: és necessari que premieu a Girona una de les cinch composicions següents:

A Cori – L(ema). Ulls blaus
El desig. L. Pren volada, Esperit
A ma germana gran
Notes perdudes. L. Sonets.
Montanyes al mitg.L. Per vos, mon amor.

També heu de premiar una novela den Gay, que no sé si està bé o malament, però l’heu de premiar.

Si no m’complaveu m’enfadaré

M’estich al carrer del (...) 7 pral.

Emviem versos

Josep Carner
2 oct. 1907

(Revers:)

Si no m’ateneu, no poseu la meua firma al peu del veredicte.

La ironia i picada d'ullet de Josep Carner, no resta mestria i preciositat a la seva poesia, per la qual rebia el nom del Príncep dels poetes.

CANÇÓ DE LA INSTÀNCIA AMOROSA

Ara és el temps i l'hora benfactora,

ara és la nit, per a morir i amar.

¿Qui tindrà mai fermança ni penyora

de l'endemà?

Veurem potser la il.lusió desfeta;

potser l'afany d'aquesta nit d'estiu

com una flor dins una mà distreta

caigui en el riu.

A mitjanit, els penitents ferotges,

són, dotze cops, de trista sang remulls.

Dotze besars volen comptar els rellotges

sobre els teus ulls.

¿Qui sap si vers la delejant bandera

em cridaran trompetes matinals?

¿O si el doll de la teva cabellera

tempta la falç?

Ara és el temps, a punt de meravella.

L'estel ens diu que fem la via ensems.

Ara és el temps que sou encara bella.

Ara és el temps.

Gladiadors

Dues imatges de dos gladiadors, diferents com la nit i el dia. Dues versions d’una mateixa peça musical, tant diferents com delicioses totes dues. Pavarotti ens obsequia amb la seva veu, mentre transcorren fotos de la seva trajectòria, Crowe apareix en diferents moments de la pel·lícula, com a home, fort i feble, dur i sensible, un regal de contrastos.