Ara penso sovint

Ara penso sovint que si les coses

haguessin passat com nosaltres volíem

potser tindríem fúcsies novelles

en un pati molt clar, i un blau profund

de mar obert al fons de la mirada.

Jo tindria la pell més enfosquida

i els capvespres d'hivern et portaria

rams de paraules per guarnir el silenci.

Penso, per joc, en tardes de diumenge

i en balancins de boga que fan lentes

les hores, i en un arbre ran dels vidres.

Tan petit i tan dens, aquell món nostre

que havíem ja prefigurat detura

la caiguda del temps i fins conserva,

com una àmfora antiga, un remotíssim

passat de somnis i de meravelles.

Són tan dòcils a estones les paraules

que se'ns desfan als dits i el vent escampa

d'ací i d'allà les màgiques engrunes.

Ara penso sovint i em dol l'absència

d'aquell món no viscut: la casa blanca

i el pati, i tu, i els llibres, i el silenci.

Cançó del dia inútil

Aquest dia que fina, que fina,

lentament, com al llàntia en el vas,

no em portà l’alegria divina,

ni de mi no féu mica de cas.

Em deixà dins la cambra pregona

com un fòtil inútil i vell,

entre els mobles que fan la rodona

i les mosques que em busquen la pell.

No tingué ni la minsa sorpresa

d’una pluja o d’un vent displicent;

no mogué la cortina malmesa

ni en el sol no posà entelament.

Fou només la fonda llossada

a les coses que em bullen a dins

i un cruixir de vianda cremada

i una olor de ferments i de vins.

Com el dia que fina, que fina,

no en voldria cap més a mon pas;

si en mon cor no posà cap espina,

féu ma sang una mica de glaç.

Clementina Arderiu

Tradicions de novembre

El mes de novembre es relacionava antigament amb l’època de llaurar els camps i adobar-los. És el mes de traspàs entre la tardor i l’hivern i així ho reflecteixen dites com: “novembre acabat, hivern començat” i “novembre enllà, agafa la manta i no la deixis anar”. També és el temps que es proveïa el rebost de les fruites hivernenques que permeten conservar-se bé i que són un bon recurs per als dies de fred: a les bigues, es penjaven enfilalls de pomes, codonys, peres, magranes, cebes, tomates i raïms. S'endreçaven les darreres encanyissades de figues i prunes i es guardaven les nous, ametlles i avellanes, uns postres ideals per menjar-los ben acompanyats de vi negre, o per què no..., d'un bon vi dolç.

El novembre és, a més, el mes de castanyes i de fer la castanyada. Segons el Costumari Amades, a l’Empordà, antigament, creien de mal averany consumir totes les castanyes torrades per a la castanyada. A Llofriu, els avis de la casa, fos el padrí o la padrina, de tant en tant, tiraven engrunes de pa i castanyes a les brases perquè el foc també fes la castanyada. I, a l’hora de beure, hi tiraven també unes quantes gotes de vi. Hi havia qui creia que les castanyes no eren prou bones si es menjaven acabades de sortir del foc. Després de torrades ,calia covar-les una mica, perquè s’estovessin. També havia estat creença estesa que menjar castanyes feia caure els cabells a les dones. Com una extensió, hom creu que durant el temps de les castanyes el cabell és quan té més propensió a caure.

Antigament s'estilava menjar castanyes ensucrades. Qui sap si els panellets tenen per origen aquestes castanyes. La mida i la forma les recorden força.

Els prerafaelites

El tema de la son i el somni són molt presents a la pintura anglesa de la segona meitat del segle XIX. El son es pot entendre com a extensió de la mort, de la inconsciència o de la reflexió introspectiva que ens transporta lluny del temps i de l’espai.

Amb aquest tipus de pintura s’identifiquen els Prerafaelites, el corrent pictòric nascut a l’Anglaterra d’aquells anys.

Una pintura que s’inspira en la literatura i per a la literatura, plena de sensacions estètiques, on la natura té un protagonisme especial – cal conèixer la natura per saber-la expressar- i la delicadesa de les formes i la intensitat dels colors transporten cap al detallisme i una puresa de línies que es transformaria i extrapolaria posteriorment en l’art nouveau.

Una pintura, amb la qual volen transcendir al pla mític dels sentiments més purs, més essencials, que sorgeixen de l’ànima i que no són adulterats per la fredor d’una societat industrialitzada.

A Catalunya, els Prerafaelites van influir en el Modernisme, especialment en Alexandre de Riquer, considerat l’artista més polifacètic del modernisme català i a qui pertanyen aquestes dues pintures que podem contemplar tot seguit.

Cant de novembre

El vermell dels arbres,

Encès per la posta –dels sols hivernals,

Delita i penetra

Lo mateix que aquells verds primaverals.

Germans, alcem els cors, que tot és bell,

El verd i el vermell!

Alcem els cors cantant la vida entera

Amb els brots i amb les fulles que se’n van;

Gosem el dia sens mirar endarrera,

Sense pensar amb els dies que vindran.

Gosa el moment;

Gosa el moment que et convida,

I correràs alegre a tot combat:

Un dia de vida, és vida;

Gosa el moment que t’ha sigut donat.

No t’entristeixin, doncs, els funerals novembres,

Ni planyis mort lo que ha tingut ple ser...

De plànyer és el donzell que ajeu sos membres

Ans d’haver-los cansat en el plaer.

Joan Maragall

1895