dijous, 17 de febrer del 2011

Les garoines



Les garoines, aquests equinoderms que són motiu de pintures mesurades, dibuixen la seva silueta, sota les aigües transparents del nostre mar, a les minves de gener i el febrer.

Com cavallers armats, exerceixen un joc de moviments alterns amb punxes que s'alcen com esperons, de gradients tons violats i atzabeja.

La gelor de l’aigua no és aturador per a la captura, mesurada, d’aquests fruits deliciosos.

Les garoines, foc rogent entre les brases, ens deliten la vista amb un contrast de tons ardents que oscil·len entre el taronja vermellós al roig més agosarat i potent.

Assaborir-les i traspassar els límits de les sensacions és tot una mateixa cosa. Olor i sabor intensos, ens insinuen un glop tendre de mar que ens amara la boca.

Endevinar-les dins els tornassols de l’aigua, observar-les obertes indecentment al sol, paladejar-les amb els ulls clucs , amb pa, ametlles i una copa de vi, són plaers terrenals inoblidables.




dilluns, 7 de febrer del 2011

El mar, mare, on és el pare?


Perquè plores mare?

Remor de mar agitada.

Perquè mires les onades?

Veig el far enteranyinat,

la teva mirada perduda

morta, mar enllà.


Aigua encrespada,

Per què ploren totes les dones?

On és el pare? La barca, els rems...

Llàgrimes, cristalls rompents,

sal a la cara, sal als peus...

Mar brava...


Crepuscle cruel vestit de fosc

Esgarips d’aigua furtadora

Pare!, mare,... on és el pare?

Marta Enric


dissabte, 5 de febrer del 2011

Barça


QUIN BARÇA QUE TENIM!!!


Veure el partit d'avui i tot seguit l'anunci d'Estrella Dam, emociona.
Tothom coneix el Barça, és clar! Però com que no sé si tothom ha vist l'anunci de la cervesa, us el poso tot seguit. Un anunci ple d'estratègia, però també d'exaltació i d'orgull per la nostra terra.



dimecres, 2 de febrer del 2011

Terra de pas, terra d'acollida


“D’un quaranta a un cinquanta per cent de la població de Catalunya és nucli immigrant. N’hi ha que diuen que ja arriben a la meitat, i d’altres que el nombre d’immigrants la sobrepassen. Els qui fan enquestes, que ho saben tot, vaticinen que l’any 2000 serà molt més abundant l’element foraster que l’autòcton dintre els cinc milions i mig d’habitants que calculen que tindrà en aquella data Barcelona i la seva província. I que, si se segueix aquest ritme, l’any 2040 no hi haurà catalans o almenys catalans, diguem-ne purs.

(...) És clar, el que passa és que no acabem de decidir-nos a anomenar catalans els qui han nascut aquí de pares de fora.

(...) Sembla que hem quedat que, als reductes suburbials, el percentatge de catalans és baixíssim. I això no obstant, segueix essent Catalunya, allò? Són catalans els seus habitants? Si fem cas de la teoria que la terra és la que fa els pobles haurem d’admetre que allò és Catalunya, qui ho dubta!, que allò és terra catalana, puix que cau dintre els seus límits. Ara bé, que els seus habitants siguin catalans, tot i la teoria exposada, ja són figues d’un altre paner. De moment ens quedem indecisos. Després diem que no, o que ens sembla que no; almenys a i al primer cop d’ull, és la impressió que ens fa; fins i tot després de rumiar-hi una mica encara podem seguir opinant que no. Però pel que fa a si seran catalans pel que fa a aquesta pregunta, ja no podem seguir dient que no, ni tan sols de primera impressió. Les criatures que neixin seran catalanes. Categòricament.”

Els altres catalans, Francesc Candel, Edicions 62, 1964

Catalunya és terra de pas, terra d'acollida i, des de fa molts segles, acull persones que marxen del seu país o del seu territori amb la il·lusió de cobrir les necessitats bàsiques i aconseguir un nivell de vida millor. Aquest fragment del llibre “Els altres catalans”, de Paco Candel seria vàlid avui dia. Moltes de les reflexions que llegim en aquests textos, no fugen del que sentim en el carrer.



diumenge, 16 de gener del 2011

Expressions conegudes?



Pocs dies abans de vacances, parlava per telèfon amb un company de feina i li vaig comentar: amb tot l’enrenou de feina que s’ha de finalitzar en pocs dies i amb la documentació que s’ha de tramitar, enviar,..., m’hauries d’ajudar a resoldre un parell de temes perquè vaig amb un dimoni a cada orella.


I, a l’altra banda de l’auricular, vaig notar un silenci que s’allargava i de sobte... la veu va preguntar: què vol dir anar amb un dimoni a cada orella?

I em vaig sorprendre: podia ser que no conegués l’expressió? Si ja la sentia quan era petita...

I li vaig explicar: volia dir que anaves a mil, que tenies molta feina i tenies pressa i neguit per resoldre-la. Potser l’expressió moderna que se li assemblaria seria: “anar com una moto”.

I ara em pregunto: la feu servir aquesta expressió? La coneixíeu?




I ja, per acabar-ho d’arrodonir n’afegeixo una altra: A en Pepet o a la Pepeta, “ni cent matalassos li tapen el cul”, expressió que es fa servir per indicar que una persona és molt creguda, que té fums, o com algunes persones diuen “és un cregut o una creguda”. Aquesta sí, oi, i és que és més coneguda.

Ah! I feu servir la paraula gota per donar força a una negació?

Per exemple:

- I havia gota de pa a la bossa del pa? (pressuposa el no)

- No, ni gota




divendres, 7 de gener del 2011

Plantar sobre la terra



Plantar sobre la terra

els peus. Ja no tenir

por. Sentir com puja

la saba, amunt, amunt.

Créixer com un arbre.

A la seva ombra

aixoplugar a algú que

també se senti sol, sola

com tu, com jo.


Montserrat Abelló

D’El blat del temps, 1986

dimarts, 4 de gener del 2011

La cerimònia japonesa del te




Fa uns dies, vaig poder assistir a una cerimònia del te japonesa. Quan em van convidar em va venir al cap el te i les pastes angleses. Però pel to cerimòniós i la importància que li donaven, de seguida em vaig adonar que no es tractava d'anar a prendre el te a mitja tarda, d'acord als costums anglesos, sinó de quelcom especial, que intentaré descriure.


Japó és un país amb força cerimònies tradicionals. Una d’aquestes és la cerimònia del te, una cerimònia que té una estètica que la fa diferent de qualsevol altra.

El te més utilitzat a Japó, per a la cerimònia, és el te verd en pols, que s’anomena matxa. És un te molt refrescant i suau, de color de jade.

Japó va introduir el te al voltant del segle VIII, tot i que el matxa no va entrar fins el segle XII. Un dels tes més famosos és el de Uji, procedent de la zona propera a Kioto, on es diu que es produeix el millor te japonès.

Les primeres normes i procediments vinculades a la cerimònia del te van sorgir per influència dels guerrers samurais a la societat i es van sensibilitzar a partir del segle XV, amb influència del budismes Zen.




La cerimònia del te és el símbol de l’esforç instintiu dels japonesos per aconseguir el reconeixement de la verdadera bellesa, que resideix en la simplicitat i la senzillesa.

Els utensilis per preparar el te són el Txa-wan (tetera), el Txa-ire (bol per al te), el Txa-sen (escombreta especial de bambú) i la txa-shaku (cullerot de bambú de servir). Aquests estris, petites obres d’art, acostumen a passar d’una generació a l’altra.

El te es prepara en un bol, amb tres cullerades de matxa per persona i un terç d’un cullerot d’aigua calenta, es bat amb l’escombreta fins que té consistència semblant a la sopa de pèsols.



Es posa damunt la taula i el convidat o convidada l’agafa en beu un glop o dos, fa una inclinació i neteja la vora del bol i el desa per tal que en pugui beure un altre convidat.


Gaudir de la cerimònia i assaborir el matxa va ser excepcional. El joc de contrastos del matxa, fresc i intens, espès i suau alhora, són incomparables i difícils de descriure: deliciós.




divendres, 31 de desembre del 2010

Recepta de la felicitat per al 2011



Recepta de la felicitat


Ingredients per a 1 persona:


1 pessic d'amor propi
3 gr. de petons dels amics
3 unces de felicitat

1 manyoc de riure
1 grapat de carícies
1 terça de solidaritat
1 petricó de pessigolles
1 copeta de suc de pau (100% de puresa)
3 cullerades d'optimisme
1 punt de bona fe
1 raig de sol primaverenc
1 gotes d’olor d’infantesa
1 pètal de rosa fresca

Fem una infusió amb tots aquests ingredients i la deixem reposar 5
minuts. La colem i bevem, amb bona companyia, ei, si pot ser; ben poc a poc.
En podem conservar un petricó i, com a bona medicina, prendre’n
una xerric cada mes.



US DESITJO MOLTA FELICITAT EN AQUEST ANY, 2011.

UNA ABRAÇADA!

dimecres, 29 de desembre del 2010

Un somriure nadalenc amb gust tecnològic

Tot i que és molt possible que ja l’hagueu vist, us recomano aquest “naixement” tecnològic i el punt d’humor amb què es combinen tradició i modernitat.



dimarts, 28 de desembre del 2010

L'Escola en català, ara i sempre


Afegim-nos a la campanya que va iniciar dijous passat el diari ARA i reivindiquem que, a l'escola, l'ensenyament sigui SEMPRE en llengua catalana.
Afegim aquesta imatge en el perfil de Facebook, fem que prengui força i s'encomani la protesta. Ja n'hi ha prou que ens agradeixin contínuament.
Qui agredeix una llengua, agredeix el poble que la parla, que s'hi identifica i l'estima.


DIGUEM PROU! RECLAMEM RESPECTE PER LA NOSTRA LLENGUA!

Per llegir-ne més, cliqueu AQUÍ.



dissabte, 25 de desembre del 2010

BON NADAL


L’encant de les gotes de la rosada és la senzillesa, i la puresa, veure com es fonen amb la carícia tèbia del sol o com llisquen amb la força del vent enjogassat a les fulles.

Us desitjo que el nou 2011 us permeti gaudir de totes aquestes petites coses.

Bon Nadal i feliç 2011


dijous, 23 de desembre del 2010

Nadal i Bressol de pobre: entranyables


Nadal

Sento el fred de la nit i la simbomba fosca.

Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.

Sento el carro dels apis que l'empedrat recolza

i els altres que l'avencen tots d'adreça al mercat.

Els de casa a la cuina prop del braser que crema

amb el gas tot encès han enllestit el gall.

Ara esguardo la lluna que m'apar lluna plena

i els recullen les plomes i ja enyoren demà.

Demà posats a la taula oblidarem els pobres

- i tan pobres com som- Jesús ja serà nat.

Ens mirarà un moment a l'hora dels postres

i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

Joan Salvat Papasseit



Bressol de pobre

Dins una casa de pagès
per l’infantó que hi fa l´entrada,

han adobat el rústic bres
d´antiga fusta mig corcada.

La pobra mare, que es desviu
perquè el fillet més bé hi estiga,
com una aucella al fer son niu,
busques cercà per la garriga.


Mes, de quina herba les trià?
D´aritja, arreu tan espinosa,
i allò de molles servirà
baix d´una pell forta i llanosa

La pell en doble de moltó,
matalasset de llana fina,
serà més blana a l´infantó
damunt l´aplec de tanta espina.

Ai!, aqueix bres, amable niu
fet per l´amor i la indigència,
un símbol és ben expressiu
de nostra sort de l´existància.

Rams de dolor que ocults estan,
a l´innocent fan goig encara...
Oh! i fer d´espines un niu blan,
vet aquí l´art d´un cor de mare!

Miquel Costa i Llobera




diumenge, 5 de desembre del 2010

Expressions de "collons", sí, sí... i no malparlo, si no us ho creieu mireu el vídeo

No us perdeu aquest vídeo en què David Espunya, prenent com a base l'escrit de Pére-Reverte "Cuestión de cojones" publicat a Patente de Corso, ens detalla quasi tots els sentits que podem donar a una paraula comodí tant coneguda i interpretada com "collons".



dissabte, 4 de desembre del 2010

DESPRÉS DE SOMIAR AMB TU





Quan era un nen, em deien que les flors

no moren mai, i que quan es panseixen,

de nit, mentre els infants estan dormint,

es revifen i ballen, somrients,

en habitacions sense ningú

que s'il·luminen amb les seves festes.

No oblidaré la teva última cara

dessota el gel primíssim de l'oblit.

No em queda més consol que aquest silenci

de les històries de la infantesa.

Pensar que el teu somriure és a prop meu.

Que està plena de flors l'obscuritat.

Que no et veuré en la llum, sinó només

en les parpelles negres d'algun somni.

Joan Margarit




“El temps no és res més 
que un gran bosc de paraules”



dilluns, 29 de novembre del 2010

Brownie de xocolata


Ingredients per al Brownie de xocolata

· 250 gr. xocolata per fondre

· 100 gr. de mantega

· 200 gr. de sucre

· 2 ous grossos

· 75 gr. de farina

· 60 gr. de nous pelades

· 1 mica de mantega per untar el motllo

Ens caldrà un motlle quadrat d’uns 20 cm/25 cm de costat.




Com el farem

Posarem el forn a escalfar a uns 160º, encès a dalt i a baix.

Agafarem les nous i les trossejarem. No cal que siguin gaire petites, però alhora que tam

poc siguin molt grosses perquè ens podrien molestar per tallar el brownie.

Agafarem un caçó i hi posarem la xocolata i la mantega tallada a trossets petits i els posarem a fondre a foc lent. Ho anirem remenant amb una espàtula de fusta fins que la mantega i la xocolata siguin ben desfetes i barrejades. Aleshores, retirarem el caçó del foc i deixarem que la barreja reposi un minut.

Posarem els ous en un altre caçó amb el sucre i els batrem bé fins que la barreja sigui escumosa i blanqueta. Aleshores l’ajuntarem amb la barreja de mantega i xocolata i ho remenarem bé durant un minut.

Agafarem farina tamisada i la hi afegirem a poc a poc, amb ajuda de l’espàtula de fusta i la ben barrejarem. Hi incorporarem les nous i ho tornarem a remenar.

Agafarem un motlle i l’untarem amb un tros de mantega i tot seguit hi espolsarem una mica de farina. Hi abocarem la barreja del brownie i el posarem al forn durant 25 o 30 minuts. Passat aquest temps, traurem el brownie del forn, el deixarem refredar i el desmotllarem.

El tallarem en quadradets i... Bon profit!



Ah!, i el podem menjar sol o amb gelat de vainilla, de nata, de plàtan o del que més ens agradi.

dimarts, 23 de novembre del 2010

La Meditació de Thaïs


Coneixeu una de les peces musicals més boniques de Jules Massenet, La Meditació de Thaïs, de l'òpera Thaïs, estrenada en el Teatre de l'Òpera de París, el 16 de març de 1894?
En el bloc, podem gaudir de tres versions diferents: la primera, d'una delicadesa que arriba al cor; la segona, tot i que per a públic adult, amb la ballerina Letizia Giuliani, del Birmingham Royal Ballet, d'una gran bellesa i la tercera apassionada i profunda.















diumenge, 21 de novembre del 2010

De taps i polítics que em fan entrar certa mala llet



Aquesta tarda fullejava la Revista de Palafrugell d'aquest mes i en un escrit anomenat Taps (pàg. 29) llegia una conversa. En transcric un fragment perquè quasi les mateixes paraules em serveixen per a un altre context ben diferent:

"- Cada vegada que estiro del tirabuixó i em surt un tap de plàstic m'entra una certa mala llet...
- Doncs aquest cop és un sentiment compartit. Recordo la meva sorpresa la primera vegada que vaig veure aparèixer un cilindre plastificat i vivament acolorit de dins d'una ampolla de vi (...)
- Desenganyat? "

Aquest vespre en el debat polític de TV3 dos representants de dos partits minoritaris, intencionadament, s'han posat a parlar en castellà amb aire pedant.

Ha estat aleshores que he recordat la conversa dels taps de plàstic.

I, com si m'hagués trobat amb un tap de plàstic negre, he notat com se'm despertava una important certa mala llet i he demanat, mentalment, que fos un sentiment compartit per tots nosaltres i que la sorpresa i la indignació que m'ha provocat el canvi voluntari i sostingut de llengua, hagi acolorit les galtes de molts catalans i catalanes -no de ciutadans de Catalunya- com deia un dels polítics castellanoparlants- i a tots plegats ens hagi ajudat a tenir clar amb qui ens les havem i que diumenge no volem "taps de plàstic".