Paga que és gata o com convertir-se en rucs

Diaris i blocs són plens de queixes i reclamacions pel mal estat de la xarxa elèctrica de Barcelona (imagineu com deu estar la de la resta de Catalunya); que mentre Catalunya paga un 25% de la despesa elèctrica d’Espanya, només li arriben el 15% en inversions,...

I voldria poder dir que s’equivoquen. Voldria que fossin uns comentaris d’estiu, d’aquests que s’escriuen sense pensar, ni aprofundir massa en el tema. Però, i em sap molt de greu, els he de donar la raó.

Què ens passa a tots plegats? Només sabem rondinar? Les carreteres són arcaiques, es tarden mesos i anys a arreglar-ne o desdoblar-ne alguna; la majoria dels trens són vells i quan no arriben tard, s’espatllen; per fer viatges transatlàntics amb avió hem de fer escala a Madrid i no hi ha manera que puguem tenir un aeroport adequat a les necessitats de Catalunya. I ara toca l’electricitat. “Se’ns fonen els ploms” i no passa res; tot solucionat (amb generadors) i apa, paga que és gata.

Hi ha moments que penso que hem retornat a l’època en què els romans tenien molt clar que a la ciutadania calia “entretenir-los” amb pa i circ perquè els deixessin governar com volguessin i fer la seva.

De pa, fins ara n’hem tingut perquè hi ha hagut una època de molta bonança econòmica i de circ no em digueu que no ens en sobra: pallassades d’alguns polítics, programes patètics del cor a la televisió i futbol d’elit, que ni amb equilibris aconsegueixen salvar uns resultats patètics a preu de platí.

Tot plegat per arribar a la conclusió que des de fa molt de temps, massa, callem i ens conformem.

Els catalans tenim fama de treballadors i d’estalviadors. Potser hauríem de ser nosaltres mateixos qui ens n’incorporéssim una de nova de fama: la de rucs, amb perdó per a aquests.